Mites aïllats en la neu

Christian Guay-Poliquin (Quebec, 1982) presenta la seva segona novel·la, El pes de la neu (a Periscopi, traduïda al català per Anna Casassas, i a Seix Barral, traduïda al castellà per Luisa Lucuix). És un noi inquiet, simpàtic, que s’esforça a parlar un castellà dubitatiu après entre Veneçuela i Logronyo. Modest i espontani, rebutja tenir talent, “tot és qüestió de treballar”. I la feina –i el talent, mal li pesi– s’aprecien en llegir aquesta magnífica novel·la.

“A la literatura, a qualsevol mena d’art, ningú ens està esperant. Si algú s’ho pensa, ell sabrà... Això em permet no tenir pressa, cal temps per treballar més i més i més, fins que tot estigui, no perfecte, que és impossible, però sí el millor que ho puc fer en cada moment”, reflexiona. Tant de bo la visió de molts autors, en aquest sentit, s’acostés a la de Guay-Poliquin.

Partint de la quotidianitat i d’una falsa rutina, a El pes de la neu assistim a l’evolució de la relació entre un jove convalescent –amb les cames trencades després d’un accident de trànsit– reclòs en un llit d’una cabana adjacent a una casa més gran, i un vell que està de passada pel poble i que s’ha de cuidar del jove a canvi d’un transport per tornar a la ciutat i poder veure la seva esposa ingressada en un hospital.

“A la trama d’El pes de la neu sembla que no passa gran cosa, que tot és rutina, però la tensió manté el lector amb la sensació que a cada pàgina pot tenir lloc alguna cosa important; i això, d’alguna manera, és el mateix que passa a la vida de qualsevol de nosaltres”, afirma.

Està ambientada en una zona rural colgada de neu, sense electricitat, sense comunicacions, amb els aliments racionats, amb un més enllà de caos indefinit. I tot, narrat amb una tensió sostinguda, referents pesants però discrets dins la trama i un estil molt elaborat, amb descripcions que, com tot, miren de fugir del tòpic.

Al nord de Nord-amèrica els hiverns són intensos. “Hi aboco una certa experiència personal de l’hivern, perquè on visc és dur i llarg; el que mostro, abassegador, és el primer pas de la ficció que construeixo”, explica. La força de la naturalesa, sempre present, permetria etiquetar l’obra d’ecothriller.

La versemblança en els problemes de mobilitat del jove és impecable. És una de les eines per mostrar l’aïllament dels personatges. “No he patit mai una lesió a les cames, però em calia per com volia construir la trama. Crec en la ficció, no cal viure una situació per poder-la descriure. Però cal anar amb molt de compte i respectar i descriure acuradament aquesta situació o sentiment. Aquest és un dels grans reptes que em plantejo quan escric.”

Una societat avançada com la nostra no és res sense electricitat ni combustibles fòssils. La mostra de societat que ens presenta obeeix a un comportament d’egoisme clàssic, però subtil, tot i que no vol fer una crítica mastegada. “S’han publicat moltes ficcions postapocalíptiques que han seguit el camí de títols com La carretera, de Cormac McCarthy, i jo no volia fer-ne una més. He volgut mostrar una tensió per la supervivència, sense que sigui el punt central de la narració. El que m’interessava era la reorganització de la societat, sense dur-al als extrems, sense que es matin els uns als altres. Que sigui un hivern molt dur i que al poble no tinguin electricitat és un pretext per agafar d’ostatges els dos protagonistes i veure què passa.”

I el que passa és que, de mica en mica, la relació entre el vell i el jove es va girant i s’intercanvien les situacions de poder, de força. “El tema que em vaig plantejar d’inici era capgirar els ajuts naturals, en què habitualment els fills cuiden els pares quan es fan grans; que un home vell, però físicament fort, s’hagués de fer càrrec d’un de jove malferit a qui ni coneix”, sintetitza.

Hi ha símbols que semblen evidents, com ara una església que només serveix pel campanar. També hi ha referents bíblics, començant pels noms dels personatges. Vol demanar un retorn a l’espiritualitat? “Res és gratuït en una novel·la. Si hi poso una església i no un centre comercial és per alguna cosa. No són detalls, són símbols, però el sentit final que tinguin, ja és cosa de la interpretació de cada lector.”

De la mateixa manera que juga amb referents cristians perquè formen part de l’imaginari col·lectiu de bona part d’Occident, també es basa en un mite, que obre cadascuna de les set parts. “Afegir el mite d’Ícar va aparèixer gairebé des de l’inici. No vaig tenir la força per resistir-me a la temptació d’utilitzar, com tants escriptors abans, els mites clàssics”, ironitza sobre ell mateix. El que fa, però, és invertir els papers. L’Ícar i el Dèdal de la novel·la actuen de manera oposada a la del mite. “Es pot jugar amb els mites perquè tenen 2.500 anys i encara els expliquem; tenen tanta força que poden suportar aquestes perversions creatives. Els mites són una finestra poderosa”, conclou Guay-Poliquin.