Hem perdut la brúixola

Carme Portaceli és una dona de teatre, que transforma les pulsions per un tema, habitualment, en un discurs carregat d’emocions i de raons a l’escenari. Pot fer lluita militant (Només són dones, Què va passar quan Nora va deixar el seu marit), denúncia política (La nostra escola) o un petardeig farsesc que gira com un mitjó la societat hipòcrita (Fairy). Al Grec, tenia un repte immens en presentar una adaptació de La casa de los espíritus, la novel·la d’Isabel Allende. El confinament van anul·lar la producció a Madrid i també la possibilitat de dur-la a l’amfiteatre. És possible que es pugui convocar més endavant. Valenta, va sumar-se al coratge del Grec de ser-hi en l’arrencada del festival. I en va voler fer una cuina ràpida (que no necessàriament insípida) amb un recull de textos molt variats amb el títol provocador No passa dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). El resultat, però, és el d’una tripulació que no troba el rumb, que ha perdut la brúixola.

Es juga al límit amb el laberint escènic de Paco Azorín i el vestuari de lluentons amagat sota els abrics de Carlota Ferrer. Tot despullat, com si fos un assaig, la sensació havia de ser de desori, de fi d’època, d’apocalipsi, de canvi de pantalla, amb la Covid-19 i les mascaretes de ganxo per connectar amb el món real de la platea. Però aquesta idea, aparentment senzilla, s’allargassa massa i només pren forma conjunta en els instants coreogràfics (regnant Sol Picó) o amb The Sey Sisters, perquè no surten del seu guió amb unes cançons precioses i rítmiques. El surrealisme de les faules es queda en un pla molt baix i no pren forma de sintonia, imprescindible per guiar el transatlàntic, que va salpar amb tot l’empeny, però sense ordenar abans les cartes de navegació.