L’abús que es calla

L’agost del 2015, en una llitera de massatges d’un local del carrer Toledo de Madrid, l’actriu i dramaturga Bàrbara Mestanza va ser víctima d’un abús sexual. I no va fer res. I aquest “per què no vaig fer res?” l’ha corcat per dins durant cinc anys, un “per què” socialment censurador, que culpabilitza la víctima. “Estàs molt tensa, massa tensa”, li deia mentre la grapejava, la untava amb olis i amb el dit li fregava els llavis de la vulva i s’hi endinsava. Bàrbara Mestanza ha volgut visibilitzar i denunciar l’experiència personal soferta amb l’obra Sucia , estrenada dissabte en el marc del festival Temporada Alta de Girona. Com si hagués de justificar aquest “per què no vaig fer res”, en el text que construeix sobre la seva experiència hi ha la necessitat de verbalitzar-ho, d’explicar-se, però també d’explicar per què el seu agressor va fer el que va fer. Sucia busca aquesta teràpia col·lectiva amb les dones, però també els homes, de la platea. Així, en la primera part es planteja un canvi de rols interessant: la víctima, la veu d’ella, l’assumeix ell; en aquest cas, l’actor Nacho Aldeguer. Però aquest intercanvi, que busca aquesta empatia col·lectiva sense l’etiqueta de gèneres, no representa cap xoc per a l’espectador i es veu més com un exercici còmic, sobretot amb la participació d’un voluntari del públic, del que va passar a la llitera de la sala de massatges. Amb tot, el to canvia quan Mestanza interpel·la l’agressió. I el seu relat s’alinea amb el d’altres dones que, havent viscut situacions d’abús, ho han normalitzat. I no han fet res. La voluntat de donar resposta a aquest “per què” es materialitza obrint el focus del cas real amb recursos periodístics, com si fes un documental, amb entrevistes que es projecten en pantalla, intercalant la vivència de l’abús amb la reflexió. Són veus expertes, des de l’advocada Carla Vall, que l’assessora amb una possible denúncia, fins a la sexòloga Andrea Aguilar i la psicòloga especialitzada en violències masclistes Anna Planadevall. És un text irònicament combatiu, i en un moment Mestanza diu que “és la feminista pesada contra el diabòlic patriarcat”. I és la clau: el feminisme és, per a la societat, un ull de poll.