Música

Una mica més orfes

Mor als 91 anys Josep Maria Mestres Quadreny, degà dels compositors catalans i referència cabdal de l’avantguarda musical de la segona meitat del segle XX

La seva gran missió va ser convertir l’obra musical en un instrument de pensament
Més enllà del compositor, l’escriptor, el musicògraf, l’artista..., se’n va un somniador

El compositor manresà Josep Maria Mestres Quadreny, degà dels compositors catalans i referència indiscutible de l’avantguarda musical hispànica de la segona meitat del segle XX, va morir ahir als 91 anys i va deixar com a llegat innovadores creacions musicals, així com intenses relacions amb noms canònics de les arts i la literatura.

Els fils que uneixen els fets i esdeveniments que acaben constituint el conjunt de la vida són subtils a la vegada que força estranys i enigmàtics. El signant acaba de rebre la notícia inesperada de la mort del compositor Josep Maria Mestres Quadreny, una hora i escaig després d’haver escrit un article d’encàrrec sobre Xavier Benguerel, que, com tants altres creadors musicals, com Joan Guinjoan, Josep Soler, Josep Cercós i el mateix Mestres Quadreny, havia estudiat amb el mestre Cristòfor Taltabull (1888-1964). Un és conscient, cada dia més, d’estar escrivint noms que per a la immensa majoria de catalans, fins i tot per a aquells que estan arrelats en això que eufemísticament anomenem “sistema cultural català”, no són més que noms. Alguns, amb una mica de sort, els identificaran amb el món de la música, i una part molt petita haurà escoltat, alguna vegada, alguna de les seves contribucions. Som un país, culturalment, i amb honrades excepcions, massa sord musicalment.

En un panorama que tantes vegades havíem coincidit amb Mestres Quadreny a definir-lo com de “pocs i malavinguts”, m’imagino que per compensació ens decantem al davant de la mort per una nostrada i característica necrofília en què en desaparèixer tot és un lament. Però assumint la veritat del conegut vers del Hamlet de Shakespeare “Morir, dormir... dormir... i potser somiar...”, m’adono que, més enllà del compositor, l’escriptor, el musicògraf, l’activista, l’artista, l’intel·lectual i l’amic, se n’acaba d’anar un somiador. I això, en temps distòpics, és una notícia tràgica.

Arrossegats, tothora, per un acrític pragmatisme i un voler trobar-nos amb les coses ja fetes, ens hem oblidat que, més enllà del talent, ens calen voluntats decidides a anar més lluny, a voler transcendir els presents de misèria. Era el present que, sense cap mena de dubte, es va trobar Josep Maria Mestres Quadreny a finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta, en què Barcelona, sense anar més lluny, havia passat de ser la ciutat que el 1936 estrenava una obra tan representativa de la música del segle XX com el Concert per a violí ‘A la memòria d’un àngel’, d’Alban Berg (1885-1935), a estrenar, al cap de només tres anys, obres neoclàssiques com el Concierto de Aranjuez (1939), de Joaquín Rodrigo, un concert que, més enllà de qualificacions estètiques, al costat de l’obra de Berg, ens situa en uns horitzons, com a mínim, diferents. I per tergiversar-ho calia impulsar una obra i una militància desacomplexades.

Gran amic de Brossa

Pel que fa a l’obra, el manresà va estar convençut, en una línia ressonant respecte a la poètica del seu gran amic Joan Brossa, que l’obra d’art (musical) havia d’esdevenir sempre una força d’ocupació i, consegüentment, la gran missió de Mestres Quadreny va ser sempre fer que l’obra musical es convertís en un instrument de pensament. I no en un instrument de pensament disposat per a l’ordre lògic o racional, sinó precisament en el de la recerca d’ordres més profunds contigus als que fa la ciència d’avantguarda. No pas en va, la formació universitària del compositor havia estat la de ciències i, amb encert, va adonar-se que, en el fons, els mons de la creació artística i la ciència no eren tan distants com, massa sovint, hem cregut de manera errònia.

No per coneguda podem desestimar la famosa anècdota, exposada en el seu llibre Pensar i fer música, que va ser amb la contemplació d’una litografia de Joan Miró que es va adonar que l’artista “havia recreat una aparença d’atzar d’una manera artificiosa a l’origen de la qual hi havia una intervenció del mateix atzar”, artifici que va trobar “molt suggestiu i que, traslladat a la música, consistiria a imitar un fenomen d’atzar per procediments d’atzar, i modificar-ne l’aparença tot mantenint l’estructura”. Potser cap altre principi com aquest ens permet comprendre la seva constant recerca de mètodes i sistemes compositius que ja no només van anar més enllà del dodecatonisme i serialisme, sinó que va saber-hi integrar conceptes i idees provinents del món de les matemàtiques, la física i l’estadística. Malgrat que, en ocasions, s’ha inserit el compositor en el món de la música vinculada amb l’aleatorietat, l’atzar o la probabilitat, no és menys cert que la seva posició no té tant a veure amb les formulacions de Gottfried Michael Koenig (1926) i Iannis Xenakis (1922-2011), sinó que mostra un lligam més estret amb els universos artístics, a part dels citats Brossa i Miró, de Tàpies, Villèlia, Bechtold i Perejaume.

Convençut de la necessitat de qüestionar-ho tot de dalt a baix, no va dubtar a impulsar, juntament amb Brossa, noves formulacions com ara les accions musicals (Satana, Suite bufa) amb la participació d’un joveníssim Carles Santos, del qual sempre va reconèixer el seu deute en la concepció futura dels seus espectacles. Va ser capaç fins i tot de concebre obres en què el públic era l’encarregat d’interpretar-les (Self-service, Concert de Vilafranca) i, evidentment, no va tenir por d’emprar les innovacions tecnològiques com ara l’ús dels primers ordinadors de la dècada dels setanta (Ibèmia) ni de ser pioner al nostre país en l’experimentació amb l’ajut del laboratori sonor.

Membre del Cercle Manuel de Falla, promotor de Música Oberta del Club 49 i del Grup Instrumental Català, així com del Laboratori de Música Electroacústica Phonos, és una mostra inequívoca que les seves recerques eren tingudes en compte per l’avantguarda europea el fet que el 1974 va ser convidat a l’Internationale Ferienkurse für Neue Musik (cursos internacionals d’estiu de música contemporània) de Darmstadt. Membre de diversos patronats, encara va tenir temps de convèncer en els primers anys del segle XXI la Generalitat de Catalunya per impulsar un centre de promoció i difusió del patrimoni musical català com va ser el Centre Robert Gerhard, que roman en un estat idèntic a la situació de tot plegat: distòpic.

Amb Josep Maria Mestres Quadreny, se’ns en va un somiador tenaç i treballador que allà on posava la banya, tard o d’hora, hi acabava passant alguna cosa. Ens deixa uns centenars d’obres i desenes d’articles i llibres indispensables per conèixer a fons una formulació de la música catalana de la segona meitat del segle XX. També, per què amagar-ho, personalment em deixa un dels més grans i millors amics incondicionals que he tingut el privilegi de conèixer. I, tot just acabat de marxar, ja sento el fred d’una absència i una enveja sana del que deu estar organitzant, no sé exactament a on, juntament amb Brossa, Tàpies, Santos, Cercós, Ricci..., mentre de lluny s’ho deuen mirar, amb un somriure sorneguer, Gerhard i Miró. Avui, certament, som una mica més orfes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA