Art

XAVIER ESCRIBÀ

ARTISTA, PINTA LA PINTURA

“La meva pintura és el resultat de veure com passa el temps”

Xavier Escribà (París, 1969) és artista. A la seva nau de Masarac, a l’Alt Empordà, hi pinta quadres que no tenen tema, o si més no, a ulls ortodoxos. El seu tema és la matèria pictòrica.

Per vostè, la pintura és el contingut de l’obra?
Per mi, la matèria pictòrica és el que dona sentit i significació a la meva obra.
I com va arribar a aquesta paradoxa de pintar la pintura?
El fet de tenir dificultats a trobar la bona imatge en pintura i adonar-me que la imatge no era el que em satisfeia. Era capaç de fer moltes pintures però era incapaç d’acceptar-ne una. I això va fer que em trobés confrontat amb la matèria. Vaig fer desaparèixer el bastidor del quadre i em vaig quedar només amb la pintura.
O sigui, que només li cal un pot de pintura i un pinzell.
En alguna peça mantinc el suport de la tela, però aposto per la noció de líquid que amb el pas del temps esdevé sòlid. Em trobo a gust d’aquesta manera.
Més que el resultat final, a vostè li agrada el procés.
M’interessa sobretot el procés, que és molt lent. Són capes i capes de pintura líquida acrílica, amb colors que jo em preparo i que s’han d’anar assecant. S’ha de tenir molta paciència.
Diguem que la seva pintura és el resultat de veure passar el temps?
Sí, així és. És reviure tot de nou. És el plaer de l’acció de pintar que també porta preocupacions sobretot quan arriba el final, que és quan em plantejo quina imatge quedarà, aleshores començo a patir. El que intento és que quedi reflectida en la imatge final l’experiència prèvia.
Hi ha molta gent que opina que l’art contemporani és una presa de pèl. En el seu cas seria la culminació de la presa de pèl, perquè només ofereix pintura.
Pot ser una definició del meu treball, però jo no m’ho prenc com un engany, perquè el que joc faig és buscar la síntesi de les coses, en aquest cas la de la pintura.
S’ha trobat en algun cas que el consideressin un engany?
Hi ha públic per a tot, però si continuo fent això és que hi ha gent a qui li interessa. Els meus compradors solen ser gent que no es deixa aconsellar, van a la seva i compren el que els dicta el seu instint.
I això és normal en el món de l’art?
Les tendències i les modes condicionen molt, però jo sempre he tingut aquesta mena de client desacomplexat.
Vostè és nascut a París; hi ha passat moltes temporades, a França?
No s’ho cregui; quan tenia dos anys vaig venir a Catalunya. He crescut entre Barcelona i l’Empordà, i va ser als 24 anys, fent un Erasmus, que vaig decidir viure a París. Vaig entrar a belles arts i hi vaig viure onze anys, del 1994 al 2005.
I quina és la diferència artística d’estar a l’Empordà o a París?
Depèn del moment. Quan era jove sabia que o anava a París o deixava de treballar. París em va donar molta confiança i molta corda. I ara l’Empordà significa veure camp, és a dir, espai. Jo no he escollit l’Empordà, perquè en soc fill; la meva mare és de l’Armentera.
Quina connexió hi ha entre la pintura i l’Empordà?
Molta. Treballo molt a l’exterior, i això representa accidents, llum, aigua, matèria, vent. Tot això m’ajuda molt. Ara estic fent la sèrie Àngels, que són peces monocromes que perquè tinguin el format que vull les llanço a l’aire i cauen a terra. Em puc estar dies llançant-les, fins que trobo la forma que em sembla escaient. L’aire de l’Empordà m’hi ajuda.
Catalunya, com està, artísticament?
Des del punt de vista d’un artista i pel que fa a la creació, està molt bé. Hi ha molta gent fent coses molt interessants. El que falta és dinamisme pel que fa a circuits i a residències. Cal més suport institucional que promogui comissariats; trobo a faltar propostes d’exposicions en què es barregi gent jove amb gent no tan jove. Catalunya és un país d’artistes, però no es concreta gaire. Hi ha sensibilitat i talent, però no se sap articular. La matèria humana està fora de dubte, però cal la implicació de les institucions. També hi ha fenòmens paranormals que jo no entenc, com el cas de Barcelona: com pot ser que una ciutat tan potent artísticament estigui tan apagada? Les galeries estan buides; a París això no passa. La veritat és que no sé qui acusar. Per sort jo tinc galerista a París. També aquí, però no hi ha el dinamisme que hi ha a França.
I a Madrid?
A la gent li agrada més ostentar, i l’art també és una manera de fer-ho. Aquí ens perd la prudència. Però és contradictori perquè ens hauríem de sentir orgullosos dels grans noms que han sortit d’aquí: Miró, Tàpies, Barceló...
I com ho fa, des d’una nau de Masarac, per mantenir la connexió?
Tal com està Barcelona, no pateixo. La gent ve a veure’m. Hi ha tirada a venir a l’Empordà.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA