L’amic foll de Picasso

Picasso triava amb molta cura els seus amics artistes. Era ambiciós, no pas egoista, i olorava de lluny aquells que li podien ensenyar alguna cosa estimulant. El jove Picasso de Barcelona, el geni latent, va saber clissar els talents que necessitava tenir a prop per aprendre i per fer créixer el seu art. Un d’aquests va ser Emili Fontbona, que el va iniciar en l’escultura i que ara, amb motiu d’una donació de dues obres seves, el Museu Picasso de Barcelona reivindica en una petita exposició (fins al 7 de juny) i en una deliciosa plaquette que ha editat dins de la seva nova col·lecció de publicacions que aprofundeixen en la relació entre Picasso i Catalunya.

Petita perquè és la dimensió que va tenir la vida artística d’Emili Fontbona, de no més de deu anys. Brevíssima però amb moments de llum per la seva singularitat, si més no detectada per l’influent crític d’art Feliu Elies, que el va batejar com “el Gauguin català”. Fins i tot Gaudí el va fitxar com a col·laborador seu a la Sagrada Família, el 1905. Però al cap de res, amb 27 anys, va ser ingressat en un frenopàtic. I no en va sortir mai més. Hi va morir el 1938.

Escampar el seu art

Desaparegut del tot durant més de tres dècades, les poques obres que havia creat, una dotzena (sense comptar les que va destruir ell mateix, per insatisfacció, o la seva mare, que culpava l’art de la seva desfeta mental), van caure majorment en l’oblit. Fins que fa pocs anys el col·leccionista Joan Josep Sabaté i la doctora en història de l’art Núria Gil van contactar amb els seus hereus per promoure la fosa en bronze de dues peces de fang, Mariner de Tarragona i Dona d’Amposta, amb el desig d’escampar-les per pur amor a l’art en les principals institucions artístiques del país. El MNAC, el Museu de Montserrat i el Museu Marès, entre d’altres, ja han rebut aquest regal. I ara li ha arribat el torn al Museu Picasso, el millor lloc per explicar qui va ser (i qui no va poder ser, per la seva tragèdia vital) aquest artista que pul·lula en alguns dels dibuixos que li va fer Picasso conservats en els seus fons.

Fontbona va gestar aquestes dues obres el 1902, el mateix any que va ajudar l’intrèpid malagueny (dos anys més jove que ell) a fer la seva primera escultura, Dona asseguda, a la seva casa d’estiueig del carrer de Pàdua. Les connexions estilístiques són evidents. Per al deixeble Picasso, va ser un bon punt de partida.

La família Fontbona no ho va saber mai, però la sort va ser que en ella hi naixeria pocs anys després de la mort del desgraciat artista un dels historiadors de l’art més respectats del país, Francesc Fontbona, expert picassià al mateix temps, que és qui n’acabaria reconstruint el puzle personal i professional, a més de cuidar-ne el reduït llegat (i d’autoritzar-ne els tiratges). Emili Fontbona era el seu oncle avi i a casa seva sempre en va sentir a parlar, de les seves “rareses”.

“Amb Picasso es van tractar molt el 1901 a París, on cadascú havia arribat amb el seu cercle d’amistats. Però la majoria van marxar al juny i ells dos es van quedar sols”, i quan van tornar a Barcelona –explica Fontbona– la relació encara es va intensificar més. “Picasso es pensava que havia agafat la sífilis i Fontbona el va posar en contacte amb un germà seu, Josep, que era metge i el va curar, d’una malaltia venèria però que en realitat era poc important.” Per agrair-li-ho, va obsequiar el ginecòleg amb una pintura simbolista magnífica, La flor del mal. Temps després, la família se la va vendre, tot i que no tots els seus membres hi estaven d’acord. Francesc Fontbona també ha donat al Museu Picasso una fotografia d’aquest oli (actualment al Pola Museum of Art al Japó) feta el 1957, just abans que entrés al mercat.

El 1904 Picasso es va establir definitivament a París. No va tornar a tenir més contacte amb el seu amic escultor. Ara s’han retrobat, al seu museu.