Art

Crònica

Sempre endavant, Arnau!

Una trobada d’amics recorda el fundador de Dau al Set, que va morir ara fa un any

Dilluns farà un any que ens va deixar el filòsof i crític d’art Arnau Puig. Eren dies de mort indiscriminada i el seu va caure en un diumenge trist, dolorós i alhora molt estrany. Amb la pandèmia descontrolada, el món s’havia parat i tots els que l’estimàvem, reclosos a casa, angoixats i confosos, ens vam haver de resignar a plorar-lo íntimament i a escopir els missatges de condol en les xarxes socials. El problema, em va dir per telèfon la veu dolça de la Sílvia Muñoz d’Imbert, és que ens pensàvem que no es moriria mai. I encara menys d’aquella manera, sol, en un fred hospital. Bé, després vam saber que sortosament, miraculosament diria, ni tan sol ni tan fred. Un petit grup de persones van aconseguir que pogués marxar tranquil, amb les seves últimes voluntats resoltes. El seu editor, Joan Sala, i el galerista Llucià Homs van maniobrar perquè el seu llegat es preservés a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). La cap del gabinet del rector, Carme Fenoll, ho tenia tot preparat, gairebé com si ho hagués intuït. I el doctor Josep Guindo, amb la seva sensibilitat humana i artística, va ser l’enllaç imprescindible. Emoció. I agraïment a tots.

L’últim supervivent de Dau al Set se’n va anar content, serè i sense patir, van confessar aquests amics seus, que es van comportar com a autèntics amics, en una trobada amb més amics de l’Arnau que va tenir lloc al pati de l’antiga fàbrica Lehman dijous a la tarda que es va fer vespre i gairebé nit en un obrir i tancar d’ulls. Diguem-ne que l’acte, organitzat amb cura per l’editorial Comanegra, va ser un assaig de l’homenatge que la Generalitat li està preparant, potser per abans de l’estiu, segons va assegurar la consellera en funcions, Àngels Ponsa.

En tot cas, en la curta distància, i sense l’altisonància institucional, es van dir grans veritats. Que hi va haver un moment, entrat el segon mil·lenni, que alguns es van pensar que l’Arnau ja estava “amortitzat”, va dir Joan Sala, que just llavors li va començar a publicar els seus llibres feliçment conscient que el que ell hi perdia (parlant en plata, diners) eren beneficis a curt i a llarg termini per a la cultura del país.

L’editor el recorda “rient” fins just abans de desaparèixer. “El riure era la seva filosofia vital”, hi va afegir el poeta i periodista David Castillo en la seva intervenció vorejant el surrealisme, com al mestre li hauria agradat. Aquest trapella de la correcció política ha seleccionat i ha prologat els articles que l’Arnau va publicar al suplement Cultura d’El Punt Avui entre el 2016 i el 2018 per a un llibret amb el segell de Comanegra que ens vam endur tots els que érem dijous al pati ensalvatgit de la Lehman. L’ha titulat Poder, veritat i déus vençuts, tot i que en el fons s’hauria estimat més posar-hi el nom de la secció d’aquests escrits que ell o el diligent Lluís Llort editaven per al diari, Truquen!. I també hauria estat apropiada la frase que tants li havíem sentit dir: “Sempre endavant!”, fins i tot en situacions personals i col·lectives adverses, el jo i el nostre que per a l’Arnau eren interdependents. “Sempre va tenir la voluntat de creure en els humans. Era un entusiasta, veia el cantó positiu de tot i de tots”, va sostenir Castillo, a prop seu també en l’estadi final.

L’Arnau tenia aspecte de nen, “de nen simpàtic”. I així el veurem, amb la seva mirada neta i transparent, en l’assaig documental que estan treballant Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, i que tindrà un altre títol amb el qual ell ben segur hauria xalat perquè gira l’ordre de les coses que ell sempre es va entestar a girar: Set de Dau Arnau. Dijous en vam tastar en primícia cinc minuts, amb música de Josep Maria Mestres Quadreny, un altre savi de l’avantguarda que fa res hem perdut. El tàndem de cineastes van reconèixer que sortien “embriagats” de les xerrades amb l’Arnau. Hi ha algú que no en va sortir així del seu estudi, una cova del caos més ben endreçat, avui ja buidat perquè tot està desat a l’UPC? “Quan estava amb tu només estava per tu. Era molt generós”, va reblar Llucià Homs, posant el focus en un altre tret singular de la seva personalitat: allò que el va fer més gran va ser veure’s com una petita partícula que només tenia sentit si es lligava i es relligava amb la comunitat, compartint els seus sabers.

Creia en l’eternitat? “L’infinit és el que un fa aquí a la terra”, li va reflexionar, al traficant d’idees Vicenç Altaió, que a l’homenatge, modest però tan sincer, el va reivindicar com un “proletari de la cultura, encara que fos catedràtic. La cultura és una exigència, no ens ve regalada”.

És que és per això que et necessitàvem, Arnau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Qui ha tingut cura dels artistes de Girona?

girona
TEATRE

Pallassos Sense Fronteres aplega les 500 expedicions en 30 anys en 1 llibre

BARCELONA
setmana dels rahola

Tomàs Alcoverro: “Qui es pensa que sap alguna cosa de l’Orient Mitjà, s’equivoca”

girona
art

El Kastell de la Bruguera de Púbol obre diumenge les seves portes al públic amb música i altres activitats

púbol
INSTITUCIONS

La directora de l’IVAM renuncia al càrrec pels “atacs continuats” que rep de VOX

BARCELONA
Arquitectura

El vessant més ocult de la Costa Brava

Girona
Cultura

Maria Rosa Ribas, compositora i pianista

música

Sak Noel: de ‘Loca People’ a Los Angeles i els Grammy Llatins

la cellera de ter
ART HÍBRID

Fontcuberta ‘truca’ el dol per l’amor trencat en l’aparició de l’Alzheimer

BARCELONA