Cultura

PILAR ROMERA

NOVEL·LISTA

“Què estem disposats a fer per sobreviure?”

Impostura, amor i supervivència el 1949
Pilar Romera i Aguilà (Riba-roja d’Ebre, 1968) es va llicenciar en història contemporània per la Universitat de Barcelona el 1991. Treballa a l’edifici històric de la UB; en concret, té despatx on eren els antics habitatges dels bidells, com descriu a la novel·la Els impostors, que acaba de publicar a Columna. El 1993, va guanyar el premi Ribera d’Ebre de novel·la amb L’esperit de vidre (El Mèdol). L’any 1997, va publicar Dins la boira a Columna, editorial en què també va publicar Li deien Lola, tot i que no va ser fins al 2016; vint anys en què no va publicar, però en què va continuar escrivint. A Els impostors recrea, amb documentació precisa i bon pols narratiu, la història d’un triangle amorós i un altre de combatiu en la Barcelona franquista del 1949.
Mai no m’he considerat una autora de novel·la històrica perquè el moment de la novel·la no és el tema principal
Volia utilitzar el tema de la suplantació d’identitat. Avui és complicat, però en un camp de concentració és bastant fàcil
Hi va haver una Barcelona que va ser com Marsella, com Berlín, una Barcelona oberta, franca, avançada, llibertària i lliberal
A la novel·la llegim que “tots som impostors”. És una frase literària, del personatge, o vostè ho pensa?
Tots som impostors, en la mesura que tota la vida hem intentat passar pel que no som. Forma part de la supervivència. En una situació extremadament complicada com la que viuen els personatges de la novel·la, el joc d’impostura s’exacerba. En una vida quotidiana, el joc d’impostura és molt més lleu, més subtil. Però crec que tots som impostors, en una mesura menor o major.
‘Els impostors’ està ambientada al llarg del mes de maig del 1949, amb un epíleg que té lloc el 23 de desembre del mateix any. Amb tots els respectes, però, literàriament, no s’ha explotat massa la Guerra Civil, la postguerra i el franquisme, i encara més des del punt de vista dels perdedors, majoritari en aquesta obra?
Sí, se n’ha escrit molt, però no massa. Més que se n’hauria d’escriure! És cert que hi va haver una tirada, i d’autors de primeríssim nivell, com ara Marsé, que van escriure sobre la Guerra Civil i la postguerra. I s’ha escrit molt sobre els perdedors, sobre els exiliats, sobre l’heroi antifranquista. No s’ha escrit tant sobre la gent que es va quedar. Els qui van viure el miratge que una altra societat era possible, que no eren grans combatents, ni grans ideòlegs, ni tenien càrrecs polítics, gent normal a qui, de cop, li van caure al damunt 40 anys d’obscurantisme.
I aquest és el perfil psicològic dels protagonistes de la seva obra.
He volgut explicar com va sobreviure aquesta gent. Un transformista d’un cabaret de Barcelona de fama internacional com La Criolla, després de passar per Nanclares de la Oca, on els volien reassignar els gustos sexuals amb electroxocs, com podia sobreviure? Sent un impostor, inventant-se una vida nova. Una persona jove és més fàcil, però algú que ja és a mitja vida, com pot tornar a començar? Això és el que jo volia explicar i no s’ha explicat gaire.
Franco va superar diversos atemptats. Vostè descriu el preparat per aquella visita, que va ser neutralitzat. Però també en crea un de nou, de més modest, oi?
L’afegit és imaginació meva. Sí que és cert que, l’any 1949, Franco va venir a Barcelona i hi va haver un intent d’atemptat quan passava per Colom. No va reeixir perquè l’anarquista, de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya (bàsicament de la CNT), en el moment de llançar la bomba va veure que el cotxe descapotable on anava Franco estava envoltat de nens i no ho va fer. El van intentar matar moltes vegades, a Franco. La novel·la no és una distopia i tots sabem que no va morir en un atemptat; va morir al llit.
El fons de postguerra i del feixisme dominant el 1949, l’ambient de tot plegat, està molt ben mostrat. L’obra té un marc històric i polític real, però té dues potes més que són les que la singularitzen: un triangle amorós i uns llaços i traïcions entre camarades.
És una novel·la de triangles. Hi ha un moment en què es diu: “Dora [la protagonista femenina] és el vèrtex de tots els triangles.” Hi ha triangles pertot arreu. Un d’amorós, que és el més evident i el que crida més l’atenció, entre la Dora, el Bonaventura i el Miquel. No saben que estan en el mateix temps i en el mateix lloc fins que hi ha la visita de Franco, que és l’espurna que desencadena tota la trama de la novel·la, que cada vegada és més vertiginosa, fins que arriba a un final una mica faller. És un triangle amorós fosc, de desengany, de traïció i de covardia. Un amic em va dir que aquesta novel·la no era d’impostura, era de covards. I és cert. Esperen que algú els salvi, però no va ningú a salvar-los.
Aquest no és l’únic triangle, i això que no hi ha gaires personatges.
És una novel·la polièdrica. He intentat que no fos plana. No hi ha gaires personatges; de principals n’hi ha cinc. Per mi són tan importants el comissari Fuentes –el personatge que més m’agrada– i el Paco com els tres que en teoria són més protagonistes.
No és que ‘Els impostors’ tingui uns paral·lelismes calcats a ‘Casablanca’, però vostè posa fins a cinc fragments de diàlegs de la pel·lícula, a l’inici de cada part. Per què?
Soc molt cinèfila. Casablanca és una pel·lícula que m’agrada. No és la millor del món, però. Té un guió que es va anar reescrivint fins a l’últim moment. Una pel·lícula de propaganda, un pamflet, perquè es va rodar quan encara es combatia en la Segona Guerra Mundial. M’encanta perquè retrata perfectament la impostura. Allà, tothom s’enganya.
I la impostura és un dels eixos de la seva novel·la.
A Els impostors volia parlar de tot el que estem disposats a fer per sobreviure. Un cop vaig decidir que parlaria d’això, vaig buscar una època que hi anés bé, com ara una guerra o una postguerra. A més, volia utilitzar un tema clàssic en la novel·la negra: la suplantació d’identitat. Avui dia, és complicat, però en un camp de concentració és bastant fàcil.
Un camp de concentració com ara el d’Argelers, al sud de l’Estat francès, on té lloc aquesta altra part d’amistats trencades. I no en podem explicar res més. Tenia ganes de parlar d’aquell camp de concentració? O la trama la hi va portar?
La trama m’empenyia cap aquí. No pots parlar de la retirada, del final de la guerra, sense parlar dels camps de concentració a l’Estat francès. Hi van anar 80.000 persones, de què la gran majoria eren catalans. En la retirada, van marxar mig milió de persones en 15 dies, al gener, en ple hivern travessant els Pirineus. Els qui no van morir fent el camí van morir a la platja.
És un escenari molt potent, el de la platja convertida en presó a cel obert.
A més m’anava bé a la novel·la per fer un petit salt temporal, no n’hi ha gaires. Em permetia explicar coses que després tenen conseqüències en la trama principal. Narrativament, és molt atractiu, Argelers... Les escenes en què venen avions a rodar el No-Do i els republicans tenien la consigna, i això és verídic, de quan passés un avió posar-se drets i amb el puny alçat. Era l’orgull de la resistència, de la República i de l’exili.
Parlem d’altres escenaris. Ens parla de la Universitat de Barcelona, que vostè coneix bé perquè hi treballa. Aquesta documentació, la tenia molt a mà...
Treballo des de fa gairebé trenta anys a la Universitat de Barcelona i, seguint amb el tema de la suplantació, em vaig plantejar què passaria si algú que ha estat a la part més alta d’un estament tan jerarquitzat com ho és la Universitat, avui dia però sobretot en aquella època, tornés estant a sota de tot. M’agradava que la suplantació d’identitat es consumés en un camp de concentració i continués en un entorn que, a més, conec molt. Afegit a una cosa que molta gent no coneix, que a la Universitat de Barcelona els bidells vivien a l’edifici de la universitat.
Doncs no, no se sap gaire, crec...
I la famosa soprano Victòria dels Àngels va viure a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona fins als 19 o 20 anys perquè el seu pare era el bidell major. On ara tinc el meu despatx era on vivien els bidells i les seves famílies... Tot m’hi duia a escriure’n, vaja.
I també parla de la comissaria de la Via Laietana en l’època més terrorífica, quan operava la BPS, la Brigada Político Social... Buf, molt dur.
