Música

CRIM

Grup de ‘punk’

“A Europa, cantar en català es veu com una singularitat positiva”

Hem passat d’estar al local fent cançonetes a haver de deixar les nostres feines i ser rebuts amb grans honors al País Basc
Per molt que visquis en un “estat de dret”, sempre procuren deixar-te ben clar que més val anar amb compte amb el que cantes

Es diuen Crim i, probablement, són el grup de punk més rellevant a Catalunya des de fa una pila d’anys (si no és que ho són, també, a la resta de l’Estat). Després de tres discos –S.T. (2014), Blau sang, vermell cel (2016) i Pare nostre que esteu a l’infern (2018)–, plens de guitarres contundents, veus aspres, ressonàncies de Social Distortion o Fugazi i crítica social, els tarragonins Adri Bertran (veu i guitarra), Marc Anguela (bateria), Javi Dorado (baix) i Quim Mas (guitarra), amb qui parlem en aquesta entrevista, publiquen 10 anys per veure una bona merda (HFMN), un disc recopilatori en què fan resum d’una dècada de trajectòria que inclou actuacions a Los Angeles i Las Vegas, així com un munt d’escapades en el circuit europeu de sales. Crim canten –i, segons adverteixen, cantaran sempre, tot i la seva creixent projecció internacional– en català, però, en aquest disc, hi inclouen també algunes de les seves cançons traduïdes a l’anglès, amb col·laboracions destacades com les d’Olga (guitarrista dels històrics Toy Dolls), Guillermo Izquierdo (cantant d’Angelus Apatrida) i Cecilia Boström dels suecs The Baboon Show. Crim havien d’actuar diumenge a Tarragona (amb 800 entrades exhaurides des de feia mesos) però el confinament comarcal ha obligat a posposar l’actuació al 16 de maig.

