El pes de la ferida i de la culpa

Entre el documental (com ara els seus films sobre els nens del carrer a l’Etiòpia: El somriure amagat i Els anys salvatges) i la ficció, com ho exemplifica el fet que tant ha utilitzat l’un (El perdó) com l’altra (Les 2 vides d’Andrés Rabadán) per abordar l’anomenat assassí de la ballesta que va ser tancat en un hospital psiquiàtric després de matar el seu pare, Ventura Durall aporta amb L’ofrena un drama sobre els efectes d’uns actes o una decisió que han destruït la vida d’altres persones, però també la pròpia. Un film sobre els remordiments, les ferides obertes i la necessitat del perdó que, de fet, connecta amb el seu doble abordatge d’Andrés Rabadán, tot i que m’atreviria a dir que amb un sentit més fatalista sobre les possibilitats de redreçar la vida.

El film comença amb l’ofrena d’un suïcida: la demanda inútil de perdó a una filla per part d’un pare que va abusar-ne i que ho fa arribar a través d’una empresa que, em sembla entendre, transmet missatges (una última voluntat) com si hagués de fer de mitjancera amb algú que no els vol rebre. I acaba amb una mort com una ofrena possiblement també inútil. Entremig, per reparar una antiga culpa, un home vol acostar-se a una dona (un amor de joventut irromp en flashbacks) a qui va abandonar i ha intentat oblidar-lo abocant-se a l’amnèsia (amb tranquil·litzants) i emprenent una insatisfactòria vida familiar amb marit i fills. Ho fa a través de la pròpia dona i així va creant-se una atmosfera morbosa, empeltada de les relacions tòxiques dels personatges. Amb uns intèrprets contrastats i quasi antitètics (Verónica Echegui, fent notar sempre que interpreta, i Àlex Brendemühl, amb la seva contenció impassible) amb Anna Alarcón fent de mediadora, els diàlegs a vegades sentenciosos del film ho diuen massa tot, malgrat que, potser, la intenció seria que l’espectador busqués una escletxa, per pensar-hi, que no sé si pot trobar.