Cultura

XAVI RAMIRO

Il·lustrador

“Il·lustrar és traduir les idees en imatges”

Vaig pensar que volia ser il·lustrador amb ‘El zoo d’en Pitus’, de Sebastià Sorribes, il·lustrat per Pilarín Bayés; soc fan d’ella
Una de les revolucions del món digital, potser la més gran, és la distribució. Un petit estudi pot distribuir a àmbit global, planetari
Em fa il·lusió parlar d’un tema molt relacionat amb els llibres i amb la lletra impresa, com és la il·lustració. En l’amplíssim sector infantil, la imatge és tant o més important que la lletra i és de justícia dur un representant d’aquest sector. Vostè fa 25 anys que es dedica exclusivament a la il·lustració...
Sí, un quart de segle... He passat moment millors que altres, alguns de més complicats. He intentat sobreviure i fins i tot viure de la il·lustració.
I encara és més complicat en mitjans de comunicació, en la premsa escrita, que viu la seva pròpia crisi... O “«no estamos tan mal»”, que deia Jan Laporta?
Doncs estamos bastante mal. Tot ha canviat molt... Jo recordo els primers anys de publicar a l’Avui. Vivia a Barcelona i agafava el metro o l’autobús i intentava seure al costat d’algú que estava llegint el diari, mirant-lo de reüll, i esperava que arribés a la pàgina on hi havia la meva il·lustració per veure quina cara feia. Això ara és molt difícil de fer. Potser sí que la gent està llegint la premsa, però no ho saps. Els veus amb el mòbil i no saps què estan mirant o llegint.
Mirar de reüll costa més de fer...
Sí... [riu] Aleshores, això què vol dir? Que hi ha hagut un canvi. Que la premsa en paper està intentant veure cap on ha d’anar. I que els il·lustradors i il·lustradores que treballem en premsa ho hem notat moltíssim. Molts hem passat a treballar menys o hem deixat de treballar.
Però la il·lustració té futur, no?
I tant. Té molt de futur, perquè cada cop la imatge és més important. El que proporciona una il·lustració no deixa de ser una imatge única que, d’alguna manera, ningú més et pot fer. És un vestit fet a mida. I això és una eina molt poderosa en un món en què la imatge és bàsica.
I per què tenen tan poca visibilitat? Tret de casos d’il·lustradors que s’han fet populars per diferents motius, com ara Mariscal, Perico Pastor o més recentment Paula Bonet, no solen ser coneguts ni se’ls entrevista gaire...
Hi ha un cert desconeixement de la professió. De fet, fa uns anys, quan em preguntaven a què em dedicava i deia que era il·lustrador, hi havia gent que es pensava que llegia molt, que era un paio molt il·lustrat... Això ha anat canviant i crec que l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, ha fet feina perquè tingui un reconeixement, però encara no se sap ben bé què és un il·lustrador, quina diferència hi ha amb un dibuixant o amb un pintor... Per tant, falta que la gent entengui exactament què fem. I això que el món que ens envolta està ple d’il·lustracions: els llibres, tant dins com a les cobertes; ha tornat la il·lustració mural a botigues i negocis de tota mena; il·lustracions al món de la moda, impreses a tot arreu, a bosses, a skates... Els personatges que surten al paquet de cereals de l’esmorzar... I a les pantalles: videojocs, aplicacions... Per tant, la il·lustració està molt present, però falta que la gent entengui que això que veuen ho hem fet els il·lustradors.
I com ho fan?
Moltes idees comencen amb un dibuix. Hi ha un vessant que és l’art conceptual, sobretot en les aplicacions i els videojocs, fins i tot en les pel·lícules d’animació, en què aquells personatges que veiem han de començar per un dibuix. Algú els ha de començar a dibuixar, a imaginar, amb un paper i un llapis, o amb una pantalla, tant és, però algú ha de començar a fer aquest dibuix.
Vostè ha estat, si no pioner a Catalunya, sí que un gran impulsor de la il·lustració digital i per a mitjans digitals... Aplicacions de mòbil, revistes, publicacions, videojocs... Com funciona, aquest mercat?
És un camp molt obert, molt gran. Una de les revolucions del món digital, potser la més gran, és la distribució. És relativament fàcil crear un producte, fins i tot en paper, però el que és molt complicat és distribuir-lo, fer-lo arribar a la gent en un territori gran. I la distribució digital ho ha canviat molt. Un petit estudi pot crear un producte i automàticament el pot distribuir a àmbit global, a àmbit planetari. Això és un canvi molt gran que ha obert moltes portes. En el món dels videojocs fa uns anys hi havia una revolució independent, companyies petites –i a Catalunya n’hi ha força– que s’animaven a treballar en un projecte perquè sabien que després, com a mínim, tenien l’oportunitat de vendre’l a àmbit internacional. I directament a l’usuari d’aquella plataforma. Si fas un joc per a mòbil, l’usuari, des del seu mòbil, podrà descarregar aquell producte. I això és el canvi més important que ha dut el món digital.
Els llibres en paper, en canvi, necessiten una distribució, que el comprador vagi a la llibreria, que el vegi, l’interessi, el compri... Una aplicació es pot comprar, alhora, a qualsevol lloc del món.
Exactament. Tot i que en el món de la literatura és diferent perquè la traducció és complexa, hi entra un altre factor. En els productes més il·lustrats el text sol ser una part petita i força traduïble.
Vostè és professor en diversos màsters i postgraus a BAU (Centre Universitari de Disseny) i a l’IDEP (Escola Superior d’Imatge). I des de fa dos anys és president de l’APIC. Què fan, des de l’APIC?
Moltes coses. Treballem per la professió, que bona falta fa. L’APIC va néixer el 1981. És una associació important, tenim gairebé 600 socis. Tots il·lustradors, tot i que hi ha diferents graus de relació amb la professió. Tradicionalment no tothom s’ha dedicat al 100% a la il·lustració. Hi ha qui ho ha combinat amb el disseny o la docència. Hi ha moltes especialitzacions i molts autors que utilitzen aquest llenguatge en diferents camps.
En l’apartat més personal, com treballa, vostè? Primer a mà i després ho digitalitza? Directament en PC? Depèn del projecte...?
Durant molts anys ho he fet tot directament amb l’ordinador. Hi ha tauletes gràfiques digitals que, d’alguna manera, imiten el fet de dibuixar a mà. És un tema pràctic perquè no deixa de ser una professió i convé que la feina vagi fluida, ràpida, i això ajuda. Tot el que faig acaba en digital, però no sé mai com comença. Una manera de superar el bloqueig creatiu és poder començar aquella il·lustració de qualsevol manera, de vegades en pantalla i altres anant a fer un cafè amb una llibreteta...
Fa servir una llibreta d’esbossos?
I tant, és fantàstica. De tant en tant és la manera de desconnectar del món digital, que a vegades et bombardeja... Veus tantes imatges, tothom ho fa tan bé, tothom és tan fantàstic, hi ha tants il·lustradors arreu del món... I la llibreteta que ets tu simplifica la cosa i va molt bé.
Els seus últims projectes són la col·lecció de llibres ‘Escola de les Lletres’ i el joc educatiu per a mòbil ‘MIST’. Parli’ns una mica de tots dos.
Són força representatius, tots dos. Escola de les Lletres és una col·lecció de llibres, escrits per la Susanna Peix, una molt bona autora de llibres infantils, que jo il·lustro. Són llibres amb un tarannà educatiu, tot i que molt divertits i esbojarrats, on s’expliquen les aventures de les lletres que van a aquesta escola. Una feina molt interessant perquè és important que els nens no perdin de vista com són les lletres, quina forma tenen. Per això no les podia recargolar ni afegir cap perspectiva estranya que no permetés identificar-les. Vaig haver de ser molt gràfic i vaig pensar que canviant braços, cames i l’expressió dels ulls podien fer qualsevol cosa sense modificar el cos. Han sortit nou volums de la col·lecció. Treballo en el dotzè.
Segueixen tot l’alfabet?
Cada llibre té una lletra protagonista, sí. La Susanna els fa viure unes aventures molt curioses i de vegades el protagonisme és compartit. En el primer, la V i la B i la M i la N són germanes i es barallen...
I sobre ‘MIST’, què ens explica?
MIST és “Missió Internet Sense Trolls”. És un joc encarregat per l’Ajuntament de Barcelona i desenvolupat per Jocs al Segon. Per una banda és un joc educatiu, en el millor sentit, que intenta transmetre una idea, la problemàtica del trolls a internet, per això hi ha missatges en negatiu i en positiu dirigits als infants i adolescents. A més, Jocs al Segon van visitar un munt d’escoles i van fer dibuixar als nens tot de personatges i em van passar tot aquest material perquè en fes un redisseny, una recreació. És una de les feines maques de ser il·lustrador. Perquè ser il·lustrador va més enllà de dibuixar. Il·lustrar és traduir les idees en imatges. I aquest procés és molt interessant.
El seu estil és molt net, beu del manga, de la senzillesa infantil, del naïf. Té una entrada visual molt agradable... Sempre ha estat aquest, el seu estil?
Tinc una influència del manga. Però la meva generació no va néixer amb el manga, tot i que vam poder veure a la televisió Marco, Heidi, Mazinger Z... No ens arribava gaire cosa en paper i el que arribava eren còmics redibuixats a Occident. No fos cas que algú s’espantés amb els mangas originals. A Occident va començar a sortir alguna cosa de manga i crec que va ser Akira, cap a finals dels anys vuitanta. Quan estudiava, el 1991, vaig començar a treballar en un restaurant japonès de Barcelona que estava molt orientat a la colònia japonesa; feien menús de migdia. Al Japó és típic que un restaurant tingui una bona col·lecció de manga. I aquest la tenia. I veure en aquella època mangas originals, va ser brutal.
Eren en japonès, doncs?
Sí, i era impressionant com els podia entendre només amb les il·lustracions. Hi havia un intent de comunicació superpotent. Jo llegia molt de còmic europeu i nord-americà, que té moltes qualitats, però el poder de comunicació que té el manga em va impressionar molt. I després les diverses estètiques, tot i que de vegades caiem en el tòpic que la gràfica sembla igual, em va impressionar la diversitat. I que el que importa és comunicar i fer-ho bé. I tot això em va influir moltíssim.
El món de la il·lustració no té l’enorme ventall de premis que té la lletra, però n’hi ha alguns, com el Junceda, que vostè ha guanyat en dues ocasions, el 2013 i el 2016... En caldrien més? O calen altres coses, abans que premis?
Cal fer moltes coses, però els premis estan bé. Són una manera de celebrar una miqueta i socialment el que fem i treballem, i això és important. En el cas dels premis Junceda, que els organitza l’APIC i són els més importants de Catalunya, són útils perquè recullen quinze categories i així queda molt ben representat el ventall de diversitat de la il·lustració.
Ara li demano que fem un moderat viatge en el temps. Quan va començar a dibuixar? Què el va animar o inspirar?
Això ho vaig descobrir fa poc en un moment d’introspecció. Dibuixar ho he fet sempre. Molts cops encara no saps escriure i el primer procés creatiu de molta gent és dibuixar. Recordo que els meus pares em van regalar una pissarra per dibuixar amb guix i em va provocar molt malestar. M’agradava el que dibuixava però una hora o altra ho havia d’esborrar... I ho passava fatal.
Va tenir cap moment epifànic que el fes decidir-se a ser il·lustrador?
Fa uns anys, al Palau Robert de Barcelona, van fer una exposició de la Pilarín Bayés. Veient-la em vaig adonar que el gran moment que em va fer pensar que a mi m’agradaria fer això, ser il·lustrador, va ser amb El zoo d’en Pitus, escrit per Sebastià Sorribes i il·lustrat per la Pilarín Bayés. Soc superfan d’ella. Ja ho sap. I altres noms d’autors que m’han agradat són Mariscal, Cesc, Sempé, Jack Kirby, Osamu Tezuka...
Quina seria la seva Catalunya ideal?
Doncs rica, plena... i lliure.

