Invasors i envaïts

Els Amics de la Unesco de Girona, que sostenen una campanya d'apadrinament d'escultures ciutadanes, ens van convocar a la Fundació Fita per parlar de la pau, de la llibertat, de la concòrdia, del diàleg. Moderava la trobada el periodista Jaume Fabre, que va se el primer a reivindicar, el juliol de 1984 –que ja és parlar de temps–, que s'erigís públicament l'escultura de Miquel Blay Contra l'invasor. Bé, l'escultura en bronze ja es pot admirar als jardins que voregen la muralla, just al costat del Jardí de la Infància. Tots els reunits se'n felicitaren, amb raó. Ens recorda fets lamentables: els famosos setges que martiritzaren la ciutat i l'afusellament del periodista Carles Rahola a l'inici de la invasió franquista. Però podem sentir-nos contents. Ja fa més de dos-cents anys de la guerra del Francès i el règim franquista va morir al llit amb el seu instaurador, fa més de trenta anys. Potser, vés a saber, encara queden nostàlgics d'aquells fets. A la Fundació Fita no hi eren pas.

Van parlar, a més dels organitzadors, Roser Juanola, l'escultor Bonaventura Ansón i l'educador, museòleg i polític Joan Surroca. I deixaren la paraula al públic, que va participar amb força generositat. Ponents i espontanis es manifestaren provant de capgirar el sentit primitiu de l'escultura comentada. Discutiren si l'arma que duu a la mà és un punyal o una rella d'arada romana (permeteu que també opini: crec que és la punta d'una llança trencada, però no té cap importància). Analitzàrem si les invasions són ara diferents, si ens arriben en forma de consumisme, de modes, campanyes d'adoctrinament ideològic; si nosaltres mateixos podem esdevenir invasors del nostre propi espai...

Feia pocs dies que havia assistit a la inauguració de la gran exposició que té l'Ansón a La Mercè. Hi ha muntat un gran treball –treballat conjuntament amb el taller de ceràmica– dedicat a la Llibertat. El seus parlaments emotius i convincents foren això, una crida a la pau i la col·laboració. Tant a La Mercè com a la Fita. Per la seva banda, el director del Museu d'Art, Joan Surroca –que es declarà insubmís fiscal i contrari a la proliferació contaminant dels vols de baix cost–, malgrat el seu diagnòstic pessimista pel futur que ens estem preparant, va reconèixer que vivim en el millor moment de la història de la Humanitat. Si pogués triar el moment de néixer, es quedaria amb el que li ha tocat, o potser un futur pròxim.

Ningú va fer cap balanç del que representaren per a la societat gironina les dues invasions de referència. M'hauria agradat que algú valorés què ens en queda, per bé o per mal. Si és que alguna cosa bona ens van deixar aquella gent forana que trucaven malintencionadament de matinada.