Cultura

Crònica

música

Djavan canta a la felicitat

Djavan sap conjugar els ritmes populars i africans amb un estil que passa de la bossa nova i el jazz al pop

Poques vegades la comunió entre artistes i públic arriba a la intensitat que Djavan i el seu grup van oferir la nit de dijous en el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. El Palau de la Música va quedar petit perquè una legió de brasilers hi van anar en massa. I la veritat és que feia goig veure infinitat de noies brasileres cantant a l’ídol i animant-se a ballar en molts moments de l’actuació. Més de vint temes van sorgir de la gola d’un Djavan molt ben acompanyat per un quintet majoritàriament carioca: João Castilho, a la guitarra; Renato Fonseca i Paulo Calasans, als teclats; Arthur de Palla, al baix, i Felipe Alves, a la bateria. Junts van aconseguir fer una panoràmica pels més de quaranta anys de trajectòria del compositor des de l’any del seu debut, el 1976. Van presentar una galeria de cançons que expliquen, a part d’històries d’amor i tribut a la naturalesa, la influència que ha tingut en estrelles internacionals. També en escoles de música: al Taller de Músics s’estudien cançons d’aquest home bo i entranyable. Impossible enumerar totes les versions i els artistes que han col·laborat amb ell. Dijous en va citar un grapat, des de Quincy Jones fins a Jorge Drexler –a Vesúvio– i els Manhattan Transfer, que van obrir el seu disc memorable Brasil amb el tema Soul food to go (Sina), que ahir Djavan va tocar com si l’acabés de compondre, com nou. No vaig poder evitar el record del videoclip dels vuitanta en què el grup de Nova York es convertia en uns ninotets ballant en una cafeteria.

Des del primer moment, Djavan va recordar que feia més de vint anys que no actuava a Barcelona, una ciutat que estima “tant com a Antoni Gaudí”. Era evident que les muses modernistes de l’escenari també s’afegien a l’ambient “sensual i sexual” que va proposar Djavan des de la primera cançó. Hem tingut molta sort de gaudir d’artistes d’aquesta categoria i del planter que el Brasil ha ofert en músics que barregen el jazz, la bossa nova i tota classe de ritmes. Des del primer tema, el cantant va desplegar talent i encant amb una primera tongada que incloïa Viver é dever, Eu te devoro, Topázio, Solitude, Amar é tudo i Quero-quero. Ja tenia el públic a la butxaca quan va interpretar Nuvem negra de manera magistral i ens va transmetre més energia que una caipirinha amb Acelerou. Matrícula d’honor. A continuació va entrar en una sèrie més intimista i melangiosa en què va evocar la seva mare, de qui va dir que li va ensenyar a mirar el cel i a estimar les constel·lacions, el mar i les plantes del jardí. Aquesta introducció li va servir per fer tres temes de temàtica ecologista: Madressilva, Orquídea i una Flor de lis, que totes les brasileres van corejar mentre el cantant feia els seus típics passos de ball i s’acostava a la primera filera de dones entusiasmades. En l’equador del concert, ja no tenia fre i els èxits es complementaven amb els records de cançons extraordinàries com ara Vesúvio, Nem um dia, Flor do medo, Baile, Se, Samurái i Sina, aquestes tres últimes enmig del fervor d’un públic que necessitava moure’s, mostrar l’afecte per un heroi. Perquè se’n facin una idea, en la versió original de Samurái, Stevie Wonder hi tocava l’harmònica.

Djavan ha sabut conjugar els ritmes populars i africans amb un estil que passa de la bossa nova i el jazz al pop amb aquesta naturalitat que només els brasilers saben convertir la música. No m’estranya que pugui dir que a ell li agradaria tenir la saviesa d’un arbre. I tota la fortalesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Buñuel en el Laberinto de las Tortugas’ guanya el guardó a la millor pel·lícula d’animació als Premis del Cinema Europeu

Barcelona

Una nova imatge per a Santa Caterina

torroella de montgrí

Tot per la seva pàtria

GIRONA

La realitat de la mort?

barcelona
Lluís Cabrera
FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

barcelona

Felicitat a ‘Ardara’

Barcelona

Una capella per al vi

Cantallops
Gran Bellocchio
Crítica
cinema

Gran Bellocchio

MÚSICA

La primera nadala de l’any a Olot