Cultura

Un tast de...

‘Eixamplant l’esquerda’, de Josep Costa

Som en un edifici ruïnós

Eixamplant l’esquerda
Comanegra
Autors:
Josep Costa
Gènere:
Assaig
Pàgines:
148
Preu:
15,00 €
Josep Costa, eivissenc i independentista des dels quinze anys, es va implicar en l’organització del referèndum de l’1-O com un simple ciutadà. Després va fer el salt a la política i actualment és vicepresident del Parlament de Catalunya. Ben aviat, però, va descobrir que hi ha independentistes que pensen que el 2017 van perdre i que de moment no val la pena tornar-ho a intentar. Aquest llibre convida a recuperar la confiança en la victòria i combatre la moral de derrota. Perquè no falten evidències que el Regne d’Espanya, ens diu l’autor, és un edifici ruïnós que està pitjor avui que fa tres anys. La repressió no ha afeblit l’independentisme, però sí que ha esquerdat i clarament les institucions de l’Estat espanyol.

Revisar el que vàrem fer tots junts el 2017 és molt útil per entendre la situació política actual. No som independents ni estam a punt per ser-ho demà mateix. I l’energia i la determinació amb què vàrem fer l’1-O a vegades sembla que queden molt lluny. En conseqüència, per poder reprendre el camí de la victòria es fa necessari primer de tot saber on som i on no som. Clarament, no som al mateix lloc que al final d’aquell octubre de fa tres anys, i l’opció de continuar on ho vàrem deixar no la tenim.

El desenllaç del xoc amb l’Estat, però sobretot l’anàlisi que en fan els diferents actors, expliquen la situació actual de l’independentisme. Una situació marcada pels dilemes estratègics i per la desunió entre partits. Crec que és molt evident que tot deriva d’una manca de diagnòstic compartit sobre les circumstàncies que varen impedir culminar la independència. Hi ha una pregunta que hauríem de respondre amb sinceritat abans de seguir parlant de futur, sabent que amb tota probabilitat no ens posarem d’acord:

L’octubre del 2017, l’independentisme a) va perdre perquè l’Estat és massa fort per poder derrotar-lo, i per tant és millor no tornar-ho a intentar fins que es donin unes condicions més favorables? O b) no va rematar la feina però va fer-li una esquerda a l’Estat que cal continuar fent gran fins a aconseguir la victòria?

Òbviament, segur que també hi ha gent que pensa que vàrem perdre i que no obstant això cal seguir lluitant. I a la vegada, gent que pensa que vàrem tenir un triomf però que tanmateix ara val més deixar-ho estar. I, per descomptat, també hi ha d’haver un sector que tengui dubtes sobre què va passar o sobre què convé més ara. En tot cas, amb l’objectiu de situar-nos políticament i debatre què cal fer a partir d’ara amb la lluita per la independència, em sembla que es pot fer la simplificació de reduir les respostes a només dues: deixar-ho estar o continuar.

Sigui entre els nostres adversaris unionistes o entre aquells de nosaltres que necessiten justificar un canvi d’estratègia, el cert és que hi ha prou gent que compra el relat perdedor. Però, relats interessats a banda, és difícil de negar que el 2017 vàrem fer-li una esquerda a l’Estat i que cal seguir-la explotant políticament. Encara que aquesta esquerda no es visualitzi igual des de tots els angles, per mi és innegable que hi és. I crec que som majoria els independentistes que pensam així, tot i que les caixes de ressonància unionistes difonen amb entusiasme la primera lectura, la que interpreta aquell octubre com una derrota.

Diré més: estic convençut que vàrem estar més prop de guanyar del que ara sembla. I ho he dit moltes vegades: la virulència amb què va reaccionar l’Estat, acusant de rebel·lió tots els líders d’un moviment polític que només s’ha mobilitzat pacíficament, significa que es va sentir realment amenaçat. La presó i l’exili també tenen un alt cost per a les institucions espanyoles. La ironia és, segurament, que potser els poders de l’Estat es varen sentir més amenaçats per la força popular de l’1-O del que alguns dels seus organitzadors es pensaven o pretenien.

L’1-O va ser també un gran aprenentatge. Com abans ho havia estat la consulta del 9-N. O algú pensa que, si no haguéssim fet abans el 9-N, hauríem estat capaços de fer l’1-O amb el mateix èxit? O que l’Estat hauria invertit tants esforços a tractar d’impedir-lo? En aquest sentit, crec que l’octubre del 2017 no només vàrem fer-li una esquerda a l’Estat que ens acosta al nostre objectiu, sinó que vàrem aconseguir informació molt útil per preparar-nos per quan ens decidim a tornar-ho a fer.

Com és de gran i en què consisteix l’esquerda que li vàrem fer a l’Estat? Bàsicament, els poders de l’Estat s’han autolesionat de manera molt evident amb les decisions que han pres per impedir la independència de Catalunya. L’“A por ellos” que cridaven arreu per acomiadar els policies que venien aquí abans de l’1-O, no els ha sortit gratis. Molts estaments, com la monarquia, la judicatura, alguns partits polítics, molts mitjans de comunicació, les forces policials, la diplomàcia, etc., s’hi han deixat una part del crèdit imprescindible per sostenir un estat a llarg termini. I això, paradoxalment, malgrat que la majoria dels espanyols pensen que varen fer el que calia.

