Cultura

SANTIAGO LÓPEZ PETIT

Filòsof i escriptor

“Mostro el ventre de la bèstia que alimentem”

El sentimentalisme impedeix entendre el ‘nosaltres’ en el sentit més ple i polític; els sentiments són manipulables
El confinament va aturar el temps, però només ho ha aprofitat l’extrema dreta, que comprèn la centralitat política de la mort

El personatge principal de Tan a prop de la vida (Raig Verd), la primera novel·la del químic, filòsof i històric militant obrer dels setanta Santiago López Petit (Barcelona, 1950), adopta la lletra I en ingressar a la claustrofòbica Escola de la Vida perquè, diu, és la que s’aguanta dempeus i no es doblega. És una actitud d’orgull, fins i tot quan tot sembla invitar a decaure, que comparteix l’autor d’aquesta “novel·la filosòfica” que reivindica la valentia de viure sense edulcorants ni crosses.

Com és que un filòsof escull la forma de la novel·la?
El discurs filosòfic estava massa codificat per mi. Hi havia moments en què ja sabia massa cap a on anava, i la novel·la, en canvi, s’obre a moltes més fugues. La ficció em permetia recuperar tot allò que havia après, però sense tancar-ho. No complicar-ho innecessàriament: aquesta era la cosa. Recollir la complexitat de la vida, aquesta vida en majúscula, perquè ressonés ben bé el crit del viure. Ho dic una mica en broma, però m’he preparat tota la vida per escriure aquest llibre, perquè aquí conflueix tot el que he viscut, el que he pensat, el que he estudiat.
Al final del llibre apareix una espècie de pandèmia que sembla un reflex de l’actual.
Parlo de pandèmia, però de la pandèmia de sempre, de la societat del malestar. L’Escola de la Vida reflecteix aquest no poder més de la gent, i ho faig d’una manera que no és distòpica. És un primer punt que volia aclarir. Es podria entendre com una intervenció política en el món present, encara que la vaig començar a escriure fa quatre anys.
En la ficció, la crisi també hi és abordada amb un autoritarisme d’estat, amb aquell Comitè d’Emergència...
El coronavirus ha estat tractat amb un paternalisme semblant, amb aquelles rodes de premsa on compareixien metges, polítics i militars. Potser s’hauria hagut d’enfocar de manera més solidària, fora dels poders de l’Estat. Quan al llibre parlo d’ambulàncies i d’una amenaça latent i invisible, tenia al pensament l’Anglaterra de deu anys enrere, quan va haver-hi una epidèmia de grip molt greu en què els hospitals també es van desbordar. L’únic que no hi surten són les mascaretes. Això no se’m va acudir.
No estem vivint res de tan nou, doncs.
L’Escola de la Vida és la societat a la qual estem abocats, i el confinament només ha accelerat aquest procés. Metafòricament, mostro el ventre de la bèstia, que nosaltres mateixos alimentem. És també la cova platònica on estem ficats o, de manera més sofisticada, l’algoritme de la vida; la vida entesa en majúscula, la que et passa llista cada dia, et jerarquitza, t’exclou. La novel·la és un exercici per desmuntar aquest algoritme. Si vols hi ha encara una altra metàfora, segons la qual l’Escola de la Vida seria meitat supermercat i meitat comissaria; una barreja entre el mercadeig del jo i l’expropiació del pensament. Et diuen que ets lliure de fer de la teva vida el que vulguis, però acabes sent un experiment social on el que fan és buidar-te.
M’ha fet pensar en l’internat del ‘Jacob von Gunten’, de Robert Walser, on l’únic que s’aprèn és el reglament de la institució, però res que serveixi per viure. De fet la gran aspiració del personatge és ser un bon criat.
La novel·la de Walser recorda allò que Foucault explicava de l’escola disciplinària, i se’m va acudir concebre la meva tal com correspondria als temps actuals, en què és una escola oberta, que no funciona per disciplines sinó per racons, on tens la possibilitat que un coach t’ajudi a realitzar-te. Tot això en el fons condueix a construir un subjecte que és alhora un bon ciutadà, un bon treballador i un bon estudiant. Per això insisteixo que no és una distopia. El que m’interessava era la paràbola de la vida, amb una trama molt senzilla: sortir d’un lloc on estàs tancat per poder respirar. La novel·la pretén desmuntar aquesta vida en majúscula que ens treu de la vida, per agafar amb les nostres mans el voler viure. Per això en el centre hi ha l’experiència del patiment, que és clau. Del patiment, del no tocar fons i de l’alçar-se.
Desconcerta una mica, perquè intueixes que l’escola és perversa, però algunes de les seves consignes costa de reconèixer com a malvades, perquè invoquen la creativitat, l’esperança, la felicitat.
Aquesta ambivalència és premeditada, i és el que la separa de la novel·la de Walser. Aquí no hi ha una submissió voluntària, sinó una addicció a la vida. Quan et mires al mirall cada dia per veure fins a quin punt et pots humiliar, o quan et passen llista, estàs de debò connectat a l’algoritme de la vida? Ets ja un “jo marca” o una ombra? “Marca” significa “marcat pel capital”, perquè el contrari és no tenir un valor monetari. Explico com això ens tritura i com ha engendrat les “malalties de la normalitat”: depressió, anorèxia, fatiga, ansietat. No són res més que la conseqüència d’aquest estar mobilitzat permanentment per poder viure, per no caure al forat.
Els personatges ho viuen amb més desconcert que angoixa, al principi.
No és un camp de concentració, on et feien treballar fins a morir. Aquí et donen el mínim de vida perquè segueixis treballant, que és molt diferent. I per això el poder adopta una forma terapèutica. El que m’interessava, i de fet és un dels centres de la novel·la, és la destrucció del pensament. Com a pare d’adolescents, veig cada dia el mòbil com la droga del poder ficada dins de casa. Per això ja no parlo del concepte marxista d’alienació, sinó de destrucció del pensament. Però intento plantejar una sortida. La idea és que en aquest enfonsar-te, en aquesta caiguda, no hi ha un fons que t’aguanti, i això és un avantatge. Perquè inventar-se un fons, com ara l’esperança o el “tot anirà bé”, és una manera d’enfonsar-te encara més. A l’hivern em banyo cada dia al mar, i he comprovat que quan no toco fons tinc més força que mai. Per tant, no busquis construir un fonament a la caiguda, perquè sempre serà un autoengany. El mar hi té un paper important, com la música: hi surt el preludi d’El clavecí ben temprat, que el meu fill em toca al piano quan estic molt malament, i és com l’escala que em treu del forat, de l’abisme de desesperació.
