Cultura

Crònica

Porta Ferrada

El poder és d’ella

Concert antològic de Patti Smith amb repertori de tributs a Neil Young, els Stones o Midnight Oil

Patti Smith , al final de la nit, ens va recordar que el poble continua tenint el poder. “Believe it” [Creieu-ho] cridava amb els braços alçats a un públic devot i energitzat per l’encanteri de qui, als seus 72 anys, no només manté la veu original sinó la força escènica i l’actitud, magnètica i mística. Cantar People have the power amb la poetessa del punk no només forma part de la litúrgia del concert, sense deixar de ser un moment especial amb un dels molts himnes obligats, sinó que, corejat en massa, en la xafogosa nit ganxona, quan tot sembla possible, es converteix en una embranzida, un missatge coratjós necessari per iniciar una nova revolució. L’endemà, amb la llum del dia, ressona l’himne inspirador i la petjada de la seva musa, però la revolució es fa mandrosa.

Nou anys després, Patti Smith (Chicago, 1946) va tornar al Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols amb un concert antològic de tributs: des dels Stones i la melodia llibertària I’m free, pròpia de l’estiu del 69, cantada en bona part per la banda que l’acompanyava –magnífic Tony Shanahan al baix–, que va combinar, puntejant, com si fos el contrast dels Stones, amb el Walking on the wild side de Lou Reed. “Be your fucking freedom” [Sigueu la vostra llibertat] va etzibar qui és llegenda. Poderosa quan s’acarona la cabellera blanca, com si fos una adolescent tímida, abans d’acompanyar, delicadament amb moviments de braços i mans, l’inici d’una cançó, i poderosa, quan s’eixuga la suor, es treu la jaqueta i l’armilla, i escup; un dels últims gestos trinxeraires, propis d’una supervivent de la mitologia del rock. Així, transgressora i al mateix temps maternal, Patti Smith va sorprendre entre els seus versionats amb Beds are burning dels australians Midnight Oil, cançó que destil·la rock dièsel de mitjan anys vuitanta. Per altra banda, preciosista i intimista, After The Gold Rush, de Neil Young, amb Tony Shanahan al piano.

El concert va començar amb Wing del sisè disc Gone again (1996), una peça suau, que es canta com qui relata una visió i que convida a desplegar les ales. Quan va aparèixer a l’escenari, però, les ales ja s’havien escalfat feia estona, amb un públic dempeus i aplaudint. La primera versió va arribar amb Are you experienced de Jimi Hendrix. De l’etern Horses (1975) i –“com que estem a prop de la platja”–, Patti Smith va interpretar Redondo Beach per continuar amb Ghost dance, de l’àlbum Easter (1978), amb el qual va iniciar-se l’experiència col·lectiva que Patti Smith sap atorgar als concerts.

Admiradora de Roberto Bolaño, la poetessa i rocker va interpretar In my Blakean Year, influenciada pel poeta William Blake (1757-1827). “Vull reivindicar aquells artistes, científics, als quals no es va reconèixer en el seu temps”, va explicar. Pocs missatges i clars, dimecres a la nit a Porta Ferrada Patti Smith també va fer una crida a la unitat, a aquella revolució del poble, amb reptes com ara el del canvi climàtic i les injustícies socials. No van faltar Dancing barefoot, Pissing in a river o Beneath the southern cross com tampoc podia faltar l’aparició a l’escenari del promotor musical Gay Mercader, “l’home que em va portar aquí per primera vegada, el 1976”, va dir agraïda. En un moment, algú del públic va invocar més rock. Patti Smith va demanar al fill, Jackson, guitarra de la banda, quina ha de ser la resposta a aquesta pregunta: el músic va respondre amb un acord. En tot cas, més música, àlgida, intensa, com ara Gloria, la cançó que obria Horses i que Patti Smith cantava imprimint estil. O la cançó que, va explicar, “vaig escriure per al pare de Jackson”, la cèlebre Because the night, Més rock, Patti? Més poder.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.