La por d’escoltar

Enmig d’un ens social estructurat pels impactes provinents dels mitjans de comunicació i la immediatesa de les xarxes socials, de fa alguns anys sembla haver-se esvaït l’atenció per aquelles activitats que requereixen de temps de concentració com poden ser la lectura, la contemplació i l’audició musical, aquesta definida darrerament ja no pas a través del verb escoltar sinó sentir. El detall no és menor. I és que l’escolta és activa i ens insta a la necessitat d’aturar i domesticar una ment humana que, segons tradicions espirituals, hem d’identificar amb una espècie de mona que es dedica tothora a saltar de branca en branca oblidant-se del tronc del qual pengen aquestes branques. Escoltar ve a ser una manera de recordar i recuperar aquest tronc central.

Potser sigui aquesta reflexió la que expliqui el perquè de fa alguns anys l’espai per a la dita música clàssica en el nostre imaginari sigui cada dia més petit en pro d’altres tipologies de música que requereixen audicions amb no tanta concentració. Paradoxalment, mai com ara havíem tingut músics “clàssics” tan ben formats i brillants. Acabem d’assabentar-nos que el contrabaixista Blai Gumí, de vint-i-tres anys, ha guanyat la plaça de solista a la Bayerische Staatsoper de Munic, una orquestra que té com a director musical Kirill Petrenko, el també director de la Filharmònica de Berlín. I l’ha guanyada per talent, dedicació i esforç superant, fins i tot, a la prova final membres de la Wiener Philharmoniker. El cas de Gumí no fa més que ratificar els resultats esplèndids de les nostres escoles superiors i polítiques de beques, però on, ai las, els músics han d’emigrar per poder treballar. Algun dia haurem de reflexionar sobre aquesta realitat de desencaix entre formació superior i món professional que, ara per ara, només podem desxifrar per la por d’escoltar. Ens descobreix massa a nosaltres mateixos.