Fum, pluja, cançons

Quan, aquest divendres ha fet dos anys, Eduard Costa va complir la quarantena, la seva dona va regalar-li un llibre autoeditat amb els poemes que el músic, integrant fins a finals de l’any passat d’Els Amics de les Arts, havia estat escrivint. Dos amics n’havien fet el pròleg i una amiga, la portada. “Vaig trucar a en Màrius Serra per saber què li semblava i ell em va adreçar a en Bernat Puigtobella del Núvol, que després d’una bona estona parlant-me de mètrica i d’història de la poesia es va aturar i em va dir: «No veus que això són cançons?»”, recorda Costa. Aquella recomanació, segons confessa el músic, va generar en ell un “clic” important, fins al punt que la idea inicial que tenia de buscar editor i publicar un poemari va transformar-se en un projecte musical que s’anomenaria com el primer dels poemes del llibre: L’Últim Indi.

Conscient que el projecte estava molt allunyat del que Costa feia amb Els Amics de les Arts, el músic de Sant Pol va trobar en Caïm Riba un gran aliat. “A ell li havíem arribat a trucar fa anys perquè ens produís el Bed & Breakfast d’Els Amics de les Arts!”, recorda Costa. “M’encantava el tractament de guitarres que feia amb Pastora i la seva sensibilitat amb les seqüències electròniques. I, ara, quan vaig posar en marxa L’Últim Indi, de seguida hi vaig tornar a pensar”.

Amb producció de Riba, que toca diversos instruments i l’acompanyarà en cadascuna de les presentacions en directe, Costa va publicar divendres, amb Clipper’s Sounds, el debut de L’Últim Indi, en què volia defugir les temptacions de fer un “so estàndard” i plasmar-hi un “so de fusta”, amb metal·lòfons, xilòfons, violoncels, la col·laboració en vuit dels catorze temes del Gospel Viu Choir i, sobretot, un tractament molt curós de les percussions, que esdevenen, potser, el principal segell d’identitat del disc. “M’interessa el seu punt tribal”, diu Costa, que va titular un dels temes Els tambors. “M’agrada la idea que tots estem fets del mateix, tots estem connectats d’alguna manera, i la música és una d’aquelles coses que ens ho recorden.”

El disc, allunyat conceptualment del costumisme, humor i fantasia d’Els Amics de les Arts, aborda temes universals com la vida, la mort i l’amor. “Són els temes que em bullen a dins”, reconeix Costa. Antic estudiant de ciències ambientals, ha deixat via lliure, d’altra banda, a la seva passió per la natura, amb cançons que parlen metafòricament de la sorra del desert, la pluja fina, muntanyes i arbres blancs, espigons, corns i llavors. “La natura és, per a mi, tornar a casa. La vida, la mort... tot és allà. I et permet, a més, explicar en cançons moltes sensibilitats i sentiments. De petit em feia un tip de col·leccionar capgrossos, fulles, herbaris, roques...”

Divendres, dia en què feia 42 anys, Els Amics de les Arts –amb qui va acomiadar-se, el novembre passat al Palau de la Música– ja li havien trucat per felicitar-lo per l’aniversari i, naturalment també, per la publicació del disc.

L’Últim Indi, entre d’altres dates ja anunciades, actuaran el 13 d’abril al Teatre Municipal de Girona, el 4 d’agost en el Festival de la Porta Ferrada i el 9 de juliol al Teatre Coliseum de Barcelona.