En quina situació està la banda, un any després de la pandèmia?
Ara fa poc ha fet un any d’ençà del nostre últim concert, que va ser a Barcelona, i des d’aleshores... res. Ha estat un any crític, per als que ens dediquem a la música, però cal dir que també l’hem aprofitat. Vam assajar tan bon punt en vam tenir l’oportunitat, vam començar a preparar el disc i, al final, n’hem acabat gravant dos de cop: 10 anys per veure una bona merda i un altre que sortirà, si tot va bé, a començament de l’any que ve i al qual només falta posar-hi les veus.
Per què han decidit gravar aquesta vegada també en anglès, amb tota una colla d’il·lustres convidats?
Ha estat la barreja d’uns quants factors. La idea principal va sorgir mentre estàvem de gira per Europa. Era potser la quarta o cinquena vegada que hi anàvem i se’ns va ocórrer provar-ho. A Europa hi ha gent a qui agradem força i que no es perden mai els nostres concerts... però, és clar, no entenen res del que diem.
Com ens passa sovint aquí amb bandes de tants altres llocs del planeta!
Sí, exacte. El cas, però, és que els segells discogràfics que ens editen fora, sobretot el dels Estats Units, ja ens havien plantejat sovint aquesta possibilitat de fer un disc en anglès. Nosaltres hem estat, i som, reticents a fer-ho, ja que sempre hem tingut molt clar que som un grup que canta en català. Però se’ns va ocórrer aquesta fórmula: no faríem cap disc nou en anglès però sí que agafaríem algunes cançons i les regravaríem en anglès amb alguns dels músics que hem anat coneixent durant aquests viatges. Volíem provar si funcionava.
Els impressiona, tenir el guitarrista de Toy Dolls en un disc de Crim?
Sí, perquè Toy Dolls són un referent des de molt abans de tenir el grup. Jo, de fet, quan amb 13 o 14 anys aprenia a tocar la guitarra, volia ser com l’Olga! Hem pogut fer un parell de gires amb ells i, d’ençà de llavors, hi parlo sovint. Amb tots els que participen en el disc, de fet, hem acabat fent-nos amics. N’hi ha amb qui anem a fer unes cerveses quan coincidim de gira un parell de cops l’any, i n’hi ha que, fins i tot, venen a passar caps de setmana a Tarragona, però tots són amics. En comunitats com la del punk encara és possible fer coses com aquesta sense mànagers pel mig. Tot ho vam organitzar, de fet, amb missatges de Whatsapp.
Angelus Apatrida, al febrer, van conquerir el número 1 de les llistes de vendes espanyoles, per damunt dels nous discos de Bad Bunny i Foo Fighters.
Amb en Guillermo, el seu cantant, ens hi uneix una bona amistat. És d’aquells que et deia que tenim sovint per Reus. Ell s’ha declarat sempre molt fan de Crim... i nosaltres també d’Angelus Apatrida.
Com ha acabat un grup de ‘punk-rock’ de Tarragona movent-se amb tanta desimboltura pel circuit europeu de sales?
Bé, som un grup en català, i les coses no negarem que són més complicades del que pugui semblar. Hi ha gent, però, que ens segueix perquè són també seguidors dels altres grups del nostre segell alemany, per exemple. I hi ha ciutats on ja ens coneixen i sempre fem l’esforç de visitar.
Algun exemple?
Hamelín, la ciutat del flautista, a Alemanya. Hi tenim una petita i curiosa legió de seguidors: una colla de penjats de no menys de 60 anys. Quan ens organitzen una gira per aquelles terres hem de dir que, sobretot, no s’oblidin d’Hamelín. Hem anat també moltes vegades a Berlín, però allà acabes depenent sempre dels trenta altres concerts de punk que hi poden haver aquell dia. A Hamelín, en canvi, o a Eisenhüttenstadt, molt a prop de Polònia, és com a Tarragona, on sempre que hi arriba un grup internacional, encara que sigui de Catalunya i cantant en català, és tot un esdeveniment i tothom hi va.
Tots els grups catalans de ‘punk’ que actuen per Europa destaquen sovint l’hospitalitat de les sales de concerts.
Sí, es increïble com està muntat tot aquest circuit. Sempre hi ha sopar calent, beguda il·limitada, un llit on dormir... Tot es regeix pel bon tracte i tot està en perfectes condicions. Hi ha sales, fins i tot, que tenen un pis on allotjar grups com el nostre. És incomparable amb res, i menys amb el que et trobes als Estats Units, on no et donen ni tan sols una ampolla d’aigua. I aquí, per desgràcia, encara n’hem d’aprendre una mica, també. No hi ha tanta cultura de cuidar els grups. En molts països europeus, en canvi, es té claríssim que els grups que hi actuen són uns professionals que es mereixen tot el respecte. Mengen, dormen, toquen i cobren hagin anat al bolo deu persones, cap o tres mil.
Un grup de ‘punk’ en català els sembla una cosa exòtica?
