Música

Joan Miquel Oliver

MÚSIC

“La llibertat, avui dia, està molt infravalorada”

Cal acostumar-se a escoltar coses diferents. Quanta més varietat tinguem, més oberts serem

Un disc estrany per a temps estranys. Joan Miquel Oliver, amb l’única ajuda de Xarli Oliver a la bateria i Albert Pinya en les il·lustracions, publica Aventures de la nota La (Produccions Blau), una declaració d’“anarquisme polifònic” amb el dodecafonisme d’Arnold Schönberg en el punt de mira i ni una sola paraula cantada en els 33 minuts que dura el disc. Un desafiament majúscul, segurament, per a molts seguidors del grup amb què Oliver es va donar a conèixer fa ja més de vint anys, Antònia Font, però, tanmateix, un exercici necessari de llibertat artística a la qual el músic mallorquí, adverteix, no pensa renunciar.

Té la sensació d’haver fet el disc més valent i atrevit de tota la seva trajectòria?
Ostres, no ho sé. El Vostè és aquí (2012), d’Antònia Font, amb 40 cançons escrites en un mes, Déu n’hi do, també! Sí que és veritat, però, que aquest disc fuig bastant del que alguns esperen de mi...
I li preocupa?
No, gens, els temps han canviat. Abans feies un disc i havia de funcionar perquè després venia una gira i te la jugaves. I tot podia canviar molt en funció de si el disc es venia o no. Però ara ni es venen discos ni, a més, amb el confinament, podem fer concerts, així que, almenys, tenim via lliure per fer tot allò que volem en un sentit artístic.
És fruit del confinament, aquest disc?
No, fa més temps que el tenia al cap. Amb el que, de fet, ja venia molt encès, jo, és amb Spotify i en com funcionen les coses amb els músics, que regalen els seus discos a aquestes plataformes i, malgrat tots els esforços per promocionar-los i les preocupacions de si funcionaran o no, se’ls acaben quedant tota la pasta. És, doncs, enmig d’aquesta situació que he fet aquest disc. I se me’n fot absolutament si funciona o no.
Recorda una mica el que Lou Reed, fa 45 anys, va fer amb l’experimental i vilipendiat ‘Metal Machine Music’.
Sabies que la darrera actuació que Lou Reed va fer a Mallorca va ser l’any 2010 al Teatre de Palma, precisament, per tocar sencer aquest disc? Va ser tot un escàndol, perquè part del públic es va aixecar de les butaques i se’n va anar, la qual cosa em va semblar una falta absoluta de respecte. És curiós, perquè jo estava convençudíssim que el disc que he fet tothom el trobaria rar. Però, en canvi, hi ha qui m’està dient que és un disc, fins i tot, molt agradable d’escoltar. He fet un disc de música estranya, sí, però estic convençut que la pot escoltar qualsevol. No és cap suïcidi artístic, sinó un crit d’atenció, una miqueta com qui es fot un pot sencer de pastilles.
N’escolta molta, de música contemporània o experimental?
Cada vegada més. De fet, escrius Schönberg a Youtube i automàticament et surt de tot. I quan fa una setmana que escoltes música d’aquesta mena tota l’altra se’t fa avorrida. És com si estiguessin tota l’estona repetint el mateix. Cal, però, acostumar-se a escoltar coses diferents. Ha d’haver-hi de tot, en aquest món. I quanta més varietat tinguem, més oberts serem. És curiós perquè aquest disc que he fet està agradant molt als nens, que és el públic que té menys prejudicis de tots. El meu fill gran, per exemple, em deia: “Aquesta música que has fet sembla que estigui sempre a punt de començar... i no arriba a començar mai!” Curiós.
Què té el la que no tingui un do o un re?
Res, res... És una nota simpàtica. Volia reivindicar la idea que la música, al capdavall, no significa res. És per això que hi vaig posar una nota musical, en el títol. Sí que el disc comença i acaba amb un la. I les tonalitats giren força al seu voltant. Volia reivindicar també que la música no és un llenguatge figuratiu. No pots fer, per exemple, una escena romàntica o melancòlica. No és com la pintura, que et permet de dibuixar un paisatge o una cara. Volia incidir, doncs, en la part abstracta del llenguatge musical i, també, en la condició que té la música de fenomen físic, sense tenir en compte quin tipus de records ens porten allò que escoltem.
Què l’atreu, de tot això?
Em crida molt l’atenció que la música sigui un fenomen purament físic que es pugui mesurar amb aparells però que, a la vegada, desperti emocions. La meva pregunta, per tant, és: Ens desperta emocions perquè identifiquem unes icones musicals que hem mamat des de petits o perquè aquestes ones d’aire a les quals anomenem combinacions de notes tenen a veure realment amb algun tipus d’emoció? He intentat compondre a partir d’aquesta idea.
És una mica allò del perquè les cançons tristes sempre tenen acords menors...
Sí, això és una cosa que passa i que és innegable. La pregunta, en tot cas, seria: per què passa? I, després, podem preguntar-nos també què passa si fem una música sense acords majors ni menors, no intentar jugar al de sempre.
No hi ha lletres, però sí títols de cançons 100% Oliver: ‘Entrada al bosc de Sor Tomasseta’, ‘Valset de la muerte’, ‘Ocellets i un ovni’... Hi ha alguna mena de fil narratiu, en aquestes ‘aventures’?
No, els títols els vam posar després. Algú va venir a l’estudi i va dir: “Això em recorda una mica Sor Tomsseta [personatge de la cultura popular mallorquina i nom, també, d’una cançó]!”. I li vam posar així al tema. Em fa gràcia que els quatre espontanis que sempre passen per l’estudi puguin fer aquesta mena de contribucions. I un dels que en fa més, precisament, és l’Albert Pinya. Jo treballo sense productor, així que, molt sovint, qui m’acaba suggerint cap on han d’anar els meus discos són els meus amics.
S’ha tret un pes del damunt per no haver d’escriure, aquesta vegada, cap lletra?
Bé, sí, ha estat un procés molt diferent. Quan escrius cançons vas sempre amb un quadern i el 95% de la feina que fas consisteix a escriure paraules. Aquí, en canvi, el 5% restant ha passat a convertir-se en el 100%.
Sense plena llibertat artística hagués estat impossible dur a bon port un projecte com aquest. És el seu bé més preuat?
La llibertat és per a mi una prioritat absoluta. Jo, si no soc lliure, prefereixo estar mort. Valoro molt la meva llibertat. No m’agrada que ningú parli per mi. Ni m’agrada anar a votar perquè tinc la sensació que, al capdavall, regales la teva llibertat a algú perquè faci després amb ella el que li vingui de gust. La llibertat està molt infravalorada, avui dia. Si tothom s’aturés a pensar cinc minuts com ho té de complicat, la gran majoria de la població, per manifestar la seva individualitat, les coses canviarien molt. Això, però, està molt pensat i programat . Això de ser lliure és políticament incorrecte, actualment. Però jo no li he demanat mai permís a ningú per ser-ho.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA