“Busco personatges que mai he explorat”

Conflicte, juxtaposició, contradicció, matisos... Busco múltiples dimensions, personatges que penses que els coneixes, però en realitat no. Busco personatges que no he interpretat, que mai he explorat abans... Això és el que m’interessa.

No hi ha res nou en Asher, fins i tot utilitza una pistola de fa 40 anys, probablement la que va ser la seva primera arma. És molt poc tecnològic, però molt efectiu. Ve d’una generació que no és tinguda en compte pels més joves, és un anacronisme, representa un altre temps i un altre lloc. I ha de gestionar el fet que està arribant al final del seu assalt, i fer balanç de què ha estat la seva vida. I, és clar, necessita una noia...

Asher és un professional. Li han ensenyat a ser efectiu, eficient i rendible. La seva és una professió, com ho pot ser un periodista. Asher és un pistoler, però és alhora una metàfora per a qualsevol professional que ve d’un altre temps i ha d’actuar en un món que canvia.

Perquè és fantàstic! Ens porta a llocs on no hem estat mai, ens recorda que no estem sols en aquest món, ens parla d’amor, de pèrdua, de l’èxit i el fracàs... I les històries explicades, quan són sofisticades i bones, com sovint passa al cinema, ens recorden que som humans, i que encara que no ens coneguem, sentim les mateixes coses.

Era una sèrie mainstream de la cadena CBS, en primetime. No havia experimentat mai una sèrie d’èxit així abans, amb els ulls del món mirant-te. Va ser com un afrodisíac, de cop i volta els divendres a la nit a les vuit eres el protagonista de la sèrie de més èxit del món. En aquest sentit, la meva vida va canviar. A més, tot i tenir tan èxit, era un personatge increïblement poètic, sofisticat, dinàmic en el sentit que dins ell s’ajuntaven moltes contradiccions. A nivell personal, interpretar-lo va ser un plaer, i a nivell professional, va ser una oportunitat enorme, per a mi. Va ser la primera vegada que vaig pensar que podia tenir èxit en aquesta professió... Però havia d’aguantar quatre maleïdes hores de maquillatge abans de rodar.

Uns records fantàstics. Recordo especialment el dia que Umberto Eco va visitar el set de rodatge. El director, Jean-Jacques Annaud, em va veure i li va dir: “Mira, el Salvatore!”, i Umberto Eco va començar a plorar, perquè era el seu personatge preferit i se’l va trobar allà, que havia pres vida, exactament tal com se l’havia imaginat. És un dels meus millors records com a actor en general, no només d’aquesta pel·lícula.