Hi ha per tant una proposta política?
És clar. La pandèmia de malestar un dia saltarà i el sistema de partits, sigui el madrileny o el català, es mostrarà com un esquelet inútil. I sortiran formes d’autoorganització diferents, i formes de vida diferents. En aquest sentit és una novel·la filosòfica, però alhora també la penso com una eina d’intervenció política.
El confinament va ser el nostre tocar fons?
El confinament va ser un silenci que mai havíem sentit abans, almenys a les grans ciutats. Agafava les escombraries, perquè no tenia gos, i sortia a caminar a les dotze de la nit pel barri. Se sentia un silenci insòlit. Aquest silenci va parar el temps, com si fos un forat buit, i ens va posar davant la pròpia vida, amb angoixa, perquè no sabíem què ens esperava, i amb alleujament, perquè el treball també es va aturar. En aquest instant de cruïlla és on la gent crítica hauria hagut d’intervenir, i en canvi només ho va saber fer l’extrema dreta. Són els únics que comprenen la centralitat política de la mort. I nosaltres, mentrestant, aplaudint els sanitaris, que em sembla una meravella, eh?, però no vam saber entendre que en aquell moment es jugava la possibilitat d’anar més enllà o bé de continuar demanant caritat a l’Estat. Hi havia una altra manera de sortir del ventre de la bèstia.
Hi ha un moment en què diu que el poder és de qui gestiona la por.
Amb pandèmia de sobte la gent no tenia por: estava desesperada. La novel·la ni és pessimista ni defensa la desesperança, sinó una reacció, quan ja no pots més. Fa anys vaig escriure en un llibre que si no odies la teva vida no podràs canviar-la. I odiar té aquí el sentit d’assenyalar una demarcació: per aquí no hi passaré, no m’humiliaré. En la novel·la es posa en marxa un procés col·lectiu de voler viure que en el fons és odiar el món que hem fet i pensar que potser n’hi ha un altre.
Essent una persona que ve de la lluita obrera, com valora que els treballadors semblem acomodats a la mala sort?
Fa poc em van preguntar, perquè en el llibre hi surt, com podem saber si som una granota bullida o una que encara pot saltar. Vaig contestar que cadascú ja ho sap, perquè s’ho ha hagut de respondre al llarg de la vida. Ara et contesto a tu, intentant no ser massa retòric: amb els pactes de La Moncloa, per mi acaba un cicle del moviment obrer. Les vagues de l’època van ser un bon laboratori, però alhora van introduir unes burocràcies amb les quals molts ja es conformaven. Mai no parlaré de traïdors. Els treballadors van tenir por davant d’un abisme. Si seguien, hi hauria morts. I van preferir convertir-se en un lobby de pressió. Això va funcionar un temps, que coincideix amb l’estat del benestar, i arriba un moment en què el capital ja no ho necessita, perquè ens hem humiliat tant, que ja no cal. Els armilles grogues de França, el moviment més important que hi ha hagut en molts anys, on són ara? Per això, una mica sol, vaig posar el fracàs al centre: si no proclamem la derrota, no anirem endavant. Avui encara ningú no ho ha volgut assumir: ens posem banderetes de colors, la verda, la lila, però no mosseguem la realitat ni fem mal.
Potser ens resulta més còmode seguir-nos queixant.
Un dels objectius de la novel·la és desocupar el lloc de la víctima. I desocupar és un verb que trec de l’escultor Oteiza. Jo no em considero víctima. Els que s’enfonsen i s’aixequen no en són. En el malestar que hi ha en nosaltres, en el fet de dir “no puc més”, no hi ha implícita la víctima. Potser s’ha de recuperar l’orgull. Si estàs lluitant, no et preguntes si té sentit la vida, simplement vius i lluites. I el centre de la novel·la és fer d’aquest voler viure un desafiament. Tot el pensament reaccionari sap que el poder és la capacitat de matar, i nosaltres, que som molt políticament correctes, anem parlant de les cures i que tot anirà bé. Són coses bones, és clar, però amb això no vas enlloc. En un altre llibre meu, Los hijos de la noche, defensava la figura del partisà, aquell que saboteja l’escola de la vida. Sap que el mataran, sap que si l’agafen no hi haurà ni judici, però ha interioritzat la por, i per tant ja no en té. Aquest és el desafiament, i nosaltres no estem preparats. Per això el moviment obrer està desarticulat.
Que ara mateix el gran problema de la pandèmia sigui que ens fa estar tristos és una manera de tenir-nos aplacats?
Exacte, i així també s’emmascara el fet que no es compensa els negocis que han obligat a tancar, a diferència del que passa a França o Alemanya. Aquí et suggereixen que telefonis a un terapeuta, mentre hi ha milers de nens que no poden veure ni la llum del sol o estan sent maltractats a casa. Ens preocupen coses estranyes, com ara que un nen ha donat una empenta a una nena a l’escola bressol. Hem arribat a un grau de puritanisme exagerat. No ens estranyi que l’extrema dreta es faci passar per la defensora de la llibertat. Allò que fa suportable la vida, allò que la transcendeix, és la lluita a mort per la vida. El que la fa suportable és el que va més enllà d’ella, és a dir, la dimensió col·lectiva del voler viure.
Hi ha un personatge que és incapaç de pronunciar el ‘nosaltres’, que en aquesta escola és quasi elidit.
O mistificat, perquè són obligats a abraçar-se tot i no ser amics. Aquest sentimentalisme impedeix tenir una noció del nosaltres en el sentit ple, més polític també, perquè els sentiments són manipulables. Cadascú cultiva el seu “jo marca”, i el nosaltres és fictici.