Et trobes sovint amb aquella frase de “m’encanta el vostre grup, però no entenc res del que dieu!”, que és una frase, com dèiem abans, que no té gaire sentit, ja que a nosaltres també ens agraden grups alemanys, o japonesos, que no entenem res del que diuen. A Europa, però, hi ha més gent per a la qual cantar en català és una singularitat positiva. Recordo, per exemple, un anglès molt ficat en l’escena punk que ens vam trobar a Alemanya i amb qui, després, ens hem anat entrecreuant en diferents concerts, que sempre que ens veu, ens atura i ens diu: “Sobretot, no deixeu mai de cantar en català! És el quart cop que us vinc a veure i aquesta és la vostra gràcia!” També hi ha gent que sabem que arran d’això s’han acabat interessant per la cultura. Ens pregunten moltes coses del país. I ja no diem durant l’octubre del 2017. Sabem també de gent que, gràcies a Crim, ha descobert altres grups catalans, ja que, en molts llocs d’Europa, la curiositat és un valor realment important. Tenim uns amics de Bèlgica que coneixen prou bé l’escena... de Tarragona! Si aquests viatges han servit per a això, ja hauran valgut la pena.
Van debutar el juliol farà deu anys amb una maquetada anomenada ‘10 milles per veure una bona merda’. Feia només unes setmanes que Manel havien publicat ‘10 milles per veure una bona armadura’.
[riu] No ens hi hem creuat mai, amb Manel. En aquests deu anys ens hem trobat grups de tota mena, als escenaris, però amb Manel, de fet, encara no...
Deu anys i tres discos més tard, s’imaginaven que arribarien on han arribat?
Estem increïblement orgullosos de tot el que hem aconseguit. Tots nosaltres hem tingut molts grups abans de Crim, i la característica d’aquest és que va néixer sense la més mínima pretensió. Era el grup al qual dedicàvem menys temps dels que teníem! No sabem gaire, doncs, per què ha passat, però de sobte ens hi hem trobat. Hem passat d’estar al local fent cançonetes a haver de deixar les nostres feines i ser rebuts amb grans honors al País Basc, per exemple.
Hi ha hagut algun punt d’inflexió?
En cada disc hem crescut una miqueta. Sí, però, que fins a Blau sang, vermell cel anàvem molt per lliure. L’Adri i jo ens encarregàvem de la gravació dels discos; en Javi, que tenia un taller de serigrafia, feia samarretes; i en Marc estava tot el dia amb el telèfon i escrivint correus. Amb Blau sang ens vam adonar que algunes coses se’ns estaven anant de les mans i era difícil gestionar-les. Vam començar a veure un munt de gent amb samarretes nostres que, per primer cop, no eren amics!
Què pensen quan veuen Pablo Hasél engarjolat i Valtònyc exiliat?
Ràbia i pena a parts iguals, ja que són, clarament, maniobres per fer agafar por. No és res nou, sempre s’ha fet així. El rei no deixa de ser, en aquests sentit, una figura medieval. És intocable, i per molt que visquis en un “estat de dret”, o com n’hi vulguin dir, sempre procuren deixar-te ben clar que més val anar amb compte amb el que cantes.
I hi van, amb compte?
Sí, jo crec que sí, tristament. Sempre hem dit el que ens ha donat la gana, nosaltres, però no et negaré pas que, a vegades, quan passen coses com les del Hásel o Valtònyc, o qualsevol altre dels cantants que estan encausats, que en són uns quants, ho comentem. Crec que cal anar endavant, encara que ser conscients que això ja no és cap broma. Però si deixes de dir segons quines coses... guanyen ells.
S’ha sentit mai part, Crim, d’una nova escena ‘punk’ catalana, en aquests deu anys?
Jo crec que sí. Hi ha bandes com Batek, Anti-Patiks... No te les puc dir totes perquè, en deu anys, això ha fet una explosió increïble. Cada vegada que publiquem un disc i anem a tocar en sales, intentem que sempre ens acompanyi algun grup de la zona on toquem, i això hauria de continuar així, ja que les escenes es creen tocant i fent comunitat. Ens sorprèn, però, que els últims dos o tres anys hagin sortit bandes que, abans fins i tot de tenir un disc, ja tenen un mànager, es paguen publicitat a les xarxes i graven dos o tres videoclips. El que cal fer primer, sempre, és pujar en una furgoneta i anar de poble en poble a tocar.

El grup català de ‘punk’ més internacional

Ni de bon tros la música catalana actual és cosa només de bandes festives i pop com ara Els Amics de les Arts o Manel, als quals la banda que ens ocupa interpel·lava en la maqueta amb la qual, ara fa deu anys, van presentar-se en societat: 10 milles per veure una bona merda. Crim, originaris de Tarragona, són la punta de llança d’una nova i fèrtil escena de punk rock en català, amb bandes com Batec, Ratpenat i Panellet. El quartet ha fet gires pels Estats Units i també n’ha fet nombroses per Europa, amb aturades a Bèlgica, Alemanya, França, Dinamarca, Portugal o els Països Baixos, i ha compartit escenari amb bandes mítiques del gènere, com ara Adicts i The Toy Dolls. En el seu últim disc, publicat fa només uns dies, hi participen bandes com ara The Toy Dolls, Violets, Lion’s Law, The Good The Bad and The Zugly, Kvelertak, Angelus Apatrida o The Baboon Show.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA