Cultura

El Conte

Jordi Cabré

Unitat familiar

“Disciplina, ordre, unitat. Això no pot ser una olla de grills federal

Qui pitjor ho porta és la Catalina, que ja feia anys que deia que volia marxar de casa. Però a banda que ja li vam donar a entendre que era una mala idea, ara és el pitjor moment. Ja en té alguna experiència, ella, del que és un confinament: el dia que es va escapar per la finestra del balcó va passar moltes setmanes castigada, i això que jo mai no li havia alçat la mà. Em va fer més mal a mi que ella, això segur. Però és que una família unida, en moments complicats, més que mai s’ha de mantenir unida. Dins de la seva rica varietat.

Jo confesso que estic sobrepassat, amb això del virus. Va haver-hi certa discussió familiar, quan vaig determinar que les decisions les prendria totes jo. La dona i la nena es van queixar, com si això fos una democràcia. Com que vaig ser jo el primer que em vaig encomanar, la dona em va dir: “Manolo, el millor és que et quedis tancat en una habitació i així evitem que la cosa s’escampi per tota la casa.” La meva dona és un cas, ja se sap, mig científica mig metgessa, és a dir, d’aquesta gent que es creuen que saben de tot. “Hi ha coses més enllà de la ciència, vida meva”, li vaig dir (jo li dic vida meva perquè m’encanta que ella em digui rei). “Això no és un laboratori amb conillets d’índies, aquí dos i dos no fan quatre, aquí hi ha decisions que poden no ser acadèmiques. Aquesta casa ha de rutllar, saps? I en temps de guerra cal prendre decisions que poden semblar contradictòries, creu-me que sé de què parlo, que són quaranta anys treballant a l’exèrcit. Disciplina, ordre, unitat, mantenir la unitat, i et prometo que escoltaré tot el que diguis (tampoc no és cap dictadura, això), però no penso tancar-me en una habitació mentre vosaltres aneu dient cadascú la vostra. Això no pot ser una olla de grills federal. Ja podeu anar dient, que no penso tancar-me. Aquí en aquesta casa no es tanca ningú.”

Els veïns de l’escala tampoc no semblen poder ni voler ajudar-nos, sobretot aquella parella d’holandesos del tercer primera, i els alemanys de l’àtic, que ni tan sols han volgut venir-nos a portar provisions des que a mi em van apartar de la feina. Amb el sou de la dona (que cada dia va a treballar les vint-i-quatre hores, és servei essencial) no arribem a final de mes i la nena, que ja és gran i que treballa com a autònoma en una editorial, només té al cap marxar de casa i deixar-nos sols. Elles dues em boicotegen cada dia, em discuteixen totes les decisions, insisteixen que m’he de tancar de forma estricta i que tots hauríem de dur mascareta fins i tot per anar a comprar. Què sabran elles? Què sabrà sobretot la Catalina, que per molt major d’edat i molt autònoma que sigui encara no ha entès que una cosa és ser autònoma i una altra ser independent? I que en una família la solidaritat, la igualtat i la jerarquia són valors bàsics? Tan difícil és ser una mica lleial, en aquests moments tan crítics? Ara és el moment de discutir-ho tot? Ara és el moment de tenir raó (sí, i us miro a totes dues)? Ni tan sols ara pots callar una mica la boca, vida meva?

Ara l’important no és tenir raó, sinó guanyar la guerra. Ja sé que ara estem tots tres contaminats, escolteu, tot es pot fer millor, no cal ser tan tiquismiquis: la part bona és que ara som tots al mateix vaixell. Tots som soldats, aquí. I cada dia és dilluns, en aquesta casa. No tingueu cap dubte que aquest bitxo xinès el guanyarem units, no és el moment de mostrar aires d’autosuficiència ni de penjar-se cap medalla (per medalles les que porto aquí penjades). Ah, i Catalina, encara és menys el moment d’aprofitar l’excusa per marxar de casa, que ja ens coneixem, eh?, que sempre estàs pensant en el mateix. Va, porteu-me el dinar, que ara mateix no em trobo gaire bé. Si sabéssiu com costa, això de liderar. Si sabéssiu el que és viure una guerra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalía, amb Travis Scott i molts nens, a l’últim videoclip ‘TKN’

Madrid
PEP BLAY
ESCRIPTOR I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA

“L’educació és el repte de comunicació més gran”

vilassar de dalt
LA CRÒNICA

El primer bolo d’una nova era

La Planeta obre el 3 de juliol reprogramant

Girona

Elliott Murphy, instint de supervivència

BARCELONA

A la manera barcelonina

Barcelona

Els artistes cobraran 700.000 euros de drets d’emissió

BARCELONA

Tempo canvia i Festivalot se suspèn

Girona
LA MÚSICA

El ball, el plany i Joan Garriga