Cultura

L’univers de l’astronauta

Gerard Quintana presenta ‘L’home que va viure dues vegades’, novel·la amb què va guanyar el premi Llull

El protagonista, ple de llums i ombres, és poeta, bohemi, melòman i... toxicòman
“Vaig voler començar el llibre pel final, amb un esdeveniment tràgic i colpidor”

Gerard Quintana de petit era un noi tímid que, explica, es refugiava a la llibreria del seu oncle, parapetat per 200.000 llibres. Aleshores ja tenia calaixos plens de poemes i relats, volia ser escriptor. “Quan em preguntaven què volia ser de gran, jo sempre deia «astronauta», perquè em resultava menys pretensiós que dir «escriptor»”, va confessar ahir Quintana en una trobada amb periodistes, a la Barceloneta.

L’excusa era que ja és a les llibreries la seva segona novel·la, amb què va guanyar el premi Ramon Llull, L’home que va viure dues vegades, publicada per Columna, com l’anterior.

A Entre el cel i la terra, el seu títol de debut com a novel·lista el 2019 i del qual ha venut 10.000 exemplars, Quintana encara es comportava com un astronauta que gosa sortir a l’espai exterior, però ben lligat a la nau, pendent de cada moviment, en tensió, mirant més la nau que l’infinit tan carregat de dualitat que l’envoltava.

Una de les primeres coses que comenta és que a L’home que va viure dues vegades s’ha “deixat anar”. L’astronauta es mou amb comoditat per l’univers que ha creat –i viscut– i ens el mostra substituint la precaució per l’orgull i el plaer, mantenint, això sí, el respecte per l’ofici. Tot i que anomenar ofici el fet d’escriure, en alguns casos, quedi molt curt. “La realitat màxima és la poesia”, considera Quintana. “El primer llibre, malgrat el que pugui semblar, té molta més ficció que aquest.”

“Tothom té una primera novel·la, però gairebé ningú en té una segona”, va comentar l’editora Glòria Gasch. “En la primera, el Gerard estava del tot encotillat; en aquesta novel·la, però, desplega tota la seva potència narradora, amb la poesia com a eix vertebrador i un munt de personatges”, hi va afegir.

L’obra comença el 1999, quan la Maria i els seus dos fills moren ofegats en una platja d’Eivissa davant la passivitat d’un personatge sinistre, com sempre ho són les gàrgoles fora de context. Eren la parella i els fills del protagonista, Salvador Martí, que signa els poemes amb el pseudònim de Pere Ponsatí, que és el que també utilitza Gerard Quintana. Un triangle que, amb els miralls que es traspassen, forma un robust calidoscopi acolorit amb desenes de personatges d’aparició breu, en molts casos, però amb una aroma que es perllonga en la memòria.

“Vaig voler començar el llibre pel final, amb un esdeveniment tràgic i colpidor”, va comentar Quintana. Un fet que, menys la part final, van viure la seva parella i els seus fills: el corrent se’ls enduia mar endins. Aquest és un dels molts fets reals amb què l’autor basteix la seva obra. Fets i personatges. Com el campaner, que pregunta al Salvador “qui és més real, Cervantes o el Quixot?”. “És un dels jocs de dualitats que he volgut plantejar en la novel·la; no importa tant què és real, si ho és dins del text i manté la coherència i la versemblança. He volgut mostrar la realitat i la ficció com un sol concepte”, va afirmar.

A partir d’aquest fet tràgic, “el personatge veurà com s’esborren els límits de la vida i la mort, amb els somnis com a porta d’entrada al món invisible”. Una obra “sobre les segones oportunitats, l’amor incondicional més enllà de la vida, la certesa dels somnis i la resiliència davant aquells imprevistos que ens sacsegen”.

Hi ha tot de referents literaris, musicals i d’arts plàstiques –Goya, Courbet, Dalí...–, però en destaquen tres escriptors perquè representen el trànsit a allò invisible, com les dues novel·les de Lewis Carroll amb el personatge de l’Alícia, la Història somiada, d’Arthur Schnitzler –obra pòstuma de Kubrick a Eyes wide shut, en què el cineasta va ser molt fidel al magnífic original del 1926–, i dos clàssics de Thomas Mann, Doctor Faustus i La mort a Venècia –duta al cinema per un altre mestre, Visconti.

El relat fa canvis constants d’època i d’escenari i cada espai pren tot el sentit en relació amb l’estat emocional del protagonista. De la foscor de carrerons de Barcelona i Girona, a paisatges naturals del Montseny, l’Empordà, Eivissa... I les forces tel·lúriques de la Garrotxa i la màgia d’un bosc de fades a la fageda d’en Jordà. Perquè és ben present l’esperit d’un cert realisme màgic, de les figures del tarot –que donen nom a personatges i capítols– i d’un fons diabòlic amb personatges com Duque, Faust i Bafomet, germanastre i rival del protagonista, fill de Dionís i de l’Alícia Nao. I, naturalment, també hi ha la presència femenina, sempre encisadora, de la mateixa Alícia Nao, de la Maria, de la Nit, de la Selva i la seva mare Amàlia...

Salvador és “poeta, bohemi, melòman, a voltes toxicòman; un home ple de llums i ombres. Se sent incòmode en el món i s’avergonyeix del temps que li ha tocat viure. Els llibres són el seu refugi; no li cal gaire per viure”. Tota la novel·la s’articula a l’entorn de la seva fugida constant, del seu desdoblament amb la relació complexa amb el seu pare i a partir de la mort de la seva dona i els fills. I aconseguirà deslliurar-se del malefici familiar de morir dues vegades.

Gerard Quintana (Girona, 1964) va iniciar la carrera de periodisme a la UAB i la d’interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, però és famós com a cantant de la banda gironina Sopa de Cabra, des del 1986. Han estat uns 35 anys de carrera, més de 1.500 concerts, més de 500.000 discos venuts del total de 27 treballs discogràfics amb més de 200 cançons i adaptacions. Unes xifres que fan molt de goig. Tot i això, Gerard Quintana està agafant el gust a ser escriptor, després “d’haver trigat 50 anys a gosar ser-ho”, i ja té en marxa la tercera novel·la. Cada cop amb més llibertat, però assumint riscos, els “del miner que ha anat al més profund possible de dins” seu. El que espera amb més ganes és el retorn dels lectors i conèixer opinions i reaccions a la lectura d’un llibre ple d’estrats. Un passeig de la mà de l’astronauta Gerard per un univers que –somiant o despert– podria ser el de qualsevol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.