Autoretrats de dues pintores

Una vegada, compto que va ser fa vora disset anys, vaig anar a Màntua, on aleshores hi havia una exposició que, als palaus Te i Ducale, reconstruïa La Celeste Galeria, que va acollir la col·lecció que van confegir diverses generacions dels Gonzaga durant el segle XVI i part del XVII: el 1628 part del contingut de La Celeste Galeria va ser venuda a Carles I Estuard, de manera que va començar una fragmentació que fa que les peces estiguin disperses en museus i col·leccions privades d’arreu del món. En aquella reconstrucció hi vaig veure, entre moltes altres d’artistes menys coneguts, obres de Correggio, Ticià, Tintoretto, Rubens, Veronese, Carracci i Andrea Mantegna, l’autor dels frescos de la Camera degli Sposi (una celebració de la dinastia dels Gonzaga que cobreix les parets d’una cambra situada al Palau Ducal de Màntua) i del qual hi havia el cèlebre Cristo Morto en escorç pertanyent a la Pinacoteca de Brea de Milà. De totes aquelles obres, però, la que més recordo és una, Retrat d’Antonietta Gonsalvus, realitzada per una pintora: Lavinia Fontana (Bolonya, 1552 - Roma, 1616).

Aquest record especial crec que és deu al fet que hi vaig descobrir Lavinia Fontana, però també, sens dubte, a la singularitat de la nena retratada. Això perquè Antonietta Gonsalvus va patir una malaltia, la hipertricosi, que fa que tota la pell estigui coberta per una mena de borrissol blanc. Antonietta va heretar-la del seu pare, Petrus Gonsalvus, nascut a Tenerife (el seu nom original era Pedro González) i del qual es diu que, en circumstàncies desconegudes, va ser capturat quan tenia deu anys, cap al 1550, per ser dut com un trofeu exòtic a la cort d’Enric II de França. Aquest rei li va procurar educació, benestar econòmic i, també es diu, una bella dona, Catherine, amb la qual va tenir sis fills, tres dels quals van heretar la malaltia del pare, sobrenomenat El Gentilhome Salvatge de Tenerife o L’home llop canari. La llegenda diu que el matrimoni Gonsalvus és a l’origen del conte La bella i la bèstia. El cas és que, sense ser considerats pròpiament éssers humans, els Gonsalvus van ser tractats (sembla que prou bé, això sí) com a objectes curiosos susceptibles de ser regalats. És així que van ser transferits a la cort del duc de Parma, des de la qual Antonietta va ser enviada, quan encara era una nena, a la casa d’Isabella Pavicina, marquesa de Soragna. Poc després, entre el 1594 i el 1595, Lavinia Fontana, que havia adquirit prestigi com a retratista a Bolonya, devia rebre l’encàrrec de fer aquest retrat en què Antonietta mostra una carta que, escrita per ella mateixa, resumeix la història familiar i que acaba dient que “ara està a la casa de la marquesa de Soragna”.

Fa pocs dies, trobant-me a Madrid, vaig anar al Museu del Prado per visitar-hi l’exposició Historia de dos pintoras: Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana. No hi vaig trobar, malauradament, la pintura amb la qual Fontana va retratar Antonietta Gonsalvus amb tendresa, mostrant la vivor de la seva mirada, de manera que, per reveure-la, sembla que hauria d’anar al Musée du Chateau de la ciutat de Blois. En canvi, hi vaig retrobar una pintura de Sofonisba Anguissola (Cremona, 1595 - Palerm, 1625) que havia vist a la reconstrucció de La Celeste Galeria: Bernardino Campi retrata Sofonisba. En un joc manierista, Anguissola hi retrata el seu professor Bernardino Campi fent-li un retrat que es reprodueix a la pintura, de manera que s’autoretrata a través del retrat d’un altre. Intueixo que, en aquesta ocasió, la pintura em deixarà empremta. No deu ser per res que aquestes dues pintores excepcionals, com reflecteix l’exposició del Prado, s’autoretratessin tant: una manera de pensar-se com a dones i d’afirmar-se com artistes en una època que arriba a la nostra.