Una raresa meravellosa

El cinema portuguès continua sent una raresa meravellosa. Han mort João Cesar Monteiro i Manoel de Oliveira, les seves dues grans figures, amb una dimensió llegendària. També Paulo Rocha, en part deixeble del segon i autor d’A Ilha dos amores, una de les més belles pel·lícules existents. Tanmateix, a banda d’altres cineastes amb una forta personalitat, alguna cosa perdura d’aquests mestres, però en una clau feminista il·luminadora, en Rita Azevedo Gomes, autora de La portuguesa, que té una fotografia primorosa d’Acácio d’Almeida (que havia treballat amb Monteiro) i diàlegs de l’escriptora Agustina Bessa-Luís, que va col·laborar amb Oliveira. També ho va fer, iniciant-se en el cinema com a ajudant de direcció de Francesca, Rita Azevedo, que, en aquesta seva nova pel·lícula, adapta un conte de Robert Musil ambientat en un moment indefinit del segle XVI, per embarcar-se en una faula sobre el capteniment dels homes i les dones que incideix en el present.

La portuguesa a què fa referència el títol és una dona que, després de casar-s’hi i tenir-ne un fill, espera durant anys un home que declara, en començar el film, que necessita “caçar, córrer, matar”. Un senyor de la guerra que, com ho podria fer amb qualsevol altre per satisfer tal necessitat, s’enfronta al bisbe de Trento. Ella l’espera en un castell mig ruïnós del nord d’Itàlia. Però, com qualsevol Penèlope, no només l’espera. Mentrestant, pinta, esculpeix, llegeix. Conserva la cultura, doncs, i també les relacions afectives creant vincles amb les serventes. Amb una alenada i imatges d’inspiració poètica, Rita Avezedo aporta una altra meravellosa raresa.