Cultura

Michel Franco

Director de cinema

“La realitat ens acabarà matant, si no l’atenem”

A Mèxic tenim cent assassinats al dia. Caldria ser molt hipòcrita com a director per no tractar de la violència

Una revolució deriva en caos, violència i un règim totalitari a Nuevo orden , la darrera pel·lícula de Michel Franco (México DF, 1979). Habitual del Festival de Canes, el cineasta va guanyar el Gran Premi del Jurat a la Mostra de Venècia amb aquesta violenta i incòmoda faula distòpica.

Portem uns dies de manifestacions i disturbis a Barcelona...
És part de la promoció de la pel·lícula, els hem pagat nosaltres [riu].
No estem tan lluny d’un esclat social així a les societats occidentals?
Arreu del món, per raons distintes, específiques de cada lloc i situació social i política, crec que la gent està molt insatisfeta, molt enfadada. I això no té a veure, com en altres èpoques, amb ideologies concretes. La constant ara és: “No estic satisfet amb la meva vida i vaig a manifestar-me”, sense saber necessàriament quin canvi voldria. Es va veure a França amb els armilles grogues: hi havia gent d’esquerres, de dretes, de diferents estrats socials, però tenien en comú el desig de manifestar-se i de trencar coses. Sovint es tornen violentes.
La seva pel·lícula resulta incòmoda als rics i als pobres...
Crec que ho estem fent malament tots. Òbviament, primer assenyalo la classe privilegiada, perquè és la que suposadament té tots els recursos i l’educació per fer les coses bé, però aprofiten aquesta situació de privilegi per abusar i mantenir els privilegis. La classe oprimida, treballadora, que a Mèxic són 60 milions de pobres, no té gaires opcions. Si no se’ls dona la possibilitat d’expressar-se i alguna cosa més que promeses, si no se’ls plantegen canvis reals, després de veure que el pare, l’avi, generacions anteriors han estat sempre pobres..., els joves pensen que si no hi ha alternativa, no els interessarà seguir amb aquest ordre.
A ‘Nuevo orden’ hi ha un cert pessimisme revolucionari, desmitifica i qüestiona la revolució com a camí per millorar la societat.
Sí, no dono una idea romàntica de la revolució. No vol dir que jo pensi així. Em sembla que amb ideals, ideologia, ordre, intencions clares..., es podria donar una revolució que funcioni. Però no hi ha claredat en el que la gent vol i quin és el camí. Hi ha molt desencantament. I el que passa a la pel·lícula és bastant realista: l’exèrcit se n’aprofita i, de manera subtil, es veu com permet que creixin les manifestacions. Com si les deixessin créixer per després actuar de manera contundent.
El molesta aquesta etiqueta que li han posat d’‘enfant terrible’?
Són etiquetes tan velles que quan les sento adreçades a mi em fan riure, sento que estic llegint un llibre de cinema dels anys setanta. Però quan em pregunten si la meva intenció és provocar, entenc la connotació negativa que hi posen, i no, la meva intenció no és provocar d’aquesta manera. Quan vaig al cinema vull que em provoquin, que m’estimulin, que em remoguin. No m’agrada que em tractin de manera condescendent, que em diguin: “Tranquil, tot acabarà bé, i els bons al final guanyaran encara que ho passin molt malament, els dolents seran castigats i hi haurà una moralitat.” Mai li faltaria al respecte al públic d’aquesta manera. És divertit que pel fet de fer això t’etiquetin d’enfant terrible; no em molesta, però tampoc m’afalaga.
En tot cas, al seu cinema hi ha violència, no és ‘amable’.
Hi ha violència al món. A Mèxic tenim cent assassinats al dia, i en feminicidis també estem en el top. Això provoca molta vergonya i dolor. Caldria ser molt hipòcrita i poc solidari com a director per no tractar de la violència, per fer només comèdies romàntiques, cinema per evadir-se de la realitat. Aquesta realitat ens acabarà matant, si no l’atenem.
A ‘Nuevo orden’, el feixisme es perfila com a veritable perill, i a més és ua amenaça per a tothom: rics i pobres.
Jo li tinc molta por al feixisme. L’origen d’aquesta pel·lícula té a veure amb la meva preocupació el 2014, quan veia la imminent tornada de l’extrema dreta a Europa. Encara no podíem imaginar Trump als Estats Units, però va trigar poc temps en prendre força el que semblava ridícul. El feixisme i l’extrema dreta està prenent força a tot arreu, i evidentment fa por. Els feixistes a la meva pel·lícula permeten que el caos creixi per després controlar-lo, i mai els molesta que hi hagi un cost de morts. Per a la gent d’aquest pensament, és part de l’equació.
Hi ha algun pla de banderes mexicanes enormes. Els feixistes utilitzen la pàtria al seu servei?
Sí, i amb nom de la bandera cometen actes que just són el contrari del patriotisme. A Sudamèrica, a Xile, Argentina, Perú, Centreamèrica... els països que han patit dictadures militars han pagat costos socials altíssims. Com a Espanya. Vaig fer un esforç perquè Nuevo orden, amb un metratge relativament curt, condensi i simbolitzi el que és important no només per als mexicans, vaig intentar que pugui projectar-se a través de l’actualitat i de la història recent de molts països. Es veu la bandera mexicana perquè era més fort situar la pel·lícula en un lloc, no anar cap a la distopia. Volia parlar de coses que semblen a punt de passar.
Vostè és d’un país famós per la revolució. No va canviar tant les coses?
Parles amb un mexicà de 41 anys que va passar la meitat de la seva vida amb el govern del Partit Revolucionari Institucional. Imagina’t quin sentit històric té la revolució per a nosaltres quan mires enrere i veus que no va canviar res i, com diu Vargas Llosa, vam tenir la dictadura perfecta. Evidentment, els herois que hi van participar, Zapata i Pancho Villa, els admiro. Crec que ells no s’imaginaven com s’anava a trair el sentit d’aquella revolució. Però no és difícil de trobar el mateix en la història d’altres països i revolucions. Quan es torna a l’ordre, la conclusió és la mateixa d’El gatopardo, i jo no hi estic d’acord, no ho aplaudeixo. Però la meva pel·lícula no és romàntica en parlar de la revolució, busco l’anàlisi real.
No tot el servei domèstic té pietat amb els rics per a qui treballen. No hi ha complicitat i afecte, com a ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón.
Per suposat que això pot passar. Tant és així que Marian [la protagonista] deixa la seva boda per ajudar Elisa, que la va veure créixer. Però m’interessen el cinema i la literatura en què un personatge pot ser, per dir-ho de manera simple, bo en el minut 15, dolent al 45 i bo una altra vegada al minut 85. Aquesta fórmula arquetípica de fer pel·lícules, molt heretada de Hollywood, no m’interessa. Després de 100 anys de cinema, crec que la gent està àvida d’alguna cosa més interessant.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.