Art

BELI ARTIGAS

HISTORIADORA DE L’ART. SITGES, 1975

“Tornar sempre a Casas, a Rusiñol... no ens du enlloc. Obrim-nos!”

Li agrada trepitjar els territoris verges de la història de l’art per reivindicar els artistes marginats, aparentment secundaris. El seu blog, Criticart, és una mina fascinant de relats ocults

Suposo que ser filla d’una historiadora de l’art tan prestigiosa com Isabel Coll marca. Com l’ha influït?
La meva infantesa era plena de fotos de Rusiñol i de Casas; per a mi era com si fossin els meus avis. A la meva mare l’he vist tota la vida treballant. No conec ningú més pencaire. He mamat la seva manera d’investigar, de documentar-se, d’anar sempre a les fonts originals, de remenar diaris antics... No tothom en sap. Ni tampoc de mirar. A casa en portaven molts, de quadres de Casas, i sovint, abans que arribés la meva mare, jo ja veia d’un tros lluny si eren falsos.
Vostè ha creat un univers propi al blog Criticart. Com el va gestar?
Pertanyo a una generació que jo en dic perduda perquè ens hem trobat un tap a les universitats i als museus. I hem de lluitar molt per tot. Criticart neix amb aquest afany. El vaig començar el 2007 amb un fort accent de crítica política i social. Primer el vaig fer servir de contenidor digital dels articles que publicava, però de mica en mica hi vaig anar penjant les investigacions que tenia guardades en un calaix o que havia aparcat perquè no tenia clar que algú pogués tenir interès a divulgar-les. Al meu blog ningú està obligat a llegir-me. Sovint són píndoles que poso a disposició d’altres que poden continuar estirant fils. Que després t’ho copiïn, o que t’ho menystinguin... Sap greu, és clar. Però jo no hi trobo sentit, a quedar-me les coses per a mi. Compartir coneixement és bàsic. I ser generós hauria de ser un tret de tots els historiadors de l’art. I no ho és sempre. Hi ha molt egoisme.
Se’n fa poca, de recerca, des de les institucions museístiques i universitàries?
Sempre donen la volta sobre el mateix. Els mateixos temes, els mateixos artistes... Això també ho he après de la meva mare: que no en farem mai prou si només ens quedem amb els grans noms. Tornar sempre a Casas, a Rusiñol... no ens du enlloc. Obrim-nos! Hi ha mil històries pendents d’escriure, mil artistes pendents de ser estudiats. Menors? No els coneixem. Sense ells, tampoc podem entendre els importants. Perquè estaven connectats. Eren amics, s’ajudaven... Els genis no surten com bolets. Els museus no tenen iniciativa per gratar en aquests creadors que feien xarxa. Se’ls desprestigia amb un simple “mestre de”. Des del Grup d’Estudis Sitgetans farem una petita exposició de Josep M. Llopis de Casades, amb set, vuit, deu obres que he trobat, però ja és donar-li una veu. A mi hi ha una cosa que em fa molta pena...
Quina?
Veure a les subhastes obres de qualitat tirades de preu. El MNAC té una gran col·lecció, però no hauria de renunciar a enriquir-la amb aquestes peces que completarien la nostra història. I no és un tema de diners, perquè, insisteixo, costen 50, 100 euros...! Si el museu no compra un Casas, que sí que requereix una bona inversió, no cal patir: anirà a unes altres mans que el conservaran. Però totes aquestes obres petites que s’estan buidant de cases corren el risc de desaparèixer. Si jo no arribo a comprar un Francesc Torrescassana que vaig trobar als Encants, ja estaria a les escombraries. L’any passat, pel centenari de la seva mort, m’hauria agradat fer-li una exposició, però no hi va haver manera. Una altra de les meves obsessions és l’escultor Antoni Riba, pare del poeta Carles Riba, col·laborador de Gaudí. Per no parlar de les dones artistes: quantes exposicions portem de la Lluïsa Vidal? N’hi ha moltíssimes més!
Ara que parla de Gaudí, se’n fa un fart de desmuntar notícies falses (fotografies i edificis que li atribueixen).
Amb Gaudí passa exactament això: no s’estudia i s’inventen coses per vendre’l. En canvi, no es furga en una qüestió que he obert i que no entenc per què no hi entren els seus experts: Gaudí va fer l’altar de Ripoll? Així consta a les hemeroteques. És una obra perduda, potser per això no interessa.
Per cert: en continua veient, de Casas falsos?
Fins i tot a l’Any Casas.
Vostè també té una faceta d’activista del patrimoni. Amb la plataforma SOS Sitges va denunciar la reforma dels seus museus, inclòs el mític Cau Ferrat. I la va dur als tribunals.
Amb la dèria per unir-los, van pervertir, i en un cas destruir per fer-hi un ascensor, el sentit original d’uns edificis –catalogats amb el màxim nivell de protecció– d’èpoques, propietaris i idees de col·lecció d’art diferents. El mal ja està fet, però amb la demanda, que segueix el seu curs, vull demostrar que els polítics només utilitzen el patrimoni per als seus rèdits electorals, com una arma contra els adversaris. Quan arriben al poder deixa d’importar-los. Jo, al final, em vaig quedar molt sola. I se m’ha intentat invisibilitzar. Però soc molt bel·ligerant amb les coses que no es fan bé, i no m’aturaran.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia