Cultura

Mirador

Programar música en temps distòpics

Durant el confinament, s’ha posat al descobert quines institucions i equipaments tenen vocació pública

No serà cap descoberta si afirmem que la música clàssica en viu ha tocat fons de veritat amb el confinament i la desescalada derivats de la pandèmia. Ha estat durant el confinament que s’ha posat al descobert quines institucions i equipaments públics europeus tenen en l’horitzó, malgrat no poder-se abstenir de paràmetres de gestió contagiats per la visió d’una economia-món, una veritable vocació de servei i públic. Que cadascun dels nostres equipaments musicals faci l’exercici i ho compari, posem per cas, amb l’acció del Digital Concert Hall de la Filharmònica de Berlín de posar, gratuïtament, a disposició de tothom la seva biblioteca digital de continguts.

És en moments distòpics com els d’ara, marcats per una crisi que podem qualificar de sistèmica, quan la cultura, i amb ella la música, més falta fan. No són un luxe classista com, tristament, pensen alguns populismes d’un i altre signe, sinó una necessitat susceptible de convertir-se en un programa de formació per a tothom, també per als menys afavorits, com va fer, en el passat, la històrica Associació Obrera de Concerts (AOC). L’AOC va saber llegir els temps i és ara quan s’hauria de ser capaç de fer-ho en una quàdruple missió: ajudar, especialment els intèrprets del país, i contribuir-hi desacomplexadament atesa la feblesa del sector, apostar pel patrimoni musical propi (històric i contemporani), endinsar-se en la missió beuysiana de “fer profit a les ànimes” i, no menys important, mostrar senyals inequívocs d’apostar per una altra manera de pensar en la concepció i l’estructuració de les mateixes temporades.

Començant pel final, presentades la majoria de les programacions clàssiques, malauradament, hem de fer un avís de decepció als seus responsables, a qui, molt ens sembla, l’aturada del confinament no ha ajudat gaire a comprendre aquest moment distòpic excepcional. Les programacions segueixen immerses en la concepció mercantilista de plantejar-les com un cartell d’oferta pensat per vendre entrades i no per a un destinatari que necessita un aliment espiritual. Més enllà d’accions perajaumesques, l’anunci de portar fins a vuit dones directores al capdavant de l’OBC i emprar textos poètics postadolescents o de compositors, tot plegat mostra estar més instal·lat en la distopia que en la utopia. L’absència de grans relats, l’oblit pecaminós de commemoracions d’un dels nostres titans, Robert Gerhard, l’habitual presència del de sempre (fins a tres Creacions de F.J. Haydn en una sola temporada a l’OBC, a Ibercàmera i al Palau) i apostes més esnobs que d’arrelament en la tradició humanista ens porten als terrenys d’allò distòpic, però també cosmètic i poc profund. Terreny que funciona per a una estratègia comunicativa i d’impacte mediàtic, per al políticament correcte, però poc per a una ciutadania necessitada de profit per a l’ànima.

Respecte als dos primers punts (intèrprets nostres i patrimoni), si hi ha un moment oportú per apostar-hi desacomplexadament és ara. Seguim veient en les programacions massa poca presència d’artistes del país i també del nostre patrimoni. Si bé no es pot negar una presència d’aquest, amb recuperació inclosa de La principessa filòsofa de Baguer per part del Liceu, no es mostra que s’hagi superat un cert complex d’inferioritat propi del nostrat provincianisme.

En referència als músics nacionals, en aquest cas solistes vocals, una de les grans novetats de la temporada de L’Auditori ésl’anunci d’un cor professional de L’Auditori. I això cal aplaudir-ho com a percussor del primer eix de la quàdruple missió abans indicada. Ho fa per a quatre produccions, però amb l’estranya sorpresa que tres seran compartides amb altres cors del país. Crear un cor per col·laborar amb altres formacions en nou dels deu concerts que interpretarà no és la millor via per començar a confeccionar un instrument coral amb una sonoritat i personalitat pròpies i delata haver consultat poc els especialistes en creació d’instruments corals. No obstant això, esperem amb il·lusió el concert del 25 de gener, en què es presentarà el flamant cor de L’Auditori de Barcelona, dirigit pel solvent Xavier Pastrana, amb un programa titulat 1936, Britten a Barcelona. Curiosament, un any no menys distòpic que els nostres maleïts temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tornar al claustre

figueres

Guillamino, Serratosa, Za! Rossy, Hanfris Quartet i Manel Rost, a La Marfà

girona
Un tast de...
‘La senyora dels dimarts’, de Massimo Carlotto

El càsting de l’actor madur

Mirador

Sonoritats plenes de sorpreses

Sylvain Prudhomme
No vel·lista

“M’interessen, les pulsions contradictòries”

barcelona
música

Marc Lloret i Oriol Roca, directors artístics del MMVV

cinema

Scorsese ja té data de rodatge per al nou film

cinema

Jared Leto farà d’Andy Warhol en un ‘biopic’

cinema

Comença el festival Subtravelling de Barcelona