Per un art feliç i amb memòria

En la conferència que va oferir a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (COAC) quan s’hi va estrenar l’exposició itinerant Lina Bo Bardi a Bahia, que ara fa escala a la seu de Girona, Carla Zollinger, la comissària de la proposta, va començar la intervenció projectant dues fotografies de l’arquitecta italobrasilera a bord del vaixell que la va portar a Rio de Janeiro l’any 1946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial. Volia que els presents es fixessin, va dir, en l’expressió de felicitat al seu rostre, en la confiança en el futur que revelava el seu posat, estintolada a la barana del vaixell que l’allunyava d’un continent trist, bombardejat i en ruïnes, i l’acostava, per contra, a un món encara per construir, esperançador i ple d’oportunitats. Aquesta actitud vital, d’un optimisme aventurer i encomanadís, va presidir tota l’obra de Lina Bo Bardi (Roma, 1914-São Paulo, 1992) des que va desembarcar al Brasil, però li hauria faltat part del profund humanisme que va guiar cada un dels seus projectes si el 1957 no hagués viatjat per primera vegada a Salvador de Bahia, al nord-est del país, i hagués descobert una terra desconeguda fins i tot per als mateixos brasilers, dura, àrida i fastuosament rica en una cultura popular heretada d’antics esclaus africans que pervivia en els rituals i l’artesania.

Sabent la importància que va tenir aquella descoberta per a Lina Bo Bardi, pocs treballs havien abordat els anys de Bahia amb l’atenció que planteja aquesta petita i aconseguida exposició del COAC, organitzada, a més, seguint criteris que la mateixa arquitecta havia introduït en els seus propis muntatges per al Museu d’Art de São Paulo (MASP), per a la V Biennal d’Art o per al Museu d’Art Modern de Bahia, que va ser convidada a projectar i dirigir. El sistema de plafons lleugers fermats a terra amb unes bases de formigó amassades amb petxines, còdols i restes ceràmiques, com a empremtes de la memòria del lloc, formen part del llenguatge que Lina Bo Bardi aplicaria també a alguns dels seus edificis i exposicions, de la mateixa manera que la distribució flotant i aparentment aleatòria de les fotografies del muntatge és un reflex de la seva atrevida proposta museològica per al MASP, en què segles d’art convivien en una àmplia sala a base de cavallets de vidre que no feien distincions entre obres de diverses èpoques ni establien jerarquies elitistes en funció de l’autoria.

Amb un agut sentit del lligam emocional i ancestral que s’estableix amb els llocs i els objectes, i un manifest interès antropològic per les formes d’habitar, sense perdre pel camí ni un bri de la seva sensibilitat juganera i poètica, el treball d’aquesta arquitecta va abraçar des de la construcció d’edificis a la invenció de joguines, passant per l’escenografia, el disseny de mobles i joies i els seus dots com a dibuixant, que ja van ser objecte d’una exposició monogràfica a la Fundació Miró a principis d’aquest any. A Girona, a través de fotografies, maquetes i mobles, s’hi documenten les seves troballes com a activista social (el projecte amb el qual es va doctorar a Roma, el 1939, ja havia estat un “hospital per a mares solteres”), comissària d’exposicions i directors de museus, a part de la seva obra constructiva, en què destaquen la casa Chame-Chame, aixecada encerclant un arbre, el Museu de Bahia o l’edifici de serveis socials i oci de Pompeia, i una petita mostra de les seves sòbries cadires, una d’elles tan rudimentària, que és pura arqueologia del seure.