La festa, formidable, de cada dia

Aquí no hi ha celebració ni res, comento una mica desconcertada al fotògraf tan bon punt arribem a can Geli. Falta mitja hora perquè tanquin i de moment l’únic element festiu que distingeixo és una taula que han encabit en un racó, amb unes estovalles ben alegres però encara sense res a sobre, i el poeta llibreter Josep Domènech Ponsatí, que sortint inopinadament de darrere el taulell ens passa pel davant amb parsimònia mentre deixa anar alguna cosa com ara “aquí no servim llibres”, que és la seva manera de dir-te “bona tarda”, i tot seguit es presta a entaular una animada conversa sobre la manera que tenim els de Girona d’exercir la dislèxia pronunciant radere en lloc de darrere. A can Geli, aquestes coses són tan rutinàries, que passarien encara que no estiguessin enmig dels preparatius dels 140 anys. Poca broma: quasi un segle i mig servint llibres, aprofitant sempre el mateix local i sense renunciar a la gestió familiar. Quan apareixen Xavier Delós i Pere Rodeja júnior carregat amb dues ampolles de cava per la porteta del magatzem (qui no té ficat en un racó de cervell, vora els records d’infància, el nyec d’aquesta vidriera en badar-se?), se m’escapa una brometa suada sobre les reformes tan vistoses que han fet a l’establiment aprofitant l’aniversari. Me’n dono vergonya, de pecar de tan poca originalitat en aquesta santa casa que encara conserva la primitiva advocació de sant Josep, mig esborrada ja, en una biga travessera de l’entrada, i aquests sostres tan alts, de volta catalana, amb llibres fins al capdamunt d’un extrem a l’altre del carrer, des de la Cort Reial fins a l’Argenteria, el nostre Passatge dels Llibres, la nostra fantasia llibresca diària. Enfront de la confusió laberíntica que sovint s’ha relacionat amb can Geli, a mi m’agrada imaginar-la com una llibreria tan jove que encara té els llibres a mig endreçar. La senyora Irene Gibert surt en aquest moment amb la primera plata de croissants petits de xocolata. Sempre m’ha semblat una dona que toca fabulosament de peus a terra, fins i tot un dia com avui. La seva filla surt tot seguit amb els entrepanets, els croissants salats, els sucs i les copes per als brindis.

El local s’anima cada vegada més. Ja deuen ser vint, trenta, una quarantena d’amics que enfilen l’estret passadís per donar l’enhorabona a Pere Rodeja, el cap visible, i avui el més rialler, de la saga llibretera amb més història de la ciutat. Alguns li demanen que els dediqui el llibre que acaben de comprar i tot, tant se val quin. Mai us han temptat perquè us vengueu la botiga?, goso preguntar en un moment de distracció. Pere Rodeja quasi s’ennuega amb el cava perquè el nombre d’ocasions no li cap a la boca, però admet que l’última, que va arribar amb el pare ja mort, va estar a punt de fer-los plegar veles. “Eren molts de diners, molts.” Si allò no els va doblegar, què ho farà? Potser una llibreria que té de dependents un poeta tatuat i un deixeble de Raimon Panikkar està destinada a sobreviure’ns a tots, com l’entranyable home de Vitrubi dibuixat per Leonardo que decora des de temps immemorials el seu paper d’embolicar, un paper prim com de farmàcia, em fan notar.