Cultura

David Castillo

Novel·lista

“Si a un home li dones un fusell, es creu Gary Cooper”

He intentat que la novel·la, tot i que és un gènere subjectiu, políticament fos equànime

David Castillo (Barcelona, 1961) és un poeta a qui, cada tants anys, li ve de gust barallar-se amb una novel·la. Deu ser de lliurar batalles creatives que la guerra ha acabat sent l’eix central de la seva cinquena novel·la. I, paradoxalment, és un home que abomina la violència, l’explícita; potser per això, per fer-hi front, ha volgut narrar l’horror quotidià de la guerra, el dels homes a peu de trinxera, a El tango de Dien Bien Phu, amb què va guanyar el darrer premi Joanot Martorell de Gandia.

El tango de Dien Bien Phu (a Edicions 62 i a Edhasa, en traducció al castellà de Gemma Brunat) mostra el periple bèl·lic, de supervivència, de dos homes –de molts més, de fet, com ara l’avi de l’autor, que és ben present en el text i en l’esperit de l’obra– entre el 1939, quan fugen després de la Guerra Civil, fins al 1954, en la desfeta francesa a Indoxina. La lectura evoca molts referents d’autors que han narrat la guerra amb visió panoràmica, des de Guerra i pau, de Tolstoi, a Incerta glòria, de Joan Sales, passant per Els nus i els morts, de Norman Mailer. Afegeixin-hi els seus.

Per entendre el present cal conèixer el passat. Vostè posa el focus en els episodis bèl·lics. Quins elements d’interès troba en les trames de guerra?
Estem acostumats a fer les lectures maniquees de la Guerra Civil, de la Segona Guerra Mundial i dels conflictes que toco fins a arribar a Dien Bien Phu, que és la gran desfeta dels francesos a Indoxina. El que he intentat és donar una visió del dia a dia dels soldats, de la tropa, dels pàries, de la gent de la terra davant de les interpretacions de tots aquests conflictes dels historiadors marxistes o de dretes.
I què hi trobarà, el lector?
Són històries d’una reconstrucció severa a partir de les que vaig sentir dels meus avis quan encara era petit. També d’anys d’anar per arxius militars i d’infinitat d’organitzacions: d’omplir quatre prestatgeries de llibres exclusivament sobre aquest tema. He fet un puzle dins d’una novel·la de no-ficció.
Per què novel·la i no un assaig?
Perquè la novel·la dona una llibertat que els llibres d’història, els reportatges, el periodisme sovint no ofereixen. Volia tenir aquest espai per poder desenvolupar una història que fos autònoma, però creant a partir de documents reals.
Ha estat més de deu anys documentant-se i escrivint-la. Què la va posar en marxa?
Tot va començar quan el 2001 vaig presentar No miris enrere, acompanyat de Manolo Vázquez Montalbán i Joan Marsé. Va venir un cantautor de Badalona molt amic meu, Ramon Muns, i va interpretar la cançó Los refugiados del 39. Una cançó que surt en un reportatge de TV3 de Felip Solé Sabaté sobre les platges d’Argelers. Jo l’havia sentida feia molt i ma mare, també, perquè els meus avis van ser a les platges d’Argelers, i em va servir d’excusa per, a partir d’aquest himne d’Argelers, desglossar la història d’aquesta gent que sempre va per la vida a empentes i rodolons.
Molt de tango, doncs.
Sí, de Gardel [riu]. Buscar la lletra de l’adaptació d’Esta noche me emborracho és una de les excuses argumentals.
L’obra comença quan Ribot i Menero marxen.
Sí, quan surten per la Guingueta d’Ix. De Puigcerdà a la Guingueta, amb les columnes llibertàries (l’antiga columna Durruti i l’Ascaso), fins que alguns dels protagonistes acaben, després de reenganxar-se, a la batalla de Dien Bien Phu.
El narrador de fons és vostè. Bé, Dani Cajal.
Soc molt supersticiós. Dani Cajal em va donar sort en les primeres novel·les: El cel de l’infern va rebre el premi Crexells el 1999 i No miris enrere, el Sant Jordi, i van tenir molt bona acollida. Però la sort es va acabar i amb les següents novel·les que he fet sense Cajal [El mar de la tranquil·litat, 2010, i Barcelona no existeix, 2014] no m’he menjat ni un torrat, i això que, segurament, sabia escriure millor. Per aquest motiu vaig decidir confiar de nou en ell. El protagonista podria ser qualsevol, podria no tenir nom... No ha anat malament, perquè he guanyat un premi important, el Joanot Martorell.
Amb aquest ‘alter ego’ és com es troba més còmode, no?
De fet, no em trobo còmode fent novel·la. Em sento còmode fent versos. La novel·la requereix una disciplina, et fa entrar en una dimensió en què jo em grillo molt. Adopto la veu del personatge narrador i acaba sent demencial. Un poema, un article, el pots fer en un moment i, després, millorar-lo. En una novel·la, vas i vens, la deixes i la tornes a agafar, et bloqueges, en comences una altra i la fiques al calaix, la recuperes... És el que em va passar amb aquesta –i també amb la primera, El cel de l’infern–, que vaig trigar anys a enllestir-la.
Molta feina, moltes hores...
Per això espero que tingui repercussió, perquè, cas que no, estic millor passejant per les muntanyes del barri, fent poemes, recitals i conferències. No necessito ficar-me en una cosa tan complicada.
Que s’ha complicat més per la recerca a l’arxiu de Salamanca.
No només allà. També en arxius de Madrid, d’Alcalá de Henares, de l’Estat francès, d’Amsterdam... De tot arreu.
Una part essencial de l’obra són els testimonis orals. La majoria apareixen amb els noms reals. Com els va conèixer?
Alguns ja els coneixia feia anys. Per exemple, el primer dia que vaig anar a la universitat, vaig coincidir amb un noi, Joan Escanilla Rull; resulta que, després de la Guerra Civil, el seu pare va estar amb els meus oncles compartint cel·la de condemnats a mort a la presó de Torrero, a Saragossa. Als meus oncles els van matar i al seu pare, no. Així, hi ha molts testimonis amb què he parlat. I tot d’històries bèsties que he mirat de posar en ordre d’una manera documentada, que a Catalunya costa, perquè fora els arxius estan bastant millor.
Qui serien els dos protagonistes principals? Ribot i Menero? En qui es va inspirar?
Són personatges que he conegut, d’alguna manera. Al que anomeno Ribot li vaig canviar el nom perquè no el recordo i els meus familiars que el podrien recordar són morts. Li vaig posat Ribot per la sensació que tenia mentre anava retallant i retallant la novel·la. No podia ser de dues mil pàgines perquè ningú no l’hauria publicada!
Tot el que surt és real, doncs.
Parteix d’un miner de Fígols que, quan mor el seu germà, va cap a Barcelona perquè s’ha carregat al capatàs i, a partir d’aquí, són tot d’històries reals i documentades. En bona part, gràcies a Pep Quevedo, que em va obrir moltes portes i em va permetre accedir a documents, seus o d’arxius públics. Un company fonamental.
Ha de ser complicat sintetitzar tanta informació acumulada i que l’obra funcioni narrativament.
És una merda, perquè, si em presento a un premi amb una novel·la de dues mil pàgines, no el guanyo. El que faig no interessa, busquen un altre perfil de novel·lista. Si vas amb una història com aquesta, algun dels escassos directors literaris que queden et dirà que està molt bé l’esforç i la història, però a mi de seguida em van clavar la llufa de no ser comercial, de ser massa intel·lectual. I he venut milers de llibres! En novel·la, jo no faig parlar els cabirols, ni parlo amb les plantes, ni descric que obro la nevera per veure si hi ha pernil dolç [riu]. Per mi, aquesta novel·la és com un còmic d’Hazañas bélicas amb amor.
Al text, llegim que l’obra no té intenció de revenja ni de ser alliçonadora. Què ha après o entès mentre ha ‘viscut’ dins la novel·la, però?
Ara diré obvietats. He après que la Guerra Civil la va guanyar el més bèstia. I que si l’haguessin guanyada uns altres, segurament també haurien passat coses ben funestes. He estat més conscient que la Segona Guerra Mundial va ser un desastre que va calmar Europa després de segles de conflictes greus. L’obra està vista des del punt de vista del poble i, si agafem els treballadors de l’època, segurament set de cada deu eren dels sindicats únics de la CNT, però no és un llibre de propaganda anarquista, ni molt menys, perquè és força crític. He volgut mostrar també el comportament salvatge d’alguns homes.
Podríem dir que és la condició humana, dominar i destruir?
Si a un home li dones un fusell, una pistola, una bomba, es creu Gary Cooper i intenta imposar la seva opinió, la seva visió de la justícia, per sobre de la dels altres. Tot i això, he intentat que la novel·la, que és un gènere subjectiu, políticament fos equànime.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Hermitage? Que se’l confitin a Madrid
L’APUNT

Hermitage? Que se’l confitin a Madrid

Una ànima recuperada

Barcelona
Víctor García de Gomar
DIRECTOR ARTÍSTIC DEL LICEU

“A l’òpera, li cal una revolució”

BARCELONA

La Macca en fa 20

Cassà de la Selva
TERESA ROSA AGUAYO
CREADORA TÈXTIL. LA GENERALITAT L’HA DISTINGIT AMB EL PREMI NACIONAL D’ARTESANIA 2019

“L’artesania és un concepte: treballar amb els materials i la gent propers”

barcelona
L’Iran i la dona, protagonistes

L’Iran i la dona, protagonistes

Girona

Entomòleg d’instants

Barcelona
Crítica
cinema

Un món enverinat

Dinou guardons

Barcelona