Una creativitat onírica

Philip Glass camina a poc a poc, parla molt, amb simpatia i una certa lentitud agradable, d’aquelles que transmeten pau interior. Cosa del budisme, de l’edat, del tarannà o de tot plegat. “Sempre he barrejat disciplines”, va dir ahir en roda de premsa. Té 82 anys i no podria fer els salts, impropis per a algú de 75 anys a qui fa un mes van operar del cor, que es va veure fer a Mick Jagger en un vídeo recent. Glass té àgils els dits, si més no.

El compositor i pianista nord-americà Philip Glass actua avui a partir de les vuit del vespre al Palau de la Música Catalana, en el novè concert dels onze del cicle d’homenatge que el Palau li ha estat dedicant els darrers dos anys.

Joan Oller, director general del Palau, va donar la benvinguda. Víctor García de Gomar, l’encara director artístic del Palau, va definir Glass com “un artista-matriu sense precedents”. “Va treballar i es van influir amb Nadia Boulanger a París, després amb Ravi Shankar a l’Índia, fins que va tornar a Nova York, on va iniciar la música minimalista, una etiqueta que no li agrada gaire”, va comentar entre altres detalls biogràfics García. “És autor de 20 òperes i 12 simfonies”, va cloure. En la darrera simfonia ha fet un homenatge a David Bowie, un altre creador trencador com ell.

El programa d’aquest vespre, amb les entrades exhaurides, està format per set peces que seran interpretades sense descansos en un concert d’uns 75 minuts de durada.

Obrirà el concert Vessels (1983), amb arranjament d’Albert Guinovart i interpretada per l’Orfeó Català dirigit per Simon Halsey. Seguirà Mad rush (1979), interpretada pel mateix Glass. Mishima (1984), la interpretarà la pianista japonesa Maki Namekawa. El pianista rus Anton Batagov interpretarà Distant figure, passacaglia per a piano (2017) i, també, Etudes # 7 (1996). Bagatov i Namekawa faran a duo Stokes (2013). I tancarà el concert Philip Glass amb Closing (1981).

“Penso que el programa, tot basat en el piano, és interessant i permetrà veure una panoràmica de la meva música, perquè s’hi pot escoltar des de Mad rush, del 1979, fins a Distant figure, passacaglia per a piano, del 2017”, va comentar Glass.

Cataloga de molt bons els dos pianistes deixebles seus: el rus Anton Batagov i la japonesa Maki Namekawa, a la qual va apujar la nota fins a “extraordinària”. “Quan un pianista toca una peça meva mai li dic com ho ha de fer; cada pianista té la seva història, la seva personalitat i la música permet la creativitat, és molt més que un llenguatge universal”, va explicar.

La seva creativitat, a més de peces per a piano, òperes i simfonies també li ha permès escriure diverses bandes sonores de pel·lícules, com ara Kundun, de Martin Scorsese; Les hores, de Stephen Daldry, i, entre altres, El xou de Truman, de Peter Weir, per la que va rebre un Globus d’Or.

Fa un temps va definir que “la música és un lloc”; ahir va improvisar davant els periodistes un afegit. “Els autors, tant és músics, escriptors, pintors..., vivim en la creativitat; vivim al món ordinari i al món dels somnis, en tots dos; per tant, la creativitat ve dels somnis, una idea que ha nascut ara mateix, aquí, a Barcelona.”

I ell la busca sempre des de la barreja de disciplines. Treballa amb músics “formals i també amb indígenes mexicans que no saben què és un piano”.

I més enllà de la música: “Escric més música que abans, això sí, vaig més lent, i la inspiració ara m’arriba més a través de la pintura que de la música; convisc força amb pintors; ells no tenen cap por que els robi una idea”, hi va afegir amb una de les rialletes trapelles que amb què va salpebrar la xerrada.