En certa manera, l’1-O va donar el tret de sortida al procés de veritat al terreny de joc internacional. Encara que sembli mentida, fins a aquell moment les grans manifestacions, els contactes diplomàtics o els editorials de les principals capçaleres mundials no havien posat el món en alerta sobre la veritable naturalesa del conflicte. Me’n vaig adonar clarament a la xerrada que vaig fer a Estocolm l’estiu del 2017: persones perfectament informades no tenien la més mínima sospita que l’1-O pogués acabar com va acabar. Donaven per fet que s’arribaria a algun acord per evitar el xoc de trens!

El procés d’independència de Catalunya va aparèixer al mapa dels conflictes seriosos amb les imatges de la policia atacant amb violència milers de persones, pacífiques però determinades, mentre exercien el seu dret de vot. Després, l’empresonament dels Jordis i de part del Govern de Catalunya va acabar de convèncer Europa i el món de la gravetat del conflicte. Aquí és quan comencen a aparèixer apel·lacions serioses al diàleg polític. Perquè mantenir l’statu quo amb concessions a qui el vol canviar sempre és la primera solució en un món fonamentalment conservador.

Que la majoria d’estats del nostre entorn donin suport a Espanya, per coincidència o convergència d’interessos, no vol dir que aprovin la manera com els poders de l’Estat gestionen el problema. Uns poders que no busquen cap solució. Només estan interessats a ofegar el conflicte i fer-nos desistir de les nostres legítimes aspiracions. En aquest sentit, la pressió diplomàtica espanyola ha aconseguit el silenci de molta gent, o fins i tot ha impedit que ens escoltin, però no gaire més.

Qui pot discutir que el Canadà o el Regne Unit eren països més forts i amb la seua reputació intacta just després de permetre referèndums d’independència al Quebec i Escòcia? Es pot dir el mateix del Regne d’Espanya? Sens dubte que no. La reputació de l’Estat espanyol en sectors concrets, com per exemple dins la comunitat internacional dels drets humans, està sota mínims.

I de què serveix que la reputació espanyola s’erosioni, si això no va acompanyat d’un suport més explícit a la nostra causa? Doncs serveix, per exemple, per guanyar la batalla de les euroordres o per aconseguir que els exiliats puguin ocupar els seus escons al Parlament Europeu. Com també ha servit per acumular pronunciaments d’organismes internacionals –ja en tenim una quinzena– demanant la llibertat dels presos polítics.

Clarament, malgrat la gran mobilització de recursos diplomàtics, la pèrdua d’influència del Regne és difícil de dissimular. Hi ha algunes anècdotes, que he viscut personalment com a responsable de l’acció exterior del Parlament, que ho exemplifiquen prou bé. Totes tenen a veure amb l’obsessió de les autoritats espanyoles per impedir que ens expliquem a d’altres països. Si no tenim raó i no tenen res a amagar, per què aquesta necessitat de silenciar-nos?

Fa temps el senador François Calvet, de la Catalunya del Nord, em va explicar el marcatge de l’ambaixador espanyol als polítics de l’Estat francès que s’han manifestat favorables a la causa catalana. Pel que sembla, és una pràctica habitual dels ambaixadors convidar a dinar aquella gent important que es reuneix amb nosaltres, normalment per renyar-los. Fins al punt que a vegades ja diem en broma als nostres contactes: “Si us reuniu amb nosaltres l’ambaixador espanyol us convidarà a dinar”.

Quan vaig viatjar a Islàndia, el gener d’aquest 2020, l’encarregada de negocis espanyola es va autoconvidar a les meues reunions. Al principi, el president del Parlament, Steingrímur J. Sigfússon, no la va deixar entrar al seu despatx, i durant la reunió posterior la va haver de fer callar un parell de vegades perquè m’interrompia amb la intenció de contradir la meua explicació del que estava passant a Catalunya. Abans d’acabar, a més, el president Sigfússon va voler fer constar davant la diplomàtica espanyola el seu suport al dret d’autodeterminació i el seu rebuig a l’empresonament de la presidenta Forcadell.

En aquest sentit, també és interessant l’aportació del cònsol espanyol a Munic quan, el juny del 2019, vaig anar convidat a la Universitat d’Augsburg per parlar de Catalunya. Primer va intentar forçar la cancel·lació de l’acte. Quan va veure que la pressió no feia efecte, va exigir poder-hi intervenir. Finalment, va parlar després de la meua conferència i va escandalitzar els assistents comparant l’independentisme amb el nazisme. A mi només em va quedar agrair-li les seues paraules, perquè varen ajudar a fer entendre al públic per què no volem formar part d’un estat que ens tracta així.

