Cultura

Doble lluita

Uxue Alberdi ofereix a ‘Jenisjoplin’ un fresc polític i social dels anys vuitanta

“Al meu poble, Elgoibar, la taxa de mortalitat per sida va ser la més alta d’Europa”, afirma Alberdi

Uxue Alberdi (Elgoibar, 1984) és una periodista, novel·lista, assagista, autora de literatura infantil i reconeguda i activa versolari, la versió basca i tradicional dels rapers, és a dir, improvisadors de versos. “Ser part d’un idioma i d’una cultura oprimides no és fàcil, però també hi ha plaer als marges”, declara Alberdi.

El 2017 va guanyar l’important premi 111 Akademiaren per la novel·la Jenisjoplin, que ara ha estat publicada en castellà per Consonni, amb traducció d’Irati Majuelo.

La novel·la, de ritme dinàmic, diàlegs impecables i una molt ben treballada estructura, està protagonitzada per Nagore Vargas –que el seu pare anomena Jenisjoplin–, nascuda en una localitat industrial pròxima a Bilbao. Seguint el seu recorregut vital, des de la infantesa fins al present de l’obra, en què té 28 anys, Alberdi ens ofereix, alternant les descripcions poètiques amb els fragments de to assagístic, el fresc d’una època per parlar-nos de les acaballes del conflicte basc i la sensació de terra de ningú en què deixa una generació, els condicionants de les relacions d’amistat i amor i, també, la sida com a malaltia que va arrasar als vuitanta i que avui, tot i que més controlada, encara és greu i no s’ha d’oblidar.

“La meva intenció era fer una novel·la de personatge, mostrar el procés de construcció i reinvenció de la identitat d’una nena nascuda a principis dels anys vuitanta”, explica l’autora. “Volia mostrar com ens van afectar als adolescents d’Euskal Herria aquells anys convulsos, plens de cruesa i bellesa, de violència i esperit col·lectiu”, hi afegeix.

“Nagore té una identitat polièdrica, és euskaldun i mig maqueta [terme despectiu, similar a xarnego, com llegim en un pràctic glossari al final de l’obra], creu en la independència i en la lluita obrera. És una nena que ha d’assumir responsabilitats que no li pertoquen per edat; el pare la llança al mar, literalment, quan encara no sap nedar. La relació ambivalent amb el patriarcat en general i amb la pàtria en particular travessen tota l’obra”, afirma Uxue Alberdi.

L’ambient de crispació de l’època es fon amb l’estructura emocional de Nagore, que té “set de justícia, és contestatària i té una predisposició per a la violència”. Però aquesta fortalesa s’esfondra quan li diagnostiquen la sida –contreta en una relació sexual– i això l’obliga a “redefinir les coordenades de classe, pàtria i sexualitat”.

“M’interessava recuperar la malaltia de la sida per totes les implicacions socials i emocionals que va tenir en la meva infantesa. Al meu poble, Elgoibar, la taxa de mortalitat per sida va ser la més alta d’Europa”, detalla. “I també parlo de la sida per les metàfores que permet; volia reflexionar sobre els límits del cos i del territori, sobre la culpa individual i la col·lectiva, sobre la defensa i la rendició, sobre el plaer i la sexualitat...”, afegeix l’autora.

“He volgut fer una lectura política d’algunes emocions conflictives i una lectura emocional d’un conflicte polític”, rebla Uxue Alberdi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.