Cultura

RAYNALD COLOM

MÚSIC

“No pot ser que a Barcelona sigui tan complicat poder fer cultura”

Estem en un moment molt potent. Cada vegada escolto més coses noves de ‘nens’, que en dic jo, fent una música increïble
Cada vegada tinc menys pèls a la llengua. Cal que les noves generacions d’artistes no tinguin por a dir allò que pensen

El trompetista Raynald Colom (Vincennes, França, 1978) és una de les figures més rellevants del jazz a Catalunya dels últims vint anys. El seu nou disc, el primer en set anys, gravat amb Joe Sanders (contrabaix), Danny Grisset (teclats), Gregory Hutchinson (bateria) i Lluc Casares ( saxo), s’anomena The Barcelona Session i l’estrenarà el 9 de maig a La Nau de Barcelona.

“Músic de jazz” és una etiqueta, creu, que li fa justícia?
És una etiqueta, de fet, que no m’agrada gaire i de la qual fa temps que intento desempallegar-me’n.El jazz, almenys en aquest país, s’ha convertit en una cosa sovint elitista en què la gent creu que n’ha de saber molt. Prefereixo, doncs, dir que faig música . O música social, també, relacionada amb allò passa en el dia a dia.
Encara fa tanta por, realment, la paraula ‘jazz’?
La de vegades que la gent diu: “Ah, fas jazz? Ostres, és que no n’hi entenc!”. Jo sempre els hi dic: “quan vas al cinema no tens perquè saber-ne, de cinema! La pel·lícula, simplement, t’agrada o no”.
Quina mena de Raynald Colom trobem a ‘Barcelona Session’?
El més honest. Vull fer música tal i com sóc, sense pretendre crear un projecte o un rerefons massa elaborat. Crec que, últimament, en la indústria de la música, hi ha la tendència a que tot ha de tenir una història més enllà de la música. I, en aquest disc, del que tenia ganes era de fer una oda a Barcelona, que és potser la ciutat que més m’estimo del planeta.
Què li inspira, de Barcelona?
Culturalment sempre ha estat una ciutat extremadament potent, encara que ara tothom digui que la cosa està difícil. Jo sempre m’he trobat amb molts artistes, gent realment interessant.
És un bon lloc on exercir de músic?
És un molt bon lloc, ara mateix, per aquelles noves generacions que estudien música, ja que hi ha tres escoles on s’imparteix el grau superior de música moderna, la qual cosa està molt bé. La part negativa és que falten espais on poder tocar, no pot ser que sigui tan complicat poder fer cultura.
Fa temps que es diu que, a Barcelona, el jazz viu un bon moment.
En faria un diagnòstic molt positiu, de les noves generacions que estan sortint. Hi ha en Lluc Casares, que va ser escollit per en Wynton Marsalis per fer un postgrau a la Julliard de Nova York, o en Xavi Torres, que ara mateix està girant per tot el món... Estem en un moment molt potent. Cada vegada escolto més coses noves de ‘nens’, que en dic jo, fent una música increïble.
Tornant a ‘Barcelona Session’, quina mena de joc buscava amb els músics que hi participen?
Llibertat i espontaneïtat. La gravació, en aquest sentit, va ser molt a l’antiga. És a dir, vam tocar com si fos un directe, gravant-ho amb una o, com a màxim, dues preses i havent assajat molt poc. Un cop tu ofereixes la teva música, ja no és teva, passa a ser part del col·lectiu, i quan aquest el formen músics com el Danny, el Hutch o el Joe, sempre surt màgia. Pretendre que la música sigui teva és una idea molt egòlatra i no gaire bona.
Va néixer a França, vostè.
El meu pare és francès i, tot i que la meva mare té els seus orígens a Barcelona, vaig néixer allà perquè vivien allà.
El seu pare és músic. De quina mena?
Músic de jazz, també. Clarinetista, saxofonista... Ell és la persona que em va ensenyar a estimar la música i que em va fer entendre que cal treballar molt dur i amb una forta ètica de treball. Va ser el meu primer professor.
I la trompeta, quan va arribar a la seva música?
Vaig començar amb el violí als quatre anys, perquè un amics dels meus pares aplicava un nou mètode d’aquella època que es deia el ‘Mètode Suzuki’. No era la meva cosa i un dia el meu pare em va portar una trompeta. Recordo que estava a casa mirant dibuixos, després d’escola, i vaig dir: “uau!”. La vaig agafar, vaig provar de fer un so i vaig dormir amb ella durant una setmana!
Hi ha un apunt biogràfic que sol destacar-se sempre de Raynald Colom: va formar part de la gira del ‘Clandestino’ de Manu Chao, ara fa vint anys.
Teníem un amic comú, que sabia que buscava un trompetista i vaig anar a casa seva, a Ciutat Vella. Vam anar caminant cap al Port, ell amb la guitarra, i jo amb la trompeta, i em va dir que em trucaria perquè tenia “uns concerts”. I va acabar sent un any de gira per tot el món! Sud-amèrica, els Estats Units... Ell és un músic que pot tenir davant 60.000 persones en un xou de quatre hores, i d’això, de saber com portar un concert, se n’aprèn moltíssim.
Ha canviat, la seva relació amb la música, en aquests vint anys?
Potser cada vegada més vaig a buscar-ne la part “espiritual”, que no té res a veure amb la religió sinó amb la connexió amb la música, en poder transmetre. Hi ha, durant molts anys, una part tècnica, que serveix per poder tocar després amb llibertat, sense parets que no et deixen expressar-se, i ara és més aviat una feina interna, de com expressar-se i com arribar al nucli, eliminant allò superflu.
