Cultura

Les accions de Tito

El Gran Teatre del Liceu reivindica l’“òpera seriosa” de Mozart amb la reposició de ‘La clemenza di Tito’, que programa funcions des de demà fins al 26 d’abril

Per Fanale, el moviment explica “la psicologia dels personatges, com senten”
La repositora de l’òpera la defineix com un “drama polític amb música introspectiva”

El director d’escena britànic David McVicar es caracteritza per la defensa d’un teatre molt físic que exigeix als seus intèrprets actuar mentre es mouen. També en aquest títol de La clemenza di Tito, que es podrà veure al Liceu des de demà i fins al 26 d’abril. Wolfgang Amadeus Mozart la va compondre mentre escrivia La flauta màgica i el seu Rèquiem, el 1791, poc abans de morir. Aquest títol només s’ha vist en tres produccions al teatre de la Rambla i, ara, arriba amb un repartiment que compatibilitza molt bé la part cantada amb la interpretada –en els instants de recitatiu–. L’última “òpera seriosa” de Mozart demana una nova oportunitat. El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, veu una possible projecció entre el drama polític de La clemenza di Tito i el procés que es viu a Catalunya.

Si quan es va compondre es va avançar al seu temps i no va ser prou compresa –el director musical, Philippe Auguin, hi troba similituds amb partitures de Beethoven d’una dècada posterior–, ara cal afrontar la partitura entenent que “mostra moltes direccions diferents”. Tito és un personatge que accedeix al poder i que no vol deixar de tenir el favor del poble; és un personatge gairebé utòpic. Mozart va acceptar l’encàrrec –que havia refusat Salieri– de musicar el llibret de La clemenza di Tito per celebrar la coronació de Leopold II.

L’òpera, ambientada a la Roma del segle I, explica la conjura entre Vitellia, filla de Vespasiano, i el seu amant, Sesto, per assassinar i enderrocar Tito, el nou emperador, que, en conèixer la traïció, opta per mostrar clemència i perdonar abans de passar a la història com un monarca sanguinari. El tenor Paolo Fanale és poc optimista amb la bondat del poder: “Això seria com si Pavarotti fes classes sense pagar; ningú es creuria que ensenyés el mateix que en les de pagament”, exemplificava davant la premsa.

El tenor Paolo Fanale no està preocupat per la fisicitat que demana McVicar. Perquè el moviment ajuda a dissenyar “la psicologia dels personatges: ens explica com són aquests personatges, com senten”. “El moviment no va en contra de la música”, tranquil·litza la soprano Myrtò Papatanasiu. I encara més: els que atorguen veritable moviment són els soldats, amb pujades i baixades contínues per les escales que simulen el Capitoli romà, diu irònica Stéphanie d’Oustrac.

Per Auguin, “hi ha hagut massa idees preconcebudes sobre aquesta òpera, i per això no ha calat entre el gran públic”. Pel director musical, aquesta partitura, escrita sota molta pressió per l’entrega d’altres materials, té molt mèrit: “Hi ha àries amb molts matisos, des de la ingenuïtat de Servilia fins al dramatisme de Vitellia, unes variacions que poden recordar el Fidelio de Beethoven, i això fa que sigui única.” Que la peça hagi estat objecte d’aquest ostracisme té un avantatge: s’hi han fet menys canvis. “Ens ha arribat més autèntica, més única.”

Dimarts passat, en la presentació a la premsa al Liceu, la repositora de l’òpera, Marie Lambert, va acompanyar els cantants i Auguin. Per ella, aquesta peça és complexa, perquè “és un drama polític amb una música que convida a la introspecció”. L’escenografia remet a una arquitectura mediterrània, austera, que reprodueix el teatre on es va estrenar, en el Festival d’Art Lyrique d’Ais de Provença. Arriba a Barcelona després d’haver estat representada, a banda d’Ais de Provença, a Tolosa, Marsella i Chicago.

D’Oustrac debuta al Liceu

Stéphanie d’Oustrac, que debutarà al Liceu amb aquesta òpera, interpreta un personatge que ha de posar fi al seu admirat emperador Tito per poder atreure l’amor de Vitellia. D’Oustrac, que sempre havia volgut ser actriu, fins que va descobrir l’òpera, pensa que La clemenza di Tito és l’obra que millor combina les dues facetes, la de cantar i la d’interpretar, en gran part per aquests recitatius que recorren l’obra. La cantant francesa estava molt satisfeta amb l’oportunitat que li brinda el Liceu i va avançar que l’any vinent tornarà a Barcelona per interpretar Les contes d’Hoffmann, de Jacques Offenbach.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Música en temps de Covid-19 amb Diversiones i l’escola Vedruna

Calonge / Palamós
El Conte
Josep Vallverdú

Fent de Jordi

Les productores petites són clau en la crisi audiovisual

Barcelona

Els contes d’Anna Roca, a Instagram i cada dia

El 6è Festivalot de Girona s’ajorna al cap de setmana del 19 i 20 de setembre

Girona
Ensenyar català arreu del món
el web

Ensenyar català arreu del món

la música

John Coltrane: ‘A love supreme’

AUDIOVISUAL

El Confinacurts rep 79 curts de tot el país

COMUNICACIÓ

Especial de 17600 Ràdio, amb veus dels 80 i els 90