Cultura

Nubla, últim solo

Desapareix un dels músics i activistes més destacats de l’avantguarda i un escriptor que havia fascinat des de la ciència-ficció diferents generacions

L’obra de Nubla com a músic i activista s’ha de llegir amb la del gran escriptor que va ser

A Víctor Nubla no li agradaven gens els enterraments i no hi anava, a cap. No m’imagino la seva cara en aquesta circumstància. Malgrat aquests dies apocalíptics, ningú s’imaginava que el músic i escriptor ens deixaria als 63 anys. Les complicacions d’unes hèrnies van frenar a l’hospital de Sant Pau una de les obres més fascinants i heterodoxes de l’últim mig segle. Una obra monumental amb centenars de peces entre gravacions i llibres. Els últims anys han estat complicats, tant per les dificultats econòmiques de la crisi que van limitar els seus projectes com per la salut fràgil –una operació de maluc el va deixar amb bastó i li va costar déu i ajuda recuperar-se’n–. La immobilitat va agilitzar la seva obra literària, tan fastuosa com la musical, fins i tot més.

Vaig conèixer Víctor Nubla el 1978, quan distribuïa el Periódicodenadamasunahoja per les llibreries del Rollo que encara sobrevivien a la ciutat. Aleshores es mantenia en posicions dures entre el nihilisme i el situacionisme, intransigent a estones, cordial amb una cervesa i una bona conversa. En aquesta dimensió bipolar entre el Doctor Jekyll i Mister Hyde es va moure fins a l’últim moment. De fet, el vaig trucar de bon matí fa uns dies i em va contestar contrariat per una proposta d’edició que li feia. Al migdia em trucava ell animat per tirar-la endavant. Tot i conèixer-lo des de la prehistòria, em va tornar a sorprendre. Aquell llunyà 1978, a la llibreria Cosa Nostra del carrer de l’Hospital, tampoc em va dir que era un dels membres del grup Macromassa, que des del 1976 ha revolucionat amb la música, però també amb el projecte de subversió total, els escenaris. Del grup gestat amb el seu germà Juan Crek van sorgir infinitat de capçaleres, des dels projectes literaris satírics al festival LEM, que tant li va costar tirar endavant, amb les institucions gairebé en contra. De la paranoia anarquista del “Van a por nosotros” –que declamaven els amics Accidents Polipoètics–, Nubla va saber unir l’experimentació i els sons a la resistència. Un dels primers invents de Macromassa va ser el concert Dàrlia Microtònica, gravat el 1976 a la sala Màgic de Barcelona, pionera i germana de Zeleste en l’apogeu de la contracultura musical. El disc formava part del catàleg Umyu, coordinadora que aplegava el LMD, Laboratori de Música Desconeguda de Nubla i Crek.

Víctor Nubla –o Enric Villalba, el nom real, que sortia al disc únic dels Peruchos– ha estat guia per a les noves generacions. Sempre em va estranyar que un misantrop convençut obrís les portes a gent que no tenia tribunes. L’emprenyarien els missatges egotistes a les xarxes socials que lamenten la seva mort. I fins a mi em costa creure-ho, perquè la sospita és que tot sigui una ficció d’una de les seves novel·les. De fet, Nubla ens va deixar amb bocabadats amb llibres com El regal de Gliese, Les investigacions del cap Pendergast, Cómo caza un dromedario, La ciencia a la luz del misterio, l’extraordinària El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche i la que m’acabava d’arribar, també publicada per Males Herbes, Metal·lúrgia, un nou al·legat anarquista contra l’explotació amb el seu humor distòpic. Abans de les edicions comercials propiciades per la generació d’editors independents, Nubla va publicar infinitat de llibres en autoedició, que perfilaven una personalitat literària de primer ordre. Al darrere s’amagava un lector voraç, que vivia en una mina plena de prestatgeries, un lector de novel·la de ciència-ficció i policíaca sense comparació.

Impossible resumir una obra tan vasta. El recordaré sempre amb la seva gossa Hortènsia –que sabia matemàtiques– al pis vetust del carrer de Roger de Flor traginant instruments de vent o l’Ateneu Llibertari de Gràcia del carrer del Perill, o als bars de Gràcia, on sempre et rebia amb un somriure, et cedia la trona i t’anava a buscar una cervesa, o als concerts explosius, com els de Transformadors, KGB, el Communiqué d’Hostafrancs o un al Monumental de Gràcia amb els amics d’Esplendor Geométrico on van provocar la desbandada general. Escolto el disc Clarinets, catàleg d’usos simbòlics mentre crec que la seva mort és una broma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.