Cultura

Olivier Nakache

Director de cinema

“Posem a la pantalla el que altres posen sota la catifa”

Fent parella com a guionista i director amb Éric Toledano, Olivier Nakache (Suresnes, Alts del Sena, 1973) ha signat Intocable, el segon film més taquiller de la història del cinema francès, i títols com Samba o C’est la vie. A Especials (s’estrena també doblat al català) es basen en les seves vivències per compondre un retrat fidel i honest sobre una associació que atén nois amb trastorns autistes greus. És una ficció, però han rodat als locals i hospitals reals on treballen dues associacions franceses, i gairebé tots els nois són realment autistes. El film va aconseguir 1,9 milions d’espectadors a França i la puntuació més alta del premi del públic al Festival de Sant Sebastià.

Per què ha dit que aquesta pel·lícula és la suma de les seves obsessions?
Tenim la sensació que Especials és un concentrat de tot el que hem dit a les nostres pel·lícules, però va una mica més lluny. Ens agrada veure una pel·lícula de Woody Allen o Scorsese perquè al cap de poques imatges reconeixem el director que hi ha darrere, ens explica sempre el mateix, però de forma diferent. Ens atreuen uns temes que aquí apareixen concentrats, és la pel·lícula més propera a nosaltres.
Quins són aquests temes?
El duo, el grup, el col·lectiu, la vulnerabilitat, la discapacitat, el drama, la comèdia... Tot això és present a la pel·lícula. I també volem mostrar als altres el que ja veuen. Veiem els autistes, sabem que existeixen, però no els mirem. Nosaltres volíem que els miréssim. Com a Intocable o a Samba, sabem que existeixen aquestes persones, però no les veiem, i això pot generar violència. Al final posem a la pantalla el que altres posen sota la catifa. Això és el que ens agrada fer: mirar més enllà per donar llum als que per a nosaltres són superherois.
Vostè i Éric Toledano van ser monitors el 1994 en unes colònies de Stéphane Benhamou, que inspira el protagonista del film, interpretat per Vincent Cassel. Quan van veure que es mereixia una pel·lícula?
És una història molt llarga. Quan érem joves vam conèixer Stéphane, que era el director d’una casa de colònies clàssica, però un dia hi va anar una mare i els va demanar sisplau que li agafessin el seu fill autista, perquè no tenia altra opció. El van tenir tres setmanes i les seves vides van canviar totalment, la de Stéphane i la de Jean, a qui hem dedicat aquesta pel·lícula. L’Stéphane va tenir la seva primera trobada amb l’autisme. Al final de les vacances, el psiquiatre de Jean li va demanar que agafés altres nens autistes, i així va començar. Nosaltres estàvem al marge de tot això, volíem fer cinema, i les nostres vides van seguir en paral·lel, mantenint el contacte. Vam filmar unes imatges del seu treball en aquella època per recollir diners, que surten al final de la pel·lícula. Fa quatre anys Canal + ens va donar carta blanca per fer el que volguéssim en 25 minuts, i vam decidir parlar de Stéphane en un documental. Vam passar dos mesos amb ell i vam veure la reacció que això va causar, tothom ens deia que féssim una pel·lícula. Sentíem massa responsabilitat, ho vam deixar de banda, i després de C’est la vie ens vam sentir preparats. Vam proposar a Vincent Cassel i Reda Kateb que coneguessin els personatges reals en què s’inspiren els seus personatges, Stéphane Benhamou i Daoud Tatou, i vam començar a escriure el guió.
Sentíeu més responsabilitat que amb altres pel·lícules?
És la pel·lícula més militant i compromesa que hem fet. Volíem ser justos i creïbles respecte als joves autistes i els educadors, respecte a Stéphane i Daoud, el personal dels hospitals i, sobretot, respecte als pares. Per tant, calia fer un treball de fons, d’investigació. El personal dels hospitals, els psiquiatres i els pares ens han obert les portes, perquè la gent havia vist les nostres pel·lícules i van confiar en nosaltres. Ens han explicat la seva vida. Pensàvem que tindríem moltes mirades sobre aquesta pel·lícula.
El personatge de Bruno (Vincent Cassel) no té un no per a ningú, busca solucions per a tot.
Ara mateix em pregunto encara com ho fa l’Stéphane, on troba la motivació per fer-ho el personatge que ens ha inspirat. Tot el que expliquem a la pel·lícula és cert. Quan li preguntes per què fa això contesta: “I qui ho farà, si no?” Segurament el motor de totes aquestes motivacions és la fe religiosa, però Stéphane i Daoud tenen personalitats complexes, i això alimentava encara més les nostres ganes de fer-ne un film. Stéphane forma part d’una comunitat religiosa jueva, però ha obert la seva porta a tot el món. En aquest sentit no té religió ni color, i trobem que això és admirable, i realment es mereix una pel·lícula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Especiales

«Especiales»

Gènere: Comèdia dramàtica
Direcció: Eric Toledano, Olivier Nakache.
Intèrprets: Vincent Cassel, Reda Kateb, Hélène Vincent, Frédéric Pierrot, Catherine Mouchet.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a

Mor John Prine, colós de la cançó dels EUA

BARCELONA

Un curt per recordar Pepa Bouis

girona
El Conte
Maria Mercè Roca

I ella, la molt puta, tan tranquil·la

Malcarat i misantrop

barcelona
DAMIÀ AMORÓS
HISTORIADOR DE L’ART I MUSEÒLEG. TREBALLA AL MONESTIR DE POBLET

“Les respostes a les preguntes que ara ens podem fer són als museus”

barcelona

El festival Actitud de Vidreres presenta amb incertesa la seva 11a edició

vidreres

Malson surrealista

Sitges

Ítaca demana que no es tornin les entrades

L’ESCALA
El TNC homenatja Benet i Jornet a través del seu web

El TNC homenatja Benet i Jornet a través del seu web