King Crimson, una obra en moviment

Un gentleman britànic que es passeja tot sol per Old Gloucester Street assenyala amablement a tres periodistes catalans l’entrada de l’October Gallery, situada entre el British Museum i la Casa Museu dedicada a Charles Dickens, al cor de Londres. Triguen uns segons, aquests tres periodistes, a adonar-se que aquell senyor endiumenjat amb barret, corbata i vestit blau marí és Robert Fripp, disposat a explicar davant la premsa la gira del 50è aniversari de King Crimson, en la qual s’inclouen els tres concerts que la icònica banda britànica de rock progressiu oferirà al Doctor Music Festival els dies 12, 13 i 14 de juliol.

Fripp, durant les dues hores següents, única acció promocional –assegura el seu entorn– prevista per a l’efemèride, farà plena justícia a la seva condició de músic pensador a la vegada que d’home esquiu i perepunyetes. Res, of course, de fotografies, que només permetrà un cop finalitzi la sessió i quan ell, amb una rudimentària càmera Sony, en pugui fer també als fotògrafs. Fins i tot Toby Amies, en plena realització d’un documental autoritzat, Cosmik Fukc, amb estrena prevista a la tardor, és cridat a l’ordre. Res, tampoc, de preguntes massa enciclopèdiques. Per a això ja hi ha, palplantat a primera fila i amb funcions gairebé d’apuntador, Sid Smith, un biògraf capaç de recordar, per exemple, el dia exacte en què els camins de Fripp i Jimi Hendrix es van entrecreuar. “Aquesta mà va encaixar la mà de Hendrix!”, diu Fripp amb afany desmitificador. I res, finalment, d’aixecar el dit per fer preguntes. En la primera hora, l’autor d’obres tan celebrades com In the court of the Crimson King (1969), obra fundacional del prog rock; Islands (1971), en la qual figurava l’enigmàtica Formentera Lady, i Larks’ tongues in aspic (1973), que el Rei Carmesí va presentar en dos concerts el mes de novembre del 1973 al Pavelló d’Esports de Granollers, imparteix una classe magistral que s’inaugura amb una interpel·lació a la premsa: “Què és, per a vostès, King Crimson?” La millor resposta, tan àcida com senzilla, l’etziba Sid Smith: “The Robert Fripp Band!”

Fripp, a continuació, agafa el barret, hi introdueix uns quants paperets amb els noms dels periodistes i, aleatòriament, respon preguntes com ara si hi haurà diferències entre els tres concerts previstos al Circuit de Montmeló (“cada concert és únic”, assegura) i si té previst tornar a fer mai un disc d’estudi. “No!”, respon amb brusquedat. “La missió de King Crimson és tocar en directe.”

Fripp, d’altra banda, revela que l’actual formació de la banda (amb històrics com el saxofonista Mel Collins i el baixista Tony Levin) és la primera “capaç” d’abraçar el repertori krimsonià complet (“som, aquesta vegada, uns King Crimson més britànics que americans”, defineix també); deixa anar alguna perdigonada (“els aficionats al rock progressiu volen que fem de tot menys progressar”); passa comptes amb el seu antic management (“ells volaven en primera i, a la banda, ens fumien al fons de l’avió; en termes d’indústria mai no hem estat tan independents com ara”); formula reflexions filosòfiques (“els músics no creem música, sinó que és la música la que ens crea a nosaltres; al capdavall, nosaltres marxem i la música es queda”), i incideix, en més d’una ocasió, en la necessitat de “tocar davant tantes audiències innocents com sigui possible”. “Volem actuar en llocs on la gent jove que no ens hagi vist mai, ara ho pugui fer”, proposa. “King Crimson no té un llegat, sinó una obra en moviment.”

Robert Fripp es disposa a fer les últimes fotografies a la premsa (i viceversa) i es tanca en una sala a servir-se un te. “És difícil... treballar amb ell?”, pregunta El Punt Avui, tot seguit, a Jakko Jakszyk, cantant de King Crimson.“Un dia vaig explicar en una entrevista que sempre havia estat molt agradable amb mi i, quan va sortir publicada, durant un assaig, va dur-me a un racó i em va etzibar: «Pots deixar si us plau de dir aquestes coses de mi? Arruïnaràs la meva reputació!»”