Mestre i amic

Bona part dels dramaturgs catalans i altres integrants del sector teatral van voler recordar la trajectòria de Benet i Jornet ahir, ja fos responent a preguntes dels periodistes o espontàniament per les xarxes socials. Tan valuoses són les referències de les joves dramaturgues Denise Duncan i Sílvia Navarro (Gràcies per tant) com les més institucionals de l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el TNC, Òmnium Cultural i el Departament de Cultura. En realitat, el sector ja li va poder fer una càlida abraçada –avui impossible per imposició d’aquest confinament que està sent molt cruel amb el teatre– en la festa dels 75 anys, a la Sala Gran del TNC. S’anunciava, amb la boca petita, que el dramaturg de les petites històries passava a viure’n ell mateix una de demolidora: l’Alzheimer. Però ho feia somrient i ben golafre de petons i de pastissos. De festa.

Sergi Belbel (Després de la pluja) sempre el va considerar el seu pare artístic, perquè li va obrir les portes, i ho feia “com a amic i com a mestre”. Aquest qualificatiu va anar sumant suports, via Twitter, com ara Pau Miró (Victòria, Una història real) i la directora de l’Institut del Teatre (i directora d’escena), Magda Puyo, entre molts altres. Marta Buchaca (Plastilina, Playoff, Alícia al país de les meravelles), simplement, refrescava l’article que va publicar quan Papitu va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Jo vull fer això.”

Del llegat de Benet i Jornet, “en serem deutors moltes generacions”, concloïa Pere Riera (Barcelona, Desclassificats, Infàmia, La dona del 600). Així mateix, Marc Rosich (La bruixa de la tramuntana, Ocaña, reina de las Ramblas, Limbo, N&N) assegurava: “Se’ns en va el pare sense el qual no seríem.” També el recordava Guillem Clua (Justícia, Marburg, Smiley): “Tots els autors i autores que avui escrivim li devem molt. Ell va obrir camí al teatre de text quan ningú hi confiava. Va aconseguir connectar amb el gran públic, i a molts ens va ajudar activament. Ens queda el seu gran llegat.” Per al director del TNC, Xavier Albertí, el mèrit de Benet i Jornet és haver connectat amb el patrimoni, català amb autors com Pitarra, Guimerà i Sagarra. Toni Casares, director de la Beckett, jugava a fer una endevinalla a Twitter, adoptant el paper de Papitu: “Llegiu Guimerà i munteu les seves obres, collons! Llegiu Pinter i munteu-lo, càsum ronda!I munteu Belbel i Cunillé, J.M. Miró, C. Batlle... Fora complexos, carai!”

Realment, les mostres de record a l’obra de Papitu no van cessar. Després de la festa del 2015 al TNC, va tenir lloc l’obertura al Poblenou de la Sala Beckett amb la seva La desaparició de Wendy (2016); L’habitació del nen, al Teatre Almeria (2016), i Revolta de bruixes, a l’Espai Lliure (2016). El 2018, coincidint amb la presentació del llibre de Carlota Benet, el MAE va fer una exposició per homenatjar-lo. Marina Rosell (veu de La gavina), com la filla, celebraven l’alliberament. Perquè aquest comiat l’apropava a la seva estimada Montserrat Roig.