Riu-te’n, de Guantánamo... La Brigada Político Social es va crear per reprimir el moviment antifranquista i tota resistència al règim. L’edifici de la Via Laietana és un edifici d’infausta memòria. La gent canviava de vorera per no passar per davant i no escoltar els crits dels torturats que sortien dels soterranis, que és on els germans Creix i el director, Eduardo Quintela, que Dios los tenga en su no gloria, personatges reals, aplicaven les tortures salvatges.
I encara es podria parlar d’un quart escenari que abans ja ha citat, La Criolla, un cabaret del Paral·lel que va ser un espai de llibertat.
Era entre el Paral·lel i el port. El Molino i el Pompeya sí que eren al mateix Paral·lel però, vaja, era la zona canalla, igualment. La Criolla era un cabaret de l’època d’entre guerres, fins que a la Guerra Civil hi va caure una bomba i es va destruir tot l’edifici. Allà es podia fer absolutament de tot i hi anava tothom: toreros, aristòcrates, capellans, pintors, pinxos del port, traficants de droga, xaperos, prostitutes, lesbianes, homosexuals, es consumien drogues i alcohol, es representaven grans números de transformisme... Hi va haver una Barcelona que va ser com Marsella, com Berlín, una Barcelona oberta, franca, avançada, llibertària i lliberal.
Aquesta és la seva quarta novel·la. Abans va publicar una mena de trilogia sobre les Terres de l’Ebre formada per: ‘L’esperit de vidre’ (1993), ‘Dins la boira’ (1997) i, gairebé vint anys després, ‘Li deien Lola’ (2016)... Com és que va estar tant temps sense publicar?
Van ser 20 anys sense publicar. Jo no he estat mai més d’un any sense escriure. Vaig fer una aturada perquè vaig tenir una filla... Vaig fer oposicions... Em vaig anar guanyant la vida, perquè tots sabem que la literatura no dona per a gaire. Escrivia relats i textos breus però, durant aquells anys, no em podia enfrontar a una novel·la. Fins que vaig començar a tenir més temps lliure.
D’acord. Doncs ara faci’ns cinc cèntims de ‘Li deien Lola’, que va rebre grans lloances, i això que la trama no és gaire amable, però té una protagonista de les que deixen empremta...
És una epopeia. A Els impostors volia parlar del que estàs disposat a fer per sobreviure, a Li deien Lola el tema era la superació. Jo, que he nascut amb les pitjors cartes del món, sent dona, pobra, filla il·legítima, òrfena... puc arribar al més alt, sense trair-me, es diu la protagonista. A més, intento fer un retrat d’una altra època que m’apassiona, com és el pas del segle XIX al XX.
Les seves quatre novel·les tenen un fons històric, oi?
Sí. La primera no tant, perquè acaba en el present, però en el de fa 25 anys. I les altres sí, però ja s’ha acabat. La pròxima serà actual. Mai m’he considerat una autora de novel·la històrica perquè el moment de la novel·la no és el tema principal. Em considero més una autora de personatges, de relacions, de conflictes... Busco l’època en què el conflicte s’hi adiu millor, quan per a mi és més fàcil explicar-ho. Sí que intento, per deformació acadèmica, que el moment històric triat estigui ben reflectit.
He trobat que és lectora des de petita, per part de pare, podríem dir, i que als 7 o 8 anys ja va començar a escriure contes que venia a la família per poder-se finançar les llaminadures... Precocitat o parents comprensius?
El meu pare està jubilat, però va ser mestre de primària. Va estudiar filologia espanyola i va ser un dels primers professors d’anglès a Espanya... Era un gran lector i em va inculcar el cuquet de la lectura. I ell em comprava tots els contes. Algun, encara el conservo. Eren còpies. Em llegia Viaje al centro de la Tierra?, doncs jo feia una cosa semblant, si llegia Enid Blyton, doncs feia Los cinco...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una nova imatge per a Santa Caterina

torroella de montgrí

La realitat de la mort?

barcelona
Lluís Cabrera
FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

barcelona

Felicitat a ‘Ardara’

Barcelona

Una capella per al vi

Cantallops
Gran Bellocchio
Crítica
cinema

Gran Bellocchio

MÚSICA

La primera nadala de l’any a Olot

FREDDY PALMERO
PINTOR

“En els retrats barrejo pintura clàssica, còmic i «rock and roll»”

Barcelona

Cap a El Dorado

Barcelona