L’horror a Guatemala

En un passatge de Nuestras madres, una ficció que vol donar compte de les ferides obertes per les barbaritats comeses per l’exèrcit (i de manera particular la violència exercida contra les dones) en la seva lluita desigual contra la guerrilla durant la guerra civil a Guatemala, es mostren unes dones maia a la manera d’un retrat. És el moment de més força visual d’una pel·lícula que, avalada per la Càmera d’Or a la millor òpera prima presentada en la passada edició del Festival de Canes, sobretot se sustenta en la significació corprenedora del tema que aborda.

Tanmateix, qui escriu aquestes línies hauria volgut escoltar el testimoni d’aquestes dones (siguin víctimes reals o representades) després d’haver-ne sentit una que explica com el seu marit va ser torturat i assassinat pels soldats que també van vexar-la i violar-la. Això sense un dramatisme afegit dins la sobrietat que caracteritza aquest film dirigit per César Díaz. És com si aquesta ficció inspirada en uns fets reals generés el desig que fossin abordats des d’un registre documental que, a més, fes més atenció a la població indígena, víctima de tants d’abusos.

Potser també és perquè el guió no acaba de donar consistència a la trama principal a l’entorn d’un forense que, investigant el parador dels desapareguts en la guerra, troba una empremta fotogràfica que el du a la recerca del seu pare guerriller fins haver d’afrontar d’una manera inesperada la seva identitat. Hi ha un moment en què el film decau fins que la mare del protagonista aporta el seu testimoni. En tot cas, una contribució a la memòria deguda a les víctimes de la violència militar d’un país que, havent trigat a fer-ho, va jutjant els botxins.