Negre com el petroli

L’escriptor guineà Juan Tomás Ávila va començar el 15 de febrer del 2011 una vaga de fam en protesta contra el règim dictatorial de Teodoro Obiang, que es reparteix la riquesa amb una elit mentre la majoria de la població subsisteix a la misèria. Tres dies després va abandonar el país, refugiant-se a prop de Barcelona. Al documental L’escriptor d’un país sense llibreries, títol que conté la idea que la indigència material va lligada a la cultural, Ávila comenta que no tenia sentit continuar amb la vaga mentre la resta de persones feien vida normal.

En un altre moment del film, després d’una conferència de l’escriptor, algú pregunta què es pot fer per canviar la situació a Guinea Equatorial. Si hi va haver una resposta, no consta al documental dirigit per Marc Serena: un silenci que vol donar compte de l’estat de la qüestió. Amb l’oposició a l’exili o fortament reprimida i els estats occidentals fent la vista grossa (com ara l’espanyol, que així s’assegura el petroli d’aquesta seva antiga colònia) davant de la vulneració dels drets humans, Obiang i sequaços campen al seu aire amb una població atemorida i domesticada. El documental, que mostra imatges d’arxiu relatives al període en què Guinea Equatorial era una colònia de l’Espanya franquista, segueix Ávila en una visita al seu país, on es fa omnipresent la imatge del dictador. L’escriptor s’hi sent estrany, impotent, i només sembla confortar-lo banyar-se a les platges de l’illa d’Annobón. Un film testimonial que podria formar un programa doble amb Memòria negra, el documental de Xavier Montanyà que indaga en l’herència colonial. El present també és negre com el petroli.