Contra l’oblit

L’oblit que és un crit de denúncia, un cop de puny dalt de l’escenari embolcallat de purpurina daurada; Agnès Mateus explota davant la passivitat social envers el feminicidi, ironitza sobre la cultura de masses masclista que es transmet, normalitzada, perquè l’objectiu ha de ser un tul de vestit de núvia, i alhora fa una crítica al feminisme, no com una lluita, sinó com una oportunitat de negoci; a les icones estampades en camisetes, a Frida Kahlo guanyant la batalla a Audrey Hepburn. Tot això en una hora i escaig de monòleg a Rebota, rebota y en tu cara explota que es va veure divendres i dissabte a La Planeta i en l’últim Temporada Alta. Perquè el manifest escènic d’Agnès Mateus i Quim Tarrida diu les coses pel seu nom a través dels insults, dels acudits, de la fantasia Disney i del gag, el de la disfressa de penis, del món dels homes, manat des de la bragueta. I també enfronta el públic amb la violència que incomoda, la dels ganivets que busquen diana, i la que et fa remoure en la cadira: la que no vol veure i s’entreté mentre s’enterren dones o se les deixa mortes en descampats. Hi ha la voluntat de no oblidar amb la llista de dones assassinades però també de certa autoinculpació quan ens tornem a posar la careta i sona la música.

Hi ha una altra lluita contra l’oblit, la de conservar la memòria del record, molt poderosa, la que es guarda en capses de llauna. És el que proposa el teatre mínim, de proximitat, d’objectes de Xavier Bobés, que ha conreat un univers particular, de col·leccionista, recollit en mercats d’antiguitats. Cosas que se olvidan fácilmente va ser un dels petits tresors, un secret que corria sotto voce en el Temporada Alta del 2015, i el Teatre Municipal de Girona l’ha recuperat aquesta setmana al Saló de Descans. Se surt d’aquest viatge sentimental, el rellotge d’una vida que poden ser moltes, amb la sensació de ser un privilegiat, un afortunat per l’experiència teatral viscuda, compartida en cada funció amb només cinc espectadors. Es demana mantenir el secret, guardant el que s’ha vist i compartit. És la memòria als objectes, aquelles petites coses, una entrada de cinema, una foto o una adreça, que trobem de cop en un calaix o en les pàgines d’un llibre vell.