“El cinema vol ara nens que siguin creïbles, que parlin com ho fan a casa”

Podem agafar dos exemples de nens actors espanyols com són Joselito i Marisol, que sempre m’han fet angúnia, en el sentit que eren infants sobreexplotats, amb un virtuosisme que havien de deixar palès en totes les pel·lícules que feien. No eren nens, sinó homes i dones escurçats. Als anys cinquanta i seixanta no estava de moda que el nen fos creïble. Nens que recitaven, que declamaven, que entonaven, que ballaven, però que estaven molt lluny del que és un nen real. Crec que l’herència d’aquests nens encara la tenim en la publicitat, els concursos o el programes tipus Disney Channel, però en el cinema ha anat a millor, i ja fa un temps va incorporar nens més creïbles. Recordem el nen de Kramer contra Kramer, per no dir el d’E.T. i el dels Goonies, que ja van començar a ser nens més reals, que cada família podia tenir a casa.

Ara estem vivint el moment més bo en aquest sentit, donat que el cinema vol nens creïbles, que parlin com ho fan a casa seva. Jo fa tretze anys que em dedico a fer que aquests nens del carrer, normals, siguin igual a les pantalles com en el context de la seva família.

Va ser a El orfanato, de Juan Antonio Bayona; vaig portar el nen de la pel·lícula, i abans, a televisió, havia portat Carlos Cuevas a Ventdelplà, quan tenia sis anys; hi era com a professora particular, perquè aleshores no se sentia parlar de coaching. No li feia gràcia que jo hi fos perquè pensava que el menysteníem. Ell volia ser com l’Emma Vilarasau i els altres actors grans. Em va costar molt dirigir-lo perquè sempre que m’hi apropava, girava cua. Pel que fa a El orfanato, Bayona tenia al cap la mena d’interpretació que volia. Volia un nen molt natural, amb molta tendresa.

El nen tenia sis anys; quan són tan petits és un altre món, és molt difícil. Has de fer molts trucs: que vols que riguin?, els has de fer pessigolles per sota del pla; que vols una cara de sorpresa?, et poses al costat de la càmera amb una màscara, i vas canviant la màscara entre presa i presa.

Aquest ofici l’anava aprenent sobre la marxa, no existia el coaching a tot l’Estat, però ara no hi ha sèrie que no tingui un coach. És un ofici que s’ha fet imprescindible, sobretot quan hi ha moltes trames i hi ha diversos realitzadors, es necessita algú que vagi mantenint el to adequat de l’actuació, no només dels nens, sinó també dels adults amb una mica de solvència i estructura. Un coach és bàsic.

Sí, a això ja s’hi ha posat remei. Jo vaig ser al rodatge de la pel·lícula de Bayona Jurasic Word: el reino caído, i la nena tenia una professora particular que seguia el mateix ritme de les classes que es perdia a l’escola. També tenia un chaperón, que és una persona que només està pendent que l’infant faci els descansos que li pertoquen i que no faci ni mitja hora més del que li toca, i dos coaches.

Sí, els ajuda molt personalment; si ets un bon coach pots convertir un rodatge en una experiència única inoblidable i, sobretot, de grans descobriments i aprenentatge. El que passa és que has de voler. Jo vinc de família de pedagogs, tinc un fill, soc professora i tinc la voluntat altruista que un nen aprengui més coses: en un rodatge conviuen molts oficis, i treballar amb adults al nen li agrada, vol sentir-se útil, i que el tractis com un adult, al nen l’estimula molt, però has de tenir la voluntat de fer-ho.

Depèn del projecte, a Pa negre, en què jo portava els dos nens protagonistes, els vaig formar com a actors dos mesos abans que comencés el rodatge, vaig donar-los moltes eines d’actors, però després amb la nena de Biutiful, la pel·lícula de l’Iñárritu, una nena marroquina i amb una família molt desestructurada, vaig procurar que, com que Iñárritu roda d’una manera gairebé documental, tingués la veritat d’aquella nena en aquell moment. No volia una actriu. Depèn del projecte; jo m’hi adapto.

Estic totalment convençuda que ho poden ser.