Waterboys... i acció!

Podrien, com tants altres companys de generació, assumir la condició de producte típic dels anys vuitanta i acomodar-se en els circuits de la nostàlgia. Però no. Els Waterboys, amb l’irreductible escocès Mike Scott al capdavant, no són fets d’aquesta pasta. En els darrers quatre anys han publicat tres discos, s’atreveixen a desfer-se –com va ser el cas, dilluns a Razzmatazz– dels dos seus èxits principals –Fisherman’s Blues i The Whole of the Moon– quan encara no han transcorregut vint minuts de concert i procuren, com han fet a Modern Blues (2015), Out of All This Blue (2017) i Where the Action Is (2019), explorar, amb més o menys fortuna però una inquietud igualment admirable, noves formes d’expressió com són la música negra o el rock contundent i sense embuts. El cas és que The Waterboys, l’any 2019, són encara una banda seductora i, d’alguna forma, gaudeixen d’un estatus de clàssics que moltes altres bandes coetànies no han aconseguit guanyar-se. The Whole of the Moon, per exemple, servia fa algunes setmanes de final perfecte per a una de les sèries del moment, The Affair, i una simpàtica pel·lícula, Waterboys (Robert Jan Westdijk, 2016), posava el grup i la seva música en l’epicentre d’una trama protagonitzada per un pare en crisi i el seu fill.

Dilluns, al Poble Nou, The Waterboys –que, els darrers anys, a diferència dels seus primers temps, s’han fet un tip d’actuar a Catalunya– van signar un altre concert notable i amb matisos remarcablement diferents, tot i dur els mateixos músics, entre els quals dues coristes, del seus bolos anteriors a la ciutat. Van començar amb tres cançons seguides del folkie Fisherman’s Blues (1988), amb el violinista Steve Wickham, únic supervivent –Scott a banda– de l’alienació de fa trenta anys, assumint ben aviat un paper principal, i, durant dues hores, van ensenyar totes les seves cartes mitjançant un repertori significativament generós, també, amb This is the Sea (del qual, a més del tema titular, van poder-se escoltar Old England, Medicine Bow, This is the Sea i, a duo entre els dos Waterboys majors, The Pan Within).

Scott va dedicar a Willie Nelson i Keith Richards, dos dels seus “herois”, Still a Freak, va concedir al seu bateria la possibilitat de fer un solo en homenatge al bateria de Cream, Ginger Baker, mort el mes passat, i va saber mantenir ben alta la temperatura del concert ja fos desplegant a fons el seu vessant elèctric en temes com ara Rosalind (You Married the Wrong Guy)i Where the Action Is, evocant Patti Smith en la peça més antiga del concert, A Girl Called Johnny, o exhibint les seves habilitats melòdiques en la final How Long Will I Love You.

Els aires de celta de Fisherman’s Blues i la bellesa poètica de The Whole of the Moon poden semblar inigualables, però es fa difícil, francament, imaginar-se The Waterboys en millor forma que la que exhibeixen a finals del 2019.