Cultura

OLIVER BULLOUGH

PERIODISTA D’INVESTIGACIÓ

“Quan els polítics roben saben que el risc addicional és mínim”

El periodista britànic publica ‘Moneyland’ (Principal), extensa dissecció de la corrupció a través dels lladres i els tramposos que controlen el món i els seus paradisos fiscals

Abans, si una banda de pistolers atracava un banc, en una setmana ja s’havien gastat els diners en luxe i prostitutes a la ciutat. Què representen els nous corruptes?
És una bona pregunta perquè tota aquesta gent no es consideren males persones sinó empresaris, polítics i patriotes. En diríem gent de bé. No és una situació com la de les pel·lícules de James Bond, on hi ha un malvat que seu en una trona amb un gat a la falda per riure’s de tots els embolics que ha organitzat. No! Tota aquesta gent es tenen en bona consideració i es presenten com a bones persones. Tenen el discurs de defensar la família, l’amistat, l’empresa, el país... O es pensen senzillament que es mereixen obtenir aquests diners pels seus esforços socials.
L’evasió?
Moltes de les persones que evadeixen impostos el primer que pensen és que per què no ho han de fer si són els seus diners i no tenen per què repartir-los perquè ho mani un tercer. El que vull constatar és que Moneyland no és una conspiració, sinó una recopilació de pràctiques de persones que tenen com a objectiu primordial enriquir-se el més ràpid possible.
D’on parteix la idea d’escriure el llibre?
Fa uns anys es va publicar un estudi a Anglaterra on s’analitzava el cas d’una cadena de supermercats que havia substituït uns empleats que treballaven com a caixers amb màquines automàtiques. Els clients van passar a pagar a les màquines. Alguns acadèmics es van plantejar si això tindria transcendència en el comportament dels usuaris. Es van adonar que aquesta mesura provocava el doble de robatoris als supermercats: l’únic que es va aconseguir és que augmentessin les facilitats per robar. El que descriu Moneyland és semblant al que passa en aquests supermercats: una legislació que ho posa fàcil als que vulguin robar.
Quan veus que el lladre és el president d’un banc, un polític, un rei o un empresari, gent de prestigi, sobta més. El risc d’anar a la presó tenint ja diners, no es podria interpretar com a bulímia o cleptomania?
El que més em va sorprendre mentre investigava és que els robatoris suposaven poc risc per als lladres. Si observem el bilió de dòlars que es roba al món cada any, només una petita fracció de diners es recupera. No és ni l’u per cent. Per tant, el risc és mínim i no hi ha un component psicològic darrere, sinó uns costums nocius.
Associats al poder?
I tant! Quan els polítics, els ministres i els presidents roben, saben que el risc addicional és mínim. En general, el càstig, fins i tot quan els descobreixen, queda impune. Per a ells no hi ha un risc personal més enllà del risc polític, que, com es veu, menyspreen. Poden anar a la presó, però ells mantindran ocults els diners. No comporta un risc extraordinari perquè les penes no són prou severes.
El que em sobta com a profà és per què vols vint Ferraris si només pots conduir-ne un?
Sí que és un comportament inherent a moltes persones. L’acumulació està relacionada amb la naturalesa de l’ésser humà perquè sempre ens comparem amb el que té més. Hi ha, efectivament, una pulsió que els porta a actuar d’aquesta manera irregular.
Un exemple?
Quan es va detenir el president d’Ucraïna van descobrir que al garatge tenia caixes i caixes sense obrir. En una hi van trobar el llibre més antic del seu país. En una altra, una ceràmica magnífica de Picasso. Ni ho sabia. Si jo tingués un Picasso, no el tindria abandonat al garatge. És grotesc. El consum infinit d’aquestes persones és un cercle viciós.
En les societats capitalistes i comunistes, la corrupció ha estat una manera de funcionar?
Sempre ha existit la corrupció des del moment en què apareix el poder. La corrupció és tan natural per a l’ésser humà... I quan apareix algú poderós trobem Moneyland, la diferència entre la corrupció quotidiana i la poderosa. El sistema financer globalitzat ha beneficiat l’increment de la corrupció. Abans, quan un lladre et robava, si no s’ho gastava en un cotxe o una mansió, ho havia d’emmagatzemar en algun indret, cosa que provocava que acabés parant perquè ja no tenia més espai per enterrar-ho al jardí de casa seva. Amb l’existència dels paradisos fiscals britànics i el sistema financer globalitzat, aquests lladres no tenen aturador. Els diners que tenen a Angola o Veneçuela es poden traslladar a Londres o Florida per comprar possessions i emigrar, si cal.
La cleptocràcia?
Quan als anys seixanta es va començar a parlar de cleptocràcia, sempre se’n parlava com un sistema unit a la corrupció globalitzada. Va ser quan van aparèixer termes com ara paradisos fiscals. En tots els sistemes existeix la corrupció, però el que tenen en comú és que sigui globalitzada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
KAROL GREEN
CANTANT

“Si tothom cantés en una coral, arreglaríem moltes coses al món”

girona

Rouret, la mà dreta de Companys

L’Escala

Teatre, cava i polvoró

BARCELONA

Una cançó il·lustrada d’Els Amics de les Arts

Girona
Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’
El petit format, el bombó per als més aventurers

Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’
Els musicals, aquell comodí amb garanties

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’

Joel Joan,

L’altre procés de Catalunya

Banyoles

Mor el raper Juice Wrld als 21 anys a l’aeroport de Chicago

Washington