Txarango, l’últim ball

Txarango ens citen al seu local d’assaig als afores de Vic. S’amunteguen, a l’entrada, alguns dels regals que ha rebut el grup (des d’uns Txarango de Playmobil fins a un quadre fet per presos de La Model) i ens porten, primer, a un gran espai amb una cistella de bàsquet gairebé per a professionals. “Aquí és on solem desfogar-nos”, explica Alguer Miquel, cantant i cara més visible del grup del Ripollès. “Hauries d’haver vist el partidàs que s’hi va organitzar l’altre dia...”

Estan contents (però una mica nerviosos, ja que no van tenir temps de veure les proves de colors) perquè, en qüestió d’hores, els arriben un munt de caixes amb el seu quart i últim disc: De vent i ales, a la venda des d’avui mateix. Com també fan amb les samarretes, són ells els que posaran amb les seves pròpies mans els discos en els sobres i els enviaran a tots aquells que, impacients, ja l’han comprat. “Funcionem així des del primer dia”, recorden amb tota humilitat. “Som deu i ens dividim totes les feines. Mai no hem deixat de ser un projecte artesanal...”

Somriuen i ens conviden amablement a cafè i pastetes, però aquesta trobada amb Txarango té, també, un rerefons amarg: la gira, amb una carpa del seu propi circ, i 100% autogestionada, des del sistema en la venda d’entrades fins a la cervesa que havia de servir-se a les barres, amb què havien de presentar De vent i ales no podrà realitzar-se, ni de bon tros, tal com estava planejat. “Era un somni que ens acompanyava des que va néixer Txarango, i en el qual hem estat un any sencer treballant”, confessa Miquel. “Això ha estat el més dur de tot aquest comiat.”

De vent i ales, en efecte, tal com va anunciar el grup el desembre passat, serà l’últim disc de Txarango, que té més que decidit posar punt final als seus més de deu anys d’història el maig de l’any vinent. “Ho tenim clar des que va finalitzar l’última gira”, asseguren. “Vam fer un viatge al Brasil que va ser molt potent en tots els sentits i, després, en vam començar a parlar. Teníem tots la sensació que allò que havíem de viure amb Txarango ja ho havíem viscut. Han estat més de deu anys intensos en què tot en les nostres vides ho hem abocat aquí.”

El disc és llarg: setze cançons. “Totes tenien algun detall que li agradava a algú de nosaltres i, al final, vam dir-nos: «De debò que en prescindirem, sent aquest el nostre últim disc?» Estem tips de sentir-nos a dir, quan fem un disc o un vídeo, que com més curt, millor. Qui no vulgui, que no s’ho quedi.” Cançons, aquesta vegada, amb incursions per primer cop al vallenato colombià, el son cubà, l’havanera, i la música bhangra del nord de l’Índia que, com sempre en Txarango, han estat gestades amb la influència dels viatges (en aquesta ocasió, a més del Brasil, a l’Índia, Senegal, el Sàhara i els Balcans). “Quan hem tingut quinze dies entre dos bolos, hem aprofitat per viatjar!”, diu Sergi Carbonell, que en aquest disc ha tocat pràcticament més l’acordió que el piano i a qui els seus companys, com el primer dia, continuen anomenat el “hippy”. “Txarango no ha deixat mai, de fet, de ser una canoa al servei de tot allò que poguéssim viure.”

Entre els setze temes de De vent i ales, n’hi ha un determinat pels fets polítics dels últims anys: Cançons de Llibertat. “Sempre hem intentat que les cançons parlin de la vida i que les nostres inquietuds polítiques i socials es vehiculin amb tot allò que fem i construïm com a grup. Després, però, del que hem viscut aquests últims anys i amistats fortes com la que mantenim amb en [Jordi] Cuixart, teníem un nus mal posat a dins que ens deia que calia fer una cançó com aquesta”. Barcelona, d’altra banda, amb referències al vell pis d’estudiants que Alguer Miquel i el hippy tenien al carrer dels Còdols, és un “himne a les músiques d’anada i tornada” amb el qual Txarango s’esforcen a buscar coses a la ciutat que ens recordin que “ens en sortirem”. “És, també, un reflex de com el món és una maquinària molt ferotge”, diu Miquel. “Nosaltres vam estar dormint a la plaça Catalunya amb tot el moviment dels indignats, i d’allà en va sortir un Ajuntament. I sí que hi ha hagut petites coses que et feien pensar: «Sembla que sí, sembla que sí…» Però, al final, ves per on, sempre acaba sent que no!”

És, però, la voluntat de celebrar un “camí compartit” el que marca, segons diuen però, aquest cant del cigne de Txarango. “És un agraïment al que la vida ens ha donat”, sintetitza Miquel. “Ho agraïm... i ho celebrem! Tal com a l’Índia hi ha gent que va morir al Ganges, nosaltres sentim que és tot un privilegi haver pogut decidir quan i com desmuntar aquesta barca...”

Txarango anunciarà aviat les noves dates del que serà, segons es mostren convençuts, la seva última gira, amb un concert final el maig del 2021. “Sento que Txarango ens ha tingut molt ocupats, i això ha fet que moltes coses no les hàgim pogut viure”, conclou Miquel. “La vida és curta i tinc ganes de fer moltes altres coses. En el grup som deu i tothom farà coses diferents, però jo, jo no em veig, aquests pròxims anys, fent una altra entrevista sobre cap disc.”