Què guanya un músic amb l’edat?
Quan tens vint anys ets un cagadubtes, no quedes mai content amb el que fas. Ara no tinc res a demostrar a ningú, en el sentit que sóc jo, amb allò bo i allò dolent. Quan arribes a aquest punt, estàs realment al servei de la música. Saps el que hi ha, i tot i que som eterns estudiants i el camí és llarg, tot s’acaba basant en expressar-te al moment, en anar al gra.
Ha trobat allò que se’n diu el seu ‘so’?
Això, crec, és una recerca constant. La música és com un riu. Un disc és com haver pogut filmar un moment concret, però aquest riu està en moviment constant. Ara mateix, mentre estem parlant, continuo sentint música, al meu cap! Si els músics anéssim a psiquiatres potser ens tancarien, de com d’obsessius podem arribar a ser. Són 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
Ha fet flamenc amb Duquende, Chicuelo... Què li interessa, d’aquesta música?
M’enamora, i crec que són de les poques músiques que queden al món que són autèntiques, en el sentit que encara són de tradició oral i que l’única manera d’aprendre-la a tocar és llançant-se a la piscina i tocar constantment. No hi ha aquesta cosa acadèmica que també és necessària, però que, com el jazz, pot arribar a fer mal quan esdevé una cosa basada en llibres i no tant en vivències. El flamenc encara l’aprens de boca a orella.
Quins són els músics amb qui més s’ha emmirallat Raynald Colom?
Miles Davis...
Referència ineludible per a un trompetista!
I per a qualsevol músic, crec. També Wayne Shorter, Herbie Hancock... I, entre les generacions més joves, Roy Hargrove, que en pau descansi, Nicholas Payton, Avishai Cohen, Ambrose Akinmusire... Si la música és bona i els músics tenen alguna cosa a explicar, sóc el primer a voler-ho escoltar i mirar d’entendre allò que fan.
Ha ficat el nas en músiques urbanes com el ‘hip-hop’. Què hi buscava?
No hi ha diferència entre Duke Ellington i J Dilla, per exemple. És música afroamericana que ve del blues i el gòspel. Són ramificacions amb una mateixa base. Les sonoritats canvien i la música, per tant, també, però no ho veig com a coses separades.
Li és fàcil connectar amb audiències joves? El públic del jazz sol ser ja d’una certa edat...
Depèn molt de les sales on vas a tocar. A França he tocat en els llocs clàssics on sí que pot semblar que hi ha gent més aviat gran però a la Nova Jazz Cava de Vic, per exemple, s’hi està produint un fenomen interessant, perquè van canviar-ne la direcció, amb gent jove al capdavant. D’allà surten la Núria Graham, La Iaia... És a dir, alguns dels músics de pop més potent de casa nostra, que han estat escoltant jazz.
El jazz és, bàsicament, una experiència de directe?
El jazz és una música que es fa en el moment. És la seva base i allò que fa que sigui diferent. Els àlbums es poden escoltar amb més tranquil·litat i permeten analitzar allò que escoltes. Però sempre dic que si vols escoltar qualsevol música, intenta-la anar a veure-la en directe.
Quines són les claus per a una bona improvisació?
Tenir el cap totalment en blanc, sense idees preconcebudes. La música passa molt ràpid. Penses en una idea... i la música ja ha passat! Intento, doncs, tenir abans deu minuts dels concerts per netejar-me el cap i pujar a l’escenari perquè, davant qualsevol input que et donin els músics, puguis respondre al moment.
Cal escoltar, més que tocar?
Sí, saber utilitzar el silenci és una cosa que també aprens amb el pas dels anys.
El recordo molt implicat, ara fa un any, en la plataforma ‘No Callarem’. I, fa uns anys, va cedir els beneficis d’un ‘single’ a Stop Mare Mortum. El compromís sembla estar a vegades més relacionat amb, per exemple, els cantautors, més que amb els músics de jazz.
És una cosa personal. És veritat que, fent música instrumental, no pots fer lletres implícites parlant d’aquestes coses, però necessitem denunciar les coses que no creiem justes i, com a artistes, tenim l’obligació de reflectir el que està passant en aquests moments, tan complicats en tants aspectes: la llibertat d’expressió, el cementiri que tenim al Mediterrani... Cal que la gent prengui consciència més enllà d’enviar 20 euros per Nadal. Si, a través de la música, aconseguim que la gent s’impliqui, podem contribuir a tenir una societat una mica millor.
Les retallades de drets l’han fet reconsiderar la seva feina d’artista?
Cada vegada tinc menys pèls a la llengua, quan parlo. Si per una piulada et poden ficar a la presó, doncs que m’hi fiquin. M’he criat a França i, allà, el concepte de democràcia, de república, no ens fa por. Hem d’anar en compte perquè no ens passi com l’amic Valtònyc, però cal que les noves generacions d’artistes no tinguin por a dir el que pensen.

‘Jazzman’ polièdric

Nascut a França l’any 1978 i establert a Barcelona des del 1988, Raynald Colom ha mostrat el seu caràcter polièdric en projectes com My 51 minutes (millor disc per Enderrock l’any 2005), Evocación (millor disc de jazz a l’Estat l’any 2010 per Cuadernos de Jazz) i Rise (disc revelació del 2012 per Jazz Magazine). Comparteix amb el guitarrista David Soler el grup Steel i, recentment, ha produït l’últim disc de la vocalista Sara Pi, previst per aquesta primavera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.