Dones inspiradores

Fa un any que l’advocat i col·leccionista de gravats Antoni Gelonch (Lleida, 1956) es va convertir en el conseller espiritual de les lectores del país amb un llibre de cent citacions de dones de tot el món que al llarg de la història haguessin reflexionat, ni que fos amb la brevetat d’un aforisme, sobre l’art, la creació, la vida o la mateixa condició femenina. En aquell breviari de la feminitat parlant, encara que no totes les veus compilades fossin d’escriptores, hi havia només una representant nostrada, Carmen Laforet, d’acord amb una estimació, es justifica Gelonch, que els catalans representem l’u per cent de la població mundial. L’argument no devia convèncer tothom, ni el mateix autor, que de seguida es va posar a treballar en una altra recopilació de citacions que fes justícia a la riquesa de pensament que també pot aportar al món el paisanatge. El resultat és 100 dones catalanes, 100 inspiracions creatives, editat per Viena, un llibre, diu Gelonch, “a favor de l’autoestima de les dones, i també dels homes”, a qui espera veure fullejant aquestes pàgines amb el mateix orgull de retrobar-hi velles conegudes i meravellant-se de descobrir-hi joies amagades. Perquè la proposta de Gelonch va més enllà d’un espigolament de frases enginyoses o felices de noms més o menys previsibles, com els de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, Montserrat Roig o la recent Premi d’Honor Marta Pessarrodona, i es proposa, per damunt de tot, desvelar el rostre de les dones que les van dir o escriure, moltes de les quals han caigut enterrades als marges de la història.

“És com remenar en un cistell de cireres: cada troballa et porta a una altra”, assegura Gelonch, que esmenta com a oblits clamorosos els de les pintores Roser Bru, exiliada a Xile des de 1939, i Gemma Molera, que va morir l’any passat, o l’anarcosindicalista Teresa Claramunt, colpejada brutalment per la policia durant el Procés de Montjuïc de 1896, o fins i tot la desventurada concertista Clotilde Cerdà, filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, que brinda una de les millors frases del llibre: “No comprenc com he pogut ser un geni si l’àngel maligne va desplegar les ales sobre meu.”

La recerca, com en el volum precedent, no s’ha limitat a les escriptores, encara que hi són nombroses, sinó que s’ha obert també a artistes, actrius, activistes sindicals, periodistes, mestres o cantants, i aviadores pioneres, com Mari Pepa Colomer, o arquitectes com l’olotina Carme Pigem, que ha robat el cor de Gelonch amb una reflexió sobre el bé preciós que és avui el silenci. L’amplitud de professions és un reflex de la riquesa de pensament de les nostres dones, però l’autor ha volgut també que ho fos de la varietat territorial, fent-hi comparèixer representants de 22 comarques, a més del País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord. N’ha trobat tantes, de fet, que ja té material per a un nou lliurament que cobrirà les 23 comarques restants, a més d’Andorra, l’Alguer i la Franja.

De totes es pot extreure alguna lliçó valuosa, però Gelonch en reté un parell de constatacions més generals: que moltes d’elles tenen en comú haver passat per l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909), una institució que s’avança més de vint anys als referents europeus de la Fawcett Library o la Bibliothèque Marguerite Durand de París, i que hi va haver un temps que la burgesia d’aquest país “no es quedava mirant com passaven les coses, sinó que prenia partit”, com Francesca Bonnemaison, animant les dones a sindicar-se per lluitar pels seus drets. “La burgesia hauria de tornar a ser progressista”, opina Gelonch, que aclareix: “Això no significa ser d’esquerres, sinó estar a favor del progrés.”