Cultura

El Conte

Rosa Calafat

Salvador Quinina

“Fa dues hores que m’han tancat a la caixa. Encara sent l’olor de fusta que desprèn l’embolcall de l’eternitat

Completament extenuat, Salvador Quinina deixà de mirar fixament la muntanya que tenia a sota. Ja n’hi havia prou, de torturar-se. Ell era novell, el que comunament en diuen un mort de fresc. Havia tingut molt mala sort, i tot per aquella punyetera nina –no tan nina– que s’havia interposat entre la boira i la felicitat. I com més la veia, més emboirat estava. No hi havia manera de partir cap a dalt.

Fa dues hores que m’han tancat a la caixa. De fet, encara sent l’olor de fusta que desprèn l’embolcall de l’eternitat. I en aquestes dues hores m’ha passat de tot. Els ulls han partit pel seu compte i s’han fixat en un home que es menjava a queixalades un ratpenat. Tenint en compte que sempre he estat vegetarià, la cosa m’ha fet molt de fàstic. El dit polze –i mira que el tinc curt i rabassut, pobrissó– no ha tingut altra idea que assenyalar-me un animaló que sortia de la cara assadollada del carnívor. La diminuta criatura es veu que està emprenyada amb el món. A cau d’orella em diu que si amunt que si avall. En definitiva, una cerca-raons de la punyeta.

No és per criticar, però us puc ben assegurar que vaig haver de conviure anys i panys amb un de la feina, un setciències, ministre de la Lletra, que tenia la mateixa cara que l’animaló aquí present. L’esmentat company passeja, però i en proporció, el cap més gros. He de dir que, encara que tots dos comparteixen el mateix color de pell, blanquinós una mica pudent, estic en disposició d’afirmar categòricament que en qüestió d’intel·ligència l’animaló el guanya. I vinga xiuxiuejar-me no sé què. –No t’entenc, coi de beneit –li dic estossegant i quasi fent la fel per la boca.

Us comunic que vaig dinyar-la del pulmó. Els metges, que no en pensen de bona, m’havien advertit de la feta si no deixava de fumar. Però qui és el valent que entre angoixa i angoixa té els bemolls de prescindir del nèctar eteri? A la vida, pel fet de ser enamoradís, sempre hi he sentit neguit, a més del xic d’impotència perpètua que em revenia cada cop que per força em topava amb les paraules del ministre de la Lletra. Segur que sabeu a quina mena de personatge em referesc, dels que van repetint el mateix sermó fins que aconsegueixen el nombre de capades necessàries per a reblanir-se d’ànima. Quan ho fan somriuen commiseratius fent roncs cardenalicis. Entre això i allò i el de més cap allà, cada dilluns anava a la botiga del poble a comprar tots els cartrons de tabac que tenien. Un dia li vaig dir a la madona: “Maria, em mor. Procura que no em falti el vici fins a fer el darrer alè.” La pobra venia a l’hospital a dur-me’n d’amagatotis. Tot i que era una dona poc instruïda, tenia una intel·ligència natural que la feia digna representant de l’estirp dels supervivents.

Quines coses té, ésser mort a la Terra! Perdonau que interrompi el relat, però ara veig que passa per sota meu una altra vegada el feix de boira. M’agrada molt intuir-la sota els peus. Em dona la inseguretat necessària per a sentir-me com a casa. –L’heu vista? Fixau-vos-hi bé! És la nina que no em deixa gaudir de la boira espessa, i la reconcentrada m’estira del turmell perquè no m’enlairi: cabronassa!

És feixuc sentir a cau d’orella el retrò de l’animaló, ves a saber què vol. –Què dius? Repeteix les paraules que acabes de pronunciar. Si ets valent, digues-ho en veu alta –li vaig dir tremolant iradament.

–Ara ja puc parlar. Havia quedat afònic. El carnívor, en devorar el meu hoste, se m’ha menjat un tros de gola. Sortosament, soc immortal, transhistòric i caçahumans! –digué amb orgull.

–Vatua, quin currículum més precís! –vaig gosar dir-li, una mica esglaiat per tant d’adjectiu meritós.

–Et deia, fa una bona estona que t’ho repetesc, que la dentota del carnívor m’ha tornat a treure del cau. Soc viu un altre cop i ara tinc una feinada a infectar, matar i sacsejar humans. I tu no hi pots fer res.

Si pogués marxar cap a dalt hi trobaria un o altre, i davallaríem dues poalades de mataanimalons. La puta nina!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.