Cultura

JOAN VILA I BOIX

CRÍTIC D’ART. ESCRIU A LA REVISTA MIRALL. S’HA UNIT A L’EQUIP DEL CENTRE D’ART I NATURA DE FARRERA

“Idees per enfortir el teixit artístic? Menys laments i més creure’ns-ho”

Fa temps que les campanes toquen a mort per a la crítica d’art, però aquest vell, i sovint bell, art de vetllar per l’art del nostre temps té el bon costum de reviscolar amb noves veus.

Quina és la funció de la crítica d’art avui?
S’hi ha divagat molt, però jo crec que és ben simple: a través dels seus coneixements sincers, guiar el públic i l’artista.
Però ja no decideix què és i què no és art.
Durant gairebé 200 anys, va tenir aquesta enorme influència: beatificava uns artistes i alhora destruïa les carreres de molts altres. Avui aquest poder el té el mercat. Agafem per cas el plàtan de la fira Art Basel de Miami. El primer que va dir que allò era art va ser el galerista, per donar-li valor econòmic. Després s’hi van afegir els mitjans de comunicació, per tenir audiència; els mateixos espectadors, per fer-se selfies; i arribem a un McDonald’s que n’ha acabat creant una campanya publicitària. Tota la societat ho ha validat com a art sense la intervenció de la crítica. Des de la crítica només es pot qualificar de ximpleria.
La conclusió és que no compta per a res, doncs, la crítica d’art?
Et posaré dos exemples flagrants que demostren que ha desaparegut: Guim Tió i Conrad Roset, artistes que estan triomfant i sobre els quals ningú, o gairebé ningú, està escrivint res. Fins i tot la Rosalía, des del punt de vista crític, està abandonada. Ens quedem en qüestions menors, la majoria comercials i mercantilistes, i passem per alt el que realment importa: d’on surt l’estètica que fa servir? Jo penso que és un clar exemple de neobarroquisme manierista. S’hi hauria d’entrar a fons per a la comprensió d’aquest i de molts altres referents actuals. Però no es fa. És clar que la crítica morirà si el seu màxim interès és de quin color s’ha pintat les ungles la Rosalía.
I les xarxes socials intenten cobrir aquest buit. Què aporten al coneixement de l’art?
Hi ha grates sorpreses de bona fe però que sovint acaben fent circular moltes informacions errònies i, el que em sembla més preocupant, abunden els debats idiotes de professionals, catedràtics i tot. Com aquesta dèria que tenen els famosos tuiters de la cultura catalana de dir que la cultura ens fa més lliures. Des de quan la cultura ha fet més lliure algú? El futurisme italià va portar el feixisme a Itàlia. Els nazis s’inspiraven en l’impressionisme alemany. L’art no ens ha fet mai lliures. Bàsicament quan l’art ha pogut manar tot ha acabat en matances indiscriminades.
En un món creixentment virtual, quin ha de ser el paper de l’art?
Sortir d’aquests cercles de soroll i imaginar. Mostrar-nos coses noves, no recrear-nos en un passat que no existirà mai més. Hi ha artistes que estan treballant molt intel·ligentment aquestes eines, com la fotògrafa Martina Matencio.
No té la sensació que hi ha una crisi creativa?
Sí i no. Els museus són grans mausoleus. Hi ha poques iniciatives que trenquin amb la dinàmica d’exposar obres mortes. Quin sentit té que avui, amb els moviments de renovació cultural que hi ha empesos pel feminisme, l’emergència climàtica…, seguim mirant els mateixos quadres que es miraven els optimistes dels anys vint? Potser seria molt més interessant que les dones artistes agafessin la col·lecció del Macba o del MNAC i la reordenessin. I per què no la Greta Thunberg? Tampoc ajuda que quan Catalunya es mostra al món ho fa amb artistes que no els coneixen ni a Catalunya. Vivint el conflicte cultural, ideològic i territorial més bèstia dels últims 40 anys, ¿hem de portar a la Biennal de Venècia estàtues destrossades? Aquí hi veig una crisi de creativitat. Però on no n’hi ha és en els exemples d’artistes que t’he posat abans. L’Andrea Torres o la Stella Rahola no tenen cap crisi de creativitat. El problema és que siguin tan menyspreats.
Com podríem enfortir el teixit artístic del país?
Menys laments i més creure’ns-ho. No en farem res, d’estar deprimits dia i nit. Abans t’he dit que els museus són mausoleus, però és que les publicacions culturals són necrològiques! Només que parlen del que tanca. Per què han ignorat la impressionant obra de land art, amb conjunció completa amb la realitat social i política del país, que es va fer aquest 1 d’octubre a Montserrat? En un moment tan interessant, també dramàtic, amb gent injustament empresonada, la irresponsabilitat cultural és molt alta, més per ignorància que per maldat.
Vila Cinca, Vila Arrufat, Vila Grau i Vila Delclòs. Si gira l’esquena té al darrere una saga de quatre generacions d’artistes.
La pregunta més temuda [riu]. Admiro molt el treball del meu avi, que penso que és l’autor de l’última gran obra d’avantguarda que s’ha fet a Catalunya [els vitralls de la Sagrada Família]. I el del meu pare, que també considero que és un dels últims pintors d’avantguarda que queda en aquest país. Potser sí que aquest pòsit familiar et dona avantatge, però això no vol dir que acabis primer la cursa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Orchestra Fire-riba

Girona

El detonador de la novel·la gràfica

Barcelona

Uns Gaudí paritaris

BARCELONA

Mentider meravellós

BARCELONA

De paràsits i Txernòbil

Girona

Una artèria de tradició

BARCELONA
Crítica
dansa

Memòria d’un temps fugit

ANTONIO GUILLÉN
DIRECTOR DE LA FÀBRICA D’ANÍS DEL MONO

“L’Anís del Mono és més que una beguda, s’ha fet un lloc a les llars”

badalona

La falta de finançament obliga les productores audiovisuals catalanes a treballar amb un peu a Madrid

barcelona