Els exemples de boicot de la diplomàcia espanyola a l’acció exterior que faig com a vicepresident del Parlament són múltiples. Malgrat tot, no han aconseguit impedir que hagi pogut visitar els parlaments d’Islàndia, les illes Fèroe, Alemanya, Baviera, el Quebec, Flandes, Bèlgica, Finlàndia i el Regne Unit. En aquest últim, per cert, vaig tenir ocasió de reunir-me amb l’actual speaker, Lindsay Hoyle, que, com el seu antecessor, John Bercow, coneix bé la nostra lluita en defensa de la democràcia parlamentària i hi simpatitza.

En definitiva, l’actuació de la diplomàcia espanyola ens ho està posant fàcil per explicar al món per què ens volem independitzar. Tradicionalment s’ha dit, per part dels sectors més conservadors, que no està justificat separar-se unilateralment d’un estat democràtic i respectuós amb els drets humans. Crec que amb aquests exemples n’hi ha prou per entendre per què a la capital d’Espanya es posen tan nerviosos cada vegada que una entitat o institució de drets humans condemna la repressió contra els líders catalans. És aquí on el Regne té una esquerda important relacionada amb la seua reputació internacional.

Pel que fa a l’àmbit intern, és indiscutible que a Espanya ja es comencen a notar les conseqüències d’haver alimentat i alliberat la fera autoritària per retenir Catalunya a la força. Davant d’un repte purament democràtic, com és un moviment independentista pacífic, varen optar pel camí difícil, ja que l’experiència comparada (Escòcia o el Quebec) demostra que és més fàcil de gestionar democràticament. Dit d’una altra manera: si deixar votar la ciutadania lliurement té riscos per a la unitat d’un estat, pitjor és negar-li aquest dret.

Ara sabem que els poders de l’Estat estaven convençuts que era impossible que hi arribàs a haver mai una majoria independentista al Parlament. Així ho varen deixar per escrit als seus argumentaris internacionals previs a les eleccions del 27-S del 2015. I no només es varen equivocar en això, sinó que varen reincidir en l’error, donant per fet que aquesta majoria independentista no es podia repetir el 21-D del 2017.

La resposta intransigent que han donat les forces monàrquiques s’ha traduït en un apoderament de jutges, fiscals i policies per fer política en la mateixa lògica de l’“A por ellos”. Això, es miri com es miri, suposa criminalitzar i convertir en un problema d’ordre públic idees i reivindicacions democràtiques. El que és sorprenent és que no veiessin (o els fos indiferent) que si la judicatura es dedicava a fer política la faria d’acord amb la seua ideologia. I a hores d’ara tothom ja hauria de saber de quin peu calcen els membres del poder judicial espanyol.

En efecte, s’ha constatat que judicialitzar la política té un gran impacte desestabilitzador. Perquè quan legitimes que els jutges facin política, i a vegades la data d’un judici o d’una sentència pot tenir conseqüències polítiques, és molt fàcil que n’hi acabi havent algun que la faci contra els teus interessos. Per no parlar dels policies que fan informes per encàrrec d’aquests jutges. Que ho preguntin, si no, al nou govern de coalició entre PSOE i Podemos. Recordem, però, que abans una sentència judicial havia fet caure el govern de Rajoy, a mitjan 2018.

Era previsible, i molts ja ho vàrem preveure, que l’“A por ellos” tendria un efecte bumerang i no s’acabaria amb nosaltres. L’efecte bumerang ja és clarament perceptible en el descrèdit de la monarquia i la inestabilitat política de tots els governs espanyols. També, i molt especialment, en la irrupció de l’extrema dreta (abans invisible, ara representada pel tercer partit del Parlament espanyol) i en la crispació que ha portat als carrers i a les institucions.

A la llarga les solucions autoritàries sempre són més costoses que les solucions democràtiques. Prescindir d’una miqueta de democràcia a canvi de la unitat d’Espanya s’està demostrant un negoci ruïnós per als demòcrates espanyols. Perquè molt probablement perdran totes dues coses, la qualitat democràtica i la unitat d’Espanya. A més autoritarisme, més independentistes. No era tan difícil de preveure.

El Regne d’Espanya és avui més dèbil que abans de carregar-se, via Tribunal Constitucional, l’Estatut votat per una gran majoria del Parlament. Un estat és més fort com millor és la seua salut democràtica, econòmica i social. Per això és molt més probable que un procés d’independència tengui èxit en un estat que pateix una crisi democràtica, econòmica i social. De fet, la gran majoria d’independències a l’Europa de finals del segle passat varen produir-se simultàniament amb la crisi dels règims comunistes.

Josep Costa

Josep Costa i Rosselló (Santa Gertrudis de Fruitera, Eivissa, 1976) és un jurista lletrat en una administració local i professor associat de teoria política a la UPF. Llicenciat en dret i postgrau en ciències polítiques. Autor d’articles acadèmics i de divulgació periodística i del llibre del 2017 ‘O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme’.

Als anys noranta va participar en la fundació del Bloc d’Estudiants Independentistes de la Facultat de Dret de la UPF. Vinculat després a projectes socials i polítics com la Plataforma Antiautopista, Eivissa pel Canvi i Gent per Eivissa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.