Vint-i-cinc anys de combat... il·lustrat

Xavi Ramiro (Portbou, 1972), després de viure 27 anys al Raval de Barcelona, ara ha tornat a terres gironines. És il·lustrador professional fa més de 25 anys i, a més de treballar en premsa i en el món del llibre, s’ha especialitzat en aplicacions per a mòbils, videojocs i productes educatius digitals. També és docent i ha col·laborat i col·labora a diversos mitjans. Actualment és president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya. Ha rebut dues vegades el premi Junceda, el més important del sector. Ara presenta dues novetats: Escola de les Lletres (de l’editorial Salvatella) i el joc educatiu per a mòbil MIST (encarregat per l’Ajuntament de Barcelona).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una òpera feminista i contemporània

Barcelona

Hollywood el 1969

Canes
JORDI BONET
ARQUITECTE. VA DIRIGIR LES OBRES DE LA SAGRADA FAMÍLIA DURANT 26 ANYS (1985-2012)

“Als catalans la cultura és el que ens ha fet irreductibles”

BARCELONA

Comptes poc clars al PEN Català

Barcelona

Fer un teatre seriat

BARCELONA

Un Bertrana àgil

Girona

Xerrada amb El Petit de Cal Eril a CaixaForum

girona
ArT

La Fundació Dalí difon una ‘guia secreta’ a la xarxa

Literatura

Gerbrand Bakker, convidat d’honor d’Indilletres