Cultura

Un art travessat per la mort

La Fundació Tàpies força un diàleg entre una videoinstal·lació d’Albert Serra i els treballs abjectes del pintor

A ‘Roi Soleil’, “el visitant hi entra amb el cervell ple de brossa d’imatges i en surt purificat”

Antoni Tàpies era un apassionat del cinema d’avantguarda. Llàstima que el d’Albert Serra el va agafar quan ja s’estava apagant. I si diem llàstima és perquè el director de la Fundació Tàpies, Carles Guerra, està convençut que hi hauria connectat, que hi hauria cregut com va fer amb la darrera generació d’artistes joves que va veure pujar amb força, d’una Susana Solano a un Miquel Barceló.

A alguns se’ls farà estrany que Tàpies i Serra comparteixin exposició, encara que sigui per separat; però no pas al cineasta de Banyoles, que sempre s’ha reivindicat com a artista i que es deixa estimar pels museus (els seus fans tenen també aquests dies una cita al Reina Sofia de Madrid, on presenta Personalien, el seu últim treball performàtic, sobre el desig carnal).

Cal dir que fins ahir, abans d’entrar a la roda de premsa, Serra no tenia ni idea de les obres de Tàpies que la fundació ha rescatat dels seus fons; però, un cop les va veure, ho va tenir clar: hi ha un perfum comú, sí, sobretot en el procés que van seguir tots dos per transformar en art coses que de bon principi no ho eren.

A tots dos els neguiteja també la idea de la mort en els projectes que el centre del carrer Aragó ha forçat a dialogar en una mostra que es va obrir ahir, però que no s’inaugurarà fins diumenge a les 11 h (un dia inaudit per fer un vernissatge, però que a la Tàpies s’ha consolidat). D’una banda, la videoinstal·lació de la performance que Serra va fer sobre l’agonia del rei Lluís XIV; de l’altra, el conjunt de pintures que Tàpies va crear el 1991 sobre les teles sintètiques que feia servir per cobrir el terra de l’estudi.

Al terra, com un animal, sol i corcat de dolor per la gangrena, és justament on Serra va col·locar el seu actor fetitxe, Lluís Serrat, per evocar els últims sospirs del monarca absolutista en la maratoniana acció que va tenir lloc el 2017 a la galeria Graça Brandão de Lisboa. Roi Soleil havia de ser d’entrada només això, una proposta efímera que Serra havia concebut com a “venjança” per la frustració de no haver-la pogut realitzar uns anys abans al Centre Georges Pompidou. La prestigiosa institució francesa li havia fet l’encàrrec, però el va acabar descartant per inviable. Entre el fracàs i l’èxit de la performance, Serra va realitzar el llargmetratge La mort de Lluís XIV, amb Jean-Pierre Léaud de protagonista, que va estrenar el 2016 al Festival de Canes.

Però no va parar de fer-hi més voltes, sobretot quan va visionar les imatges enregistrades de la performance (amb una sola càmera, sense la seva parafernàlia habitual perquè, insisteix, la intenció no era fer-ne res creatiu) i va veure coses que en l’acció en directe no es veien. Aquest és el poder del cinema, “que l’ull de la càmera capta el que l’ull humà no pot captar”, subratlla.

Serra està encantat amb les dues sales de la Tàpies on es presenta la videoinstal·lació (que arriba a Barcelona després d’haver voltat per mig món), una de les quals buida d’imatges, però impregnada de la mateixa atmosfera tensa i inquietant de la performance i de la mateixa llum de neó vermella que banya l’inefable Lluís XIV. El cineasta veu l’espai com “una sala de quarantena, en la qual el visitant entra amb el cervell ple de la brossa d’imatges que veu a per tot i en surt purificat. Les imatges que experimenta aquí no existeixen enlloc”.

Tàpies va actuar de la mateixa manera amb les lones que protegien el seu estudi en adonar-se que aquell material “abjecte” que havia utilitzat per recollir la brutícia, les restes del seu treball, podia expressar sentiments insòlits. L’artista en va fer còmplice el llavors director de la Fundació Tàpies, Manuel Borja-Villel, i junts van posar-li nom: Certeses sentides, “per defugir arguments racionals”, indica Guerra. Un cop va haver intervingut aquells suports rebregats i llardosos amb el seu repertori de signes, els va exposar a la fundació. Eren 18 peces que ara, en la reposició, s’han convertit en 22, el conjunt complet (inclosa una obra precedent del 1984).

El 1991, Tàpies veia que s’havia fet gran. Era un artista que triomfava arreu, però la situació del món (s’havia declarat la guerra del Golf, començaven a sorgir les primeres espurnes del conflicte dels Balcans...) i la seva pròpia situació personal (el 1988 havia perdut la seva mare, suport incondicional dels seus neguits artístics, a diferència del seu pare, més recelós; ell, aprensiu de mena, passava per un moment de salut delicat...) li van afeblir l’ànim.

La por a la mort es manifesta en aquestes obres autoreflexives amb un sentit de transcendència oposat al tractament que en fa Serra a Roi Soleil. Al banyolí li interessava furgar en “la banalitat de la mort”, en “l’estupidesa d’aquest moment”, amb els moviments grotescos i els esgarips de pena del sobirà que es va creure que era un Déu. “Sempre és bo recordar als poderosos que ells també moren”, rebla Serra.

Les Certeses sentides de Tàpies, que han comissariat Guerra i Núria Homs, passaran tot el 2019 a la fundació. El Roi Soleil de Serra, en canvi, en marxarà el 16 de juny. A partir de llavors, altres artistes intentaran acoblar-se amb el llegat del geni informalista. La següent serà la també cineasta Hannah Collins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona

Atracament perfecte

Barcelona

Un tapís de doble cara

barcelona
Crítica
Cinema

Quan matança s’escriu amb ‘Ç’

Ja és el temps de la matança

Girona
Drama / REligió

Rere una nova pista del Sant Greal

Crítica
cinema

Autoretrat complaent i refinat