El pensament contra la fatiga

Quan feia classes de filosofia a la universitat i, a principi de curs, li demanaven quins objectius es proposava assolir, Santiago López Petit els resumia en un de sol: “Volia fer de cada estudiant un revolucionari.” Ja retirat i afectat de fatiga crònica, una de les “malalties de la normalitat” més invisibilitzades, tal com sosté, continua defensant el desafiament de lluitar per una vida no regida per les perversions del sistema, només que amb una veu més fluixeta i amb gestos més lents. Té prou vagues i reivindicacions obreres a l’esquena, des del temps que treballava de químic en una fàbrica de vidre, perquè fins i tot així resulti enormement convincent. Tan a prop de la vida és la seva primera novel·la i també la primera que ha volgut traduir simultàniament al català en homenatge al seu pare, republicà exiliat. La publicació ha coincidit també amb l’exposició, a La Virreina, de La nit incandescent, un projecte del cineasta Jo Sol i la fotògrafa Afra Rigamonti en què López Petit ha tingut cura dels textos, en els quals es planteja interrogants semblants als de la novel·la: “Com oposem, a l’imperatiu de la normalitat, la potència de les anomalies?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los Deltonos
GRUP DE MÚSICA

“Quan exposes algú al rock, ja no hi ha marxa enrere”

BARCELONA

La fotògrafa que va arribar al cor del Xino

barcelona

Dret a la vida

BARCELONA
Mirador

Ser aquella llumeneta que titil·la

El Bertrana s’enfila: 124 originals

Girona

Una exposició fa reviure l’esclat d’entusiasme de la proclamació republicana

Girona

Sotrac creix amb ‘On neixen els instints’

gironA
FIGUERES

Miquel Martín, premi Anglada

124 obres opten al Bertrana de novel·la i 170 al de poesia, en un any en què destaca l’increment d’originals presentats

Girona