Cultura

Casanovas i els joves

L’autor parla a ‘Gazoline’ sobre els aldarulls als suburbis de París, que recobren actualitat pels enfrontaments de la tardor a Barcelona

“Els barris estan a 20 minuts del centre en cotxe, però se’n triga 90 si s’hi va en autobús”

Al 2006, Jordi Casanovas es preguntava per què els joves dels suburbis de París van decidir cremar cotxes com a acte de protesta. El resultat d’aquella inquietud és Gazoline, un muntatge que ha estat molts anys aturat en espera que hi hagués un equip d’actors i actrius que pogués assumir un repertori format íntegrament per intèrprets racialitzats. LaJoven (que des del 2012 malda per rejovenir tant les històries com els intèrprets a escena per a trobar el seu reflex en un públic més jove) va acceptar el repte i va muntar un taller per a joves residents a Madrid i d’altres races: es van sorprendre en veure que s’hi havien apuntat 60 persones. L’obra, que es va estrenar fa uns mesos a Madrid, es presenta en versió castellana a la Sala Tallers del TNC fins a l’1 de març. A part de les sessions escolars, en què s’ha venut tot el paper, també es faran funcions al cap de setmana. Pràcticament, està tot exhaurit, adverteix Xavier Albertí, director artístic del TNC.

Gazoline dona veu als joves adolescents d’un grup que decideixen reaccionar a la contínua repressió policial. Els fets de la banlieue de París del 2006 es van produir perquè dos nois que tornaven de jugar a futbol van voler amagar-se en veure que la policia havia iniciat una persecució. Consideraven molt probable que, sense haver fet res, els detinguessin una nit a la comissaria. Els nens van morir electrocutats. Els cinc actors que intervenen a Gazoline s’identifiquen amb aquesta sensació d’estar contínuament en fals, perquè generen desconfiança. El director José Luis Arellano ho exemplifica amb el cas del xicot blanc de l’actriu Delia Seriche: quan van en colla, li pregunten si els altres l’estan perseguint; o, si la policia atura a fer controls de DNI al grup, a ell mai no li demanen.

Casanovas entén que aquests joves de l’entorn de les capitals se senten exclosos: els de la banlieue “viuen en un barri que està a 20 minuts en cotxe, però a 90 minuts si hi vas en transport públic”. Els cinc personatges que ha descrit l’autor a Gazoline pertanyen a un grup d’adolescents que està a punt de disgregar-se perquè els seus membres prenen diferents reptes vitals. I la violència repressora multiplica el seu efecte devastador.

Albertí admet que el debat de si eren actes violents o aldarulls la revolta al carrer la tardor passada (en què un grup de joves va reaccionar al centre de Barcelona davant de la sentència del procés de l’1-O) es reobre en aquest muntatge, en què s’aborden les raons per les quals els joves racialitzats (hagin nascut a Europa, o no) se senten exclosos. Michael Batista admetia la seva part de responsabilitat: fins l’any passat, no es van sentir interpel·lats per LaJoven quan oferia tallers per triar nous actors per als muntatges. La sensació és que, gràcies a muntatges com aquest, les coses estan millorant i és més probable trobar a l’escena joves de totes les races per fer qualsevol paper que